• Anna Alàs i Jové, mezzosoprano
    —Alexander Fleischer, piano

    Palau Cambra Lied

    Dilluns, 7 de juny de 2021 – 20 h

    Petit Palau

  • En co-producció amb:

    • Associacio Franz Schubert
    • CNDM

    Amb la col·laboració de:

    • CFE-EU blanc

    Amb el suport de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo per programes color - Ministerio de Cultura y deporte - Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Anna Alàs i Jové, mezzosoprano
    Alexander Fleischer, piano


    Manuel Blancafort (1897-1987)
    Quatre cançons 

    Muntanya avall
    Capvespre
    La mort de Bebros
    Aigües de la primavera

    Joan Magrané (1988)
    Tres poesies de Bartomeu Rosselló-Pòrcel 

    Pluja en el jardí de l’Ateneu
    Inici de campana
    Leda

    Xavier Montsalvatge (1912-2002)
    Cinco canciones negras 

    Cuba dentro de un piano
    Punto de habanera
    Chévere
    Canción de cuna para dormir a un negrito
    Canto negro

    Robert Schumann (1810-1856)
    Gedichte der Königin Maria Stuart, op. 135 

    Abschied von Frankreich
    Nach der Geburt ihres Sohnes
    An die Königin Elisabeth
    Abschied von der Welt
    Gebet

    Stille Tränen, op. 35/10

    Der Handschuh, op. 87

    Sieben Lieder von Elisabeth Kulmann, op. 104

    Mond, meiner Seele Liebling
    Viel Glück zur Reise, Schwalben!
    Du nennst mich armes Mädchen
    Der Zeisig
    Reich mir die Hand, o Wolke
    Die letzten Blumen starben

    Gekämpft hat meine Barke


    Durada aproximada del concert: 70 minuts, sense pausa
    #clàssics #jovestalents

  • Comentari

    Commou la tarda...

    La primera temporada d’aquest cicle entorn de Schumann va començar amb Frauenliebe und -leben (Amor i vida de dona) i acabarà amb dues obres inspirades per dones. Per al seu últim cicle, Gedichte der Königin Maria Stuart, Schumann va triar cinc poemes colpidors atribuïts a Maria I d’Escòcia, que ens parlen de la seva vida des que deixa casa seva a França, vídua als divuit anys, fins a l’execució, després de dinou anys de captiveri. Uns mesos abans el compositor havia parat atenció als poemes d’una jove poeta desconeguda; les dures circumstàncies de la seva vida el van impressionar tant que va incloure a l’edició de la partitura de Sieben Lieder von Elisabeth Kulmann uns textos breus que ens l’expliquen. Podem imaginar el vincle que va establir Schumann, malalt i cansat, amb les paraules de dues dones condemnades a una mort prematura; les seves cançons transmeten una fragilitat commovedora. Entre un cicle i l’altre, Stille Tränen, una de les cançons més dolorosament tristes del repertori, i Der Handschuh, una balada entorn d’una peculiar escena medieval.

    Abans de Schumann, però, escoltarem tres cicles de tres compositors catalans. Manuel Blancafort ens situarà al Noucentisme amb un dels seus primers cicles, Quatre cançons. Com el seu amic Frederic Mompou, Blancafort mirava de reduir la música a la seva forma mínima alhora que n’extreia la màxima expressivitat, i així podem sentir-hi el pas tranquil de la vacada que torna a casa a passar l’hivern, l’estatisme d’una posta de sol (que esmentem al títol d’aquest comentari) o l’alegre cantarella de l’aigua durant el desglaç. El cicle següent, Tres poesies de Bartomeu Rosselló-Pòrcel de Joan Magrané, suggereix una pregunta: ¿mira cap al Noucentisme, cent anys després? Ens ho hauria de respondre el mateix compositor, però si més no, les cançons comparteixen amb aquella estètica l’elegància i l’aparent simplicitat, i la claredat amb la qual exposa els tres instants reflectits per un altre poeta de vida malauradament breu.

    Finalment, una obra ben coneguda pels aficionats, les Cinco canciones negras de Xavier Montsalvatge, una obra antillana no només pels ritmes que incorpora, sinó pels temes i, en alguns casos, pels poetes. L’obra, articulada entorn de la tendra “Canción de cuna para dormir a un negrito”, comença amb les nostàlgiques imatges de Rafael Alberti a “Cuba dentro de un piano” i acaba amb la brillantor de “Canto negro”.

    Sílvia Pujalte, divulgadora i crítica musical

  • Biografies

    Anna Alàs i Jové, mezzosoprano

    Anna Alàs i Jové

    ©Michal Novak

    Va néixer a Terrassa, on va rebre les primeres lliçons de cant. En acabar els estudis de cant a l’ESMUC va entrar a formar part de l’Opera Studio de l’Òpera de Nuremberg; posteriorment va completar el màster en cançó i oratori a la Hochschule für Musik Hanns Eisler de Berlín. Ha guanyat, entre d’altres, el segon premi al Concurs Internacional de Lied de l’Akademie Hugo Wolf de Stuttgart (2010), amb el pianista Alexander Fleischer, i va ser finalista al Concurs de Cançó Richard Strauss (2009). El seu ampli repertori de cançó i concert l’ha portat a actuar a la Philharmonie de Berlín, Opéra National de Bordeus, Heidelberger Frühling, Konzerthaus de Berlín, Palau de la Música Catalana, L’Auditori o Schubertíada a Vilabertran. El seu repertori operístic inclou papers com ara Rosina (Il barbiere di Siviglia), Donna Elvira (Don Giovanni) o Annio (La clemenza di Tito).

  • Alexander Fleischer, piano

    ©Ingo Ruckauer

    És un dels pianistes acompanyants i de cambra més sol·licitats de la seva jove generació. Després dels estudis a la Hochschule für Musik Hanns Eisler de Berlín va estudiar interpretació de lied amb Wolfram Rieger. Ha estat guardonat com a millor pianista al concurs Das Lied de Berlín (2009) i al concurs de l’Hugo Wolf-Akademie de Stuttgart (2010), entre d’altres; tot seguit va debutar a nombroses sales de concerts i festivals europeus, com el Festival de Lucerna, Musikverein de Viena, Festspielhaus Baden-Baden, Philharmonie de Colònia, Festival Heidelberger Frühling, Konzerthaus de Berlin, Festival Internacional de Bergen i Festival RheinVokal. Des del 2011 treballa com a assistent del professor Thomas Quasthoff a la Hochschule für Musik Hanns Eisler i el 2015 va obtenir una plaça com a professor d’interpretació de lied a la Hochschule für Musik de Würzburg.

  • 20210527 Generic T2122 DESKTOP
  • Textos

    Manuel Blancafort (1897-1987)
    Quatre Cançons (1922)


    Muntanya avall

    Text de Joan Maria Guasch (1878-1961)

    La vacada va baixant
    poc a poc esquellejant,
    que a muntanya apreta el fred
    i s’enyora ja el vailet.
    Ah!
    La vacada va baixant
    i el marrec la va empaitant
    desteixint una cançó
    d’una noia i un pastor.
    Ah!
    La vacada va baixant
    i a muntanya va nevant!


    Capvespre

    Text de Josep Maria López-Picó (1886-1959)

    Commou la tarda, amb fina tremolor,
    en el cel clar, un espurneig d’estrella
    que recullen els camps com la llavor
    a dins del solc que va deixar la rella.
    I d’una a l’altra banda del conreu
    damunt l’amplada fecundada i blana
    fa com una ombra púdica la veu,
    que abriga i protegeix, d’una campana.


    La mort de Bebros

    Text d’Apel·les Mestres (1854-1936)
    Traducció d’una cançó popular grega

    Vora del Verdari Bebros jeu ferit;
    son cavall se’l mira, son cavall li diu:
    “Alça’t mon bon amo, muntaʼm i partim;
    ja se’n van els altres costejant el riu”.
    Oh, mon cavall negre, no’ls puc pas seguir,
    mes ferides sagnen, dec morir aquí.
    Amb tes ferradures de claus d’argent fi,
    cava’m una fossa, posa-m’hi al bell mig.
    Pren les meves armes que mai s’han rendit.
    du-les als meus pares que esperen llur fill.
    Porta a ma estimada mon mocador fi,
    tan bell punt el rebi plorarà per mi.


    Aigües de la primavera

    Text de Josep Carner (1884-1970)

    Aigües de la primavera
    que degoten pels jardins!
    posades damunt les branques,
    les gotes es tornen brins.
    Al cor de la fotja clara
    tremolen els cels divins.

    La neu ja s’és fosa tota
    i baixa torrent endins;
    ai fressa de les escumes
    que mou el fullam dels pins!
    Com ixen les flors novelles!
    Com dringuen els dematins!

    AI riu de les aigües noves
    s’hi han posat tres molins:
    “l’un molia or i plata.
    L’altre perles i robins,
    l’altre l'amor de les dames
    per fer encativar els fadrins”.

    Joan Magrané (1988)
    Tres poesies de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (2019)
    Textos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)


    Pluja en el jardí de l’Ateneu

    Breus vermellors subtils en llamp.
    Cercles menuts de verd i blanc.
    Corbes gracioses de l’herbam,
    ajupides en el quadrat.

    Una pedra, al mig, posa argents
    i ploms en lluita.
    I damunt tot,
    vellut i negre de palmeres
    mai no agitades per cap vent.


    Inici de campana

    Inici de campana
    efímer entre els arbres
    –fora porta– de tarda.
    La pols dels blats apaga
    un or trèmul en punxes
    blanquinoses de plana.
    L’àmbit vincla i perdura
    comiats d’enyorances
    d’avui mateix. Desvari
    de vies solitàries.
    Argila i calç. Finestres
    de la casa tancada,
    quan torno, d’horabaixa,
    girant-me adesiara.


    Leda


    L’aigua rissa un aire fi
    –estrofa de blaus, carícia–
    i acusa sedes recents,
    presó de llunes fingides.


    Sobre el cristall, una obaga
    divina fressa lasciva.
    Ona i plomes en flagell.
    Nervi de roses. Enigma.

    Marbres de l’instant s’encenen
    vora la fuga imprevista.
    Pompa, silenci, fatiga.

    Corba de blancs i d’espines.
    L’escenari entremalia
    la procacitat maligna.

    Xavier Montsalvatge (1912-2002)
    Cinco canciones negras (1945)


    Cuba dentro de un piano

    Text de Rafael Alberti (1902-1999)

    Cuando mi madre llevaba un sorbete de fresa por sombrero
    y el humo de los barcos aún era humo de habanero.

    Mulata vueltabajera…
    Cádiz se adormecía entre fandangos y habaneras
    y un lorito al piano quería hacer de tenor.
    … dime dónde está la flor que el hombre tanto venera.

    Mi tío Antonio volvía con su aire de insurrecto.
    La Cabaña y el Príncipe sonaban por los patios del Puerto.
    (Ya no brilla la Perla azul del mar de las Antillas.
    Ya se apagó, se nos ha muerto.)

    Me encontré con la bella Trinidad…
    Cuba se había perdido y ahora era verdad.
    Era verdad,
    no era mentira.
    Un cañonero huido llegó cantándolo en guajira.

    La Habana ya se perdió.
    Tuvo la culpa el dinero…
    Calló,
    cayó el cañonero.
    Pero después, pero ¡ah! después
    fue cuando al SÍ
    lo hicieron YES.


    Punto de habanera
    Text de Nèstor Luján (1922-1995)

    La niña criolla pasa con su miriñaque blanco.
    ¡Qué blanco!

    ¡Hola! Crespón de tu espuma;
    ¡Marineros, contempladla!
    Va mojadita de lunas
    que le hacen su piel mulata;
    Niña no te quejes,
    tan solo por esta tarde.
    Quisiera mandar al agua

    que no se escape de pronto
    de la cárcel de tu falda.
    Tu cuerpo encierra esta tarde
    rumor de abrirse de dalia.
    Niña no te quejes,
    tu cuerpo de fruta está
    dormido en fresco brocado.

    Tu cintura vibra fina
    con la nobleza de un látigo,
    toda tu piel huele alegre
    a limonal y naranjo.
    Los marineros te miran
    y se te quedan mirando.

    La niña criolla pasa con su miriñaque blanco.
    ¡Qué blanco!


    Chévere
    Text de Nicolás Guillén (1902-1989)

    Chévere del navajazo,
    se vuelve él mismo navaja:
    pica tajadas de luna,
    mas la luna se le acaba;
    pica tajadas de sombra,
    mas la sombra se le acaba;
    pica tajadas de canto,
    mas el canto se le acaba;
    y entonces pica que pica
    carne de su negra mala.


    Canción de cuna para dormir a un negrito
    Text de Ildefonso Pereda Valdés (1899-1996)

    Ninghe, ninghe, ninghe,
    tan chiquitito,
    el negrito
    que no quiere dormir.

    Cabeza de coco,
    grano de café,
    con lindas motitas,
    con ojos grandotes
    como dos ventanas
    que miran al mar.

    Cierra los ojitos,
    negrito asustado;
    el mandinga blanco
    te puede comer.
    ¡Ya no eres esclavo!

    Y si duermes mucho,
    el señor de casa
    promete comprar
    traje con botones
    para ser un ‘groom’.

    Ninghe, ninghe, ninghe,
    duérmete, negrito,
    cabeza de coco,
    grano de café.


    Canto negro
    Text de Nicolás Guillén (1902-1989)

    ¡Yambambó, yambambé!
    Repica el congo solongo,
    repica el negro bien negro.
    congo solongo del Songo
    baila yambó sobre un pie.

    Mamatomba,
    serembé cuserembá,
    El negro canta y se ajuma.
    el negro se ajuma y canta.
    el negro canta y se va.

    Acuemem e serembó
    aé,
    yambó
    aé.

    Tamba, tamba, tamba, tamba,
    tamba del negro que tumba,
    tamba del negro, caramba,
    caramba, que el negro tumba,
    ¡Yambá, yambó, yambambé!

    Robert Schumann (1810-1856)
    Gedichte der Königin Maria Stuart, op. 135 (1852)
    Text de Gisbert Freiherr von Vincke (1813-1892)
    Traducció d’uns textos atribuïts a Maria I d’Escòcia (1542-1587)

    Abschied von Frankreich

    Ich zieh dahin!
    Ade, mein fröhlich Frankenland,
    Wo ich die liebste Heimat fand,
    Du meiner Kindheit Pflegerin!
    Ade, du Land, du schöne Zeit.
    Mich trennt das Boot vom Glück so weit!
    Doch trägt’s die Hälfte nur von mir:
    Ein Teil für immer bleibet dein,
    Mein fröhlich Land, der sage dir,
    Des andern eingedenk zu sein!
    Ade!

    Comiat de França

    Me’n vaig lluny, lluny!
    Adeu-siau, alegre terra de Francònia,
    on vaig trobar una pàtria molt estimada,
    que tingué cura de la meva infància!
    Adeu-siau, terra, bells temps,
    el vaixell m’allunya de la felicitat!
    Però només s’emporta la meitat de mi,
    una part sempre serà teva,
    alegre terra, t’ho asseguro,
    i l’altra et recordarà!
    Adeu, adeu!

    Nach der Geburt ihres Sohnes

    Herr Jesu Christ, den sie gekrönt mit Dornen,
    Beschütze die Geburt des hier Gebor’nen.
    Und sei’s dein Will’, lass sein Geschlecht zugleich
    Lang herrschen noch in diesem Königreich.
    Und alles, was geschieht in seinem Namen,
    Sei dir zu Ruhm und Preis und Ehre, Amen.

    Després del naixement del fill

    Nostre Senyor Jesucrist, coronat d’espines,
    protegeix el naixement del nou nat.
    I si és el teu desig, fes que la seva nissaga
    regni molt de temps en aquest reialme.
    I que tot el que succeeixi en el seu nom,
    sigui per a la teva glòria, llaor i honra. Amén.

    An die Königin Elisabeth

    Nur ein Gedanke, der mich freut und quält,
    Hält ewig mir den Sinn gefangen,
    So dass der Furcht und Hoffnung Stimmen klangen,
    Als ich die Stunden ruhelos gezählt.

    A la reina Isabel

    Només un pensament que m’alegra i em turmenta
    tinc sempre present en la meva ment,
    fent sentir les veus de l’esperança i el temor
    mentre conto les hores amb inquietud.

    Und wenn mein Herz dies Blatt zum Boten wählt,
    Und kündet, Euch zu sehen, mein Verlangen,
    Dann, teurer Schwester, fasst mich neues Bangen,
    Weil ihm die Macht, es zu beweisen, fehlt.

    I quan el meu cor tria aquest full com a missatger
    per anunciar-vos el meu desig de veure-us,
    car li manca la força per dir-ho,
    llavors, germana estimada, m’agafen nous temors.

    Ich seh’ den Kahn im Hafen fast geborgen,
    Vom Sturm und Kampf der Wogen festgehalten,
    Des Himmels heit’res Antlitz nachtumgraut.

    Veig la barca, ben protegida pel port,
    a recer d’onades i tempestes,
    quan la nit ha enfosquit l’alegre faç del cel.

    So bin auch ich bewegt von Furcht und Sorgen,
    Vor euch nicht, Schwester. Doch des Schicksals Walten
    Zerreisst das Segel oft, dem wir vertraut.

    També jo soc presa de preocupacions i de temences,
    no de vos, germana, però sovint els designis del destí
    esquincen la vela d’aquell en el qual més confiem.

    Abschied von der Welt

    Was nützt die mir noch zugemess’ne Zeit?
    Mein Herz erstarb für irdisches Begehren,
    Nur Leiden soll mein Schatten nicht entbehren,
    Mir blieb allein die Todesfreudigkeit.

    Comiat del món

    De què em serveix el temps que encara em resta?
    El meu cor ha mort pels afanys terrenals,
    només el sofriment acompanyarà la meva ombra,
    la mort és l’única alegria que em resta.

    Ihr Feinde, lasst von eurem Neid:
    Mein Herz ist abgewandt der Hoheit Ehren,
    Des Schmerzes Übermass wird mich verzehren;
    Bald geht mit mir zu Grabe Hass und Streit.

    Vosaltres, amics, deixeu les vostres enveges:
    el meu cor s’ha apartat dels honors de la grandesa,
    em consumeix l’excés de sofriment,
    i l’odi i les lluites aviat m’acompanyaran a la tomba.

    Ihr Freunde, die ihr mein gedenkt in Liebe,
    Erwägt und glaubt, dass ohne Kraft und Glück
    Kein gutes Werk mir zu vollenden bliebe.

    Vosaltres, amics que recordo amb amor,
    penseu i creieu que sense voluntat i sort,
    cap obra bona es podria considerar acabada.

    So wünscht mir bess’re Tage nicht zurück,
    Und weil ich schwer gestrafet werd’ hienieden,
    Erfleht mir meinen Teil am ew’gen Frieden!

    No desitgeu que tornin per a mi millors dies,
    i ja que haig d’ésser severament castigada,
    que voli la meva ànima cap a la pau eterna!

    Gebet

    O Gott, mein Gebieter,
    Ich hoffe auf Dich!
    O Jesu, Geliebter,
    Nun rette Du mich!
    Im harten Gefängnis,
    In schlimmer Bedrängnis
    Ersehne ich Dich;
    In Klagen, dir klagend,
    Im Staube verzagend,
    Erhör’, ich beschwöre,
    Und rette Du mich!

    Pregària

    Oh, Déu, mon sobirà,
    confio en Tu!
    Oh, Jesús estimat,
    salva’m!
    En la dura presó,
    en greu destret,
    em dirigeixo a Tu;
    implorant, plorosa,
    desanimada en la misèria,
    escolta’m, t’ho imploro,
    i salva’m!

    Stille Tränen, op. 35/10 (1840) (Llàgrimes secretes)
    Text de Justinus Kerner (1786-1862)

    Du bist vom Schlaf erstanden
    Und wandelst durch die Au’,
    Da liegt ob allen Landen
    Der Himmel wunderblau.

    T’has despertat del son
    i camines pels camps.
    Damunt de l’ampla terra
    el cel és meravellós.

    So lang du ohne Sorgen
    Geschlummert schmerzenlos,
    Der Himmel bis zum Morgen
    Viel Tränen niedergoß.

    Mentre dormies
    sense penes ni inquietuds,
    el cel, fins a arribar el matí,
    ha vessat moltes llàgrimes.

    In stillen Nächten weinet
    Oft mancher aus den Schmerz,
    Und morgens dann ihr meinet,
    Stets fröhlich sei sein Herz.

    En les nits tranquil·les
    són molts els que ploren de pena,
    però al matí us pensaríeu
    que el seu cor està sempre content.

    Der Handschuh, op. 87 (1849) (El guant)
    Text de Friedrich von Schiller (1759-1805)

    Vor seinem Löwengarten,
    Das Kampfspiel zu erwarten,
    Saß König Franz,
    Und um ihn die Großen der Krone,
    Und rings auf hohem Balkone
    Die Damen in schönem Kranz.
    Und wie er winkt mit dem Finger,
    Auftut sich der Zwinger,
    Und hinein mit bedächtigem Schritt
    Ein Löwe tritt,
    Und sieht sich stumm
    Rings um,
    Mit langem Gähnen,
    Und schüttelt die Mähnen,
    Und streckt die Glieder,
    Und legt sich nieder.

    En el seu parc de lleons,
    seu el rei Franz,
    en espera del combat,
    i amb ell tots els grans del regne,
    i una bella corona de dames
    en els balcons elevats del seu voltant.
    I a un senyal del seu dit
    s’obre l’ampla lleonera,
    i en surt un lleó
    amb pas majestuós,
    que mira, silenciós,
    al seu voltant,
    amb un llarg badall,
    agita la crinera,
    estira les potes,
    i s’ajeu per terra.

    Und der König winkt wieder,
    Da öffnet sich behend
    Ein zweites Tor,
    Daraus rennt
    Mit wildem Sprunge
    Ein Tiger hervor, Wie der
    den Löwen erschaut,
    Brüllt er laut,
    Schlägt mit dem Schweif
    Einen furchtbaren Reif,
    Und recket die Zunge,
    Und im Kreise scheu
    Umgeht er den Leu
    Grimmig schnurrend,
    Drauf streckt er sich murrend
    Zur Seite nieder.

    I a un altre senyal del rei
    s’obre, ràpida,
    una segona porta,
    i en surt
    amb un salt salvatge
    un tigre, que
    quan veu al lleó
    fa un gran bramul,
    descriu amb la seva cua
    un temible arc,
    treu la llengua,
    i amb cautelosos cercles
    dona voltes a l’entorn del lleó
    rinxolant rabiós,
    i al final s’ajeu grunyint
    al costat.

    Und der König winkt wieder,
    Da speit das doppelt geöffnete Haus
    Zwei Leoparden auf einmal aus;
    Die stürzen mit mutiger Kampfbegier
    Auf das Tigertier,
    Das packt sie mit seinen grimmigen Tatzen,
    Und der Leu mit Gebrüll
    Richtet sich auf, da wird’s still,
    Und herum im Kreis,
    Von Mordsucht heiß,
    Lagern sich die greulichen Katzen.

    I el rei torna a fer un senyal
    i surten de cop dos lleopards
    per les dues portes obertes,
    que salten amb valerós afany de lluita
    damunt del tigre,
    que els repel amb les seves poderoses grapes.
    I el lleó amb un bramul
    s’aixeca, i es fa el silenci,
    i al seu voltant,
    assedegats de sang,
    es queden els temibles felins.

    Da fällt von des Altans Rand
    Ein Handschuh von schöner Hand
    Zwischen den Tiger und den Leu’n
    Mitten hinein.
    Und zu Ritter Delorges spottenderweis
    Wendet sich Fräulein Kunigund:
    „Herr Ritter, ist Eure Lieb so heiß,
    Wie Ihr mir’ s schwört zu jeder Stund,
    Ei, so hebt mir den Handschuh auf.“

    Llavors des de la vorada de la galeria
    una bella mà deixa caure un guant
    just entremig
    del tigre i el lleó.
    I de manera sarcàstica es dirigeix
    la donzella Cunegunda al cavaller Delorges:
    “Senyor cavaller, si el vostre amor és tan ardent
    com em jureu en tot moment,
    apa, aneu a recollir el meu guant!”

    Und der Ritter in schnellem Lauf
    Steigt hinab in den furchtbaren Zwinger
    Mit festem Schritte,
    Und aus der Ungeheuer Mitte
    Nimmt er den Handschuh mit keckem Finger.
    Und mit Erstaunen und mit Grauen
    Sehen’s die Ritter und Edelfrauen,
    Und gelassen bringt er den Handschuh zurück,
    Da schallt ihm sein Lob aus jedem Munde,
    Aber mit zärtlichem Liebesblick
    Er verheißt ihm sein nahes Glück
    Empfängt ihn Fräulein Kunigunde.
    Und er wirft ihr den Handschuh ins Gesicht:
    „Den Dank, Dame, begehr ich nicht,“
    Und verläßt sie zur selben Stunde.

    I el cavaller ràpidament
    baixa a la temible lleonera
    amb ànim decidit,
    i del bell mig de les feres
    agafa el guant amb mans atrevides.
    I amb esglai i temor
    l'han contemplat els cavallers i les dames,
    i quan ha recuperat el guant
    totes les boques s’obren per lloar-lo,
    i amb una tendra mirada amorosa...
    que li augura una pròxima felicitat...
    el rep la donzella Cunegunda.
    I ell li tira el guant a la faç:
    “No necessito, senyora, el vostre agraïment”,
    i des d’aquell moment l’abandona.

    Sieben Lieder von Elisabeth Kulmann, op. 104 (1851) (Set cançons d’Elisabeth Kulmann)
    Text d’Elisabeth Kulmann (1808-1825)

    Widmung - Dedicatòria de Robert Schumann, com tots els textos que precedeixen les cançons

    Es sind diese schlichten Lieder dem Andenken eines Mädchens gewidmet, das schon lange nicht mehr unter uns weilt, das die Wenigsten wohl kaum dem Namen nach kennen. Und doch sie war vielleicht eines jener wunderbar- begabten Wesen, wie sie nur selten, nach langen Zeiträumen auf der Welt erscheinen. Der Weisheit höchste Lehren, in meisterhaft dichterischer Vollendung zur Aussprache gebracht, erfährt man hier aus Kindesmund, und wie ihr Leben, im stillen Dunkel, ja in tiefster Armuth hingefristet, zur reichsten Seligkeit sich entfaltet, das muß man in ihren Dichtungen selbst nachlesen. Ein nur annëherndes Bild ihres Wesens können diese wenigen, aus tausenden ausgewählten kleinen Lieder, unter denen überhaupt nur wenige, sich zur Composition eignen, nicht geben. War ihr ganzes Leben Poesie, so konnten aus diesem reichen Sein nur einzelne Augenblicke ausgewählt werden.
    Wenn diese Lieder dazu beitrügen, die Dichterin in manche Kreise einzuführen, wo sie bis jetzt noch nicht gekannt, so wäre ihr Zweck erfüllt. Früher oder später wird sie gewiß auch in Deutschland als der helle Stern begrüßt, der, schon vor drei Jahrzenten von Einzelnen im Norden erkannt, seinen Glanz nach und nach über all Länder ergiessen wird.
    Düsseldorf, am 7. Juni 1851

    Aquestes senzilles cançons estan dedicades al record d’una noia que ja fa temps que no està entre nosaltres, i que la majoria no coneixen ni pel nom. I amb tot, va ésser un d’aquells éssers miraculosament dotats que apareixen molt rarament al món i molt de tant en tant. Les més elevades lliçons de saviesa, expressades amb una perfecció poètica magistral, les rebem d’una boca infantil, i la faisó com la seva vida, transcorreguda en silenciosa obscuritat, àdhuc en la més profunda misèria, s’obre cap a la més rica beatitud, ho ha de llegir un mateix als seus poemes. Només que una imatge molt aproximada del seu ésser no la poden donar aquestes poques cançons, escollides entre mils, de les quals molt poques són adequades per a ésser musicades. Tota la seva vida fou poesia, i d’aquesta ment tan rica només en podia escollir uns pocs moments.
    Si aquestes cançons contribueixen a introduir a la poetessa en altres cercles on fins ara no era coneguda, hauran acomplert la seva missió. Més aviat o més tard, estic segur que serà considerada a Alemanya com una lluminosa estrella, i, coneguda en el Nord des de fa trenta anys, la seva esplendor s’anirà estenent a tots els països.
    Düsseldorf, 7 de juny de 1851.

    Mond, meiner Seele Liebling

    Lluna, estimada de la meva ànima

    Die Dichterin, den 17. Juli 1808 in St. Petersburg geboren, verlor frühzeitig ihren Vater und von sieben Brüdern sechs, die Letzteren in den Schlachten der Jahre 1812 1812-14. Es blieb ihr nur die Mutter, die sie mit zärtlicher Liebe bis an ihr Ende verehrte. Aus den zahlreich en Gedichten an sie, ist das folgende ausgewählt.

    La poetessa, nascuda el 17 de juliol de 1808 a Sant Petersburg, va perdre de petita el seu pare i sis de set germans, els últims en la guerra de 1812-1814. Només li quedà la seva mare, a la qual venerà tota amb un amor molt tendre. Dels molts poemes que li dedicà, he escollit el següent:

    Mond, meiner Seele Liebling,
    Wie schaust du heut’ so blass?
    Ist eines deiner Kinder,
    O Mond, vielleicht unpass?

    Lluna, estimada de la meva ànima,
    per què estàs avui tan pàl·lida?
    Potser un dels teus fills,
    oh lluna, s’ha portat malament?

    Kam dein Gemahl, die Sonne,
    Vielleicht dir krank nach Haus?
    Und du trittst aus der Wohnung,
    Weinst deinen Schmerz hier aus?

    Potser el teu espòs, el sol,
    ha tornat malalt a casa?
    I tu has sortit de casa teva
    per plorar aquí a fora la teva pena?

    Ach, guter Mond, ein gleiches
    Geschick befiel auch mich.
    Drin liegt mir krank die Mutter,
    Hat mich nur jetzt um sich!

    Ai, bona lluna, una cosa semblant
    em passa a mi.
    A dins tinc malalta la mare,
    i només li resto jo!

    So eben schloss ihr Schlummer
    Das Aug’ ein Weilchen zu;
    Da wich, mein Herz zu stärken,
    Vom Ort ich ihrer Ruh.

    Ara mateix el son ha tancat
    una estoneta els seus ulls;
    i m’he retirat, per enfortir el meu cor,
    de l’indret del seu descans.

    Trost sei mir, Mond, dein Anblick,
    Ich leide nicht allein:
    Du bist der Welt Mitherrscher,
    Und kannst nicht stets dich freun!

    El veure’t, lluna, em consola,
    car no soc sola a sofrir:
    tu que domines tot el món,
    i no pots estar sempre alegre!

    Viel Glück zur Reise, Schwalben!

    Molta sort en el viatge, orenetes!

    Obwohl deutscher Herkunft,und in deutscher Sprache wie ihrer Muttersprache dichtend, ist die Dichterin eine warme Patriotin; an unzähligen Stellen preist sie die Schönheiten des nordischen Himmels. Das folgende Gedicht ist ein Beleg dazu.

    Encara que d’origen alemany, i component en alemany com a llengua materna, la poetessa fou una ardent patriota, i en nombrosos passatges lloa les belleses dels cels septentrionals. El següent poema n’és una mostra.

    Viel Glück zur Reise, Schwalben!
    Ihr eilt, ein langer Zug,
    Zum schönen warmen Süden
    In frohem, kühnen Flug.

    Molta sort en el viatge, orenetes!
    Us espera una llarga ruta
    cap al bell i càlid Sud,
    en vol alegre i atrevit.

    Gern möchte wohl die Reise
    Ich einmal thun mit euch,
    Zu seh’n die tausend Wunder,
    Die darbeut jedes Reich.

    M’agradaria molt un dia
    fer el viatge amb vosaltres,
    per veure les mil meravelles
    que ofereix cada imperi.

    Doch immer käm ich wieder,
    Wie schön auch jedes Land,
    Und reich an Wundern wäre,
    Zurück in’s Vaterland!

    Però sempre tornaria,
    per molt ric que fos cada país,
    en belleses i meravelles,
    sempre tornaria... a la pàtria!

    Du nennst mich armes Mädchen

    Em dius pobre noia

    Es wurd e ihr wohl von unverständigen Kindern ihre Armuth manchmal vorgeworfen; das folgende Lied ist eine Antwort darauf.

    La seva pobresa fou sovint criticada per criatures insensates; aquest lied n’és una resposta.

    Du nennst mich armes Mädchen;
    Du irrst, ich bin nicht arm.
    Entreiss dich, Neugier halber,
    Einmal des Schlafes Arm und schau’
    Mein niedres Hüttchen,
    Wenn sich die Sonne
    Hold am Morgenhimmel hebet:

    Em dius pobra noia.
    T’equivoques, jo no soc pobra.
    Treu-te un dia la son de sobre,
    i, per pura curiositat, contempla
    la meva humil cabana,
    quan el sol calmós
    s’eleva pel cel matinal:

    Sein Dach ist reines Gold!
    Komm’ Abends, wann die Sonne
    Bereits zum Meere sinkt,
    Und sieh’ mein einzig Fenster,
    Wie’s von Topasen blinkt!
    Du nennst mich armes Mädchen;
    Du irrst, ich bin nicht arm.

    la seva teulada és d’or pur!
    Vine al vespre, quan el sol
    ja es pon en la mar,
    i contempla la meva única finestra:
    brilla com un topazi!
    Em dius pobra noia.
    T’equivoques, jo no soc pobra.

    Der Zeisig

    El brètol

    Ein Lied aus ihrem frühsten Mädchenalter, vielleicht schon im elften Jahre gedichtet. So reizend naive enthalten die Dichtungen jener Zeit an die Hundert. Auf das tiefste spiegelt sie überall die Wirklichkeit ab.

    Un poema de la seva adolescència, escrit probablement als onze anys. Té centenars de poemes d’aquella època, encisadorament innocents. En general, reflecteixen un profund realisme.

    Wir sind ja, Kind, im Maie,
    Wirf Buch und Heft von dir!
    Komm’ einmal her in’s Freie,
    Und sing’ ein Lied mit mir.

    Nen, ja som al maig,
    deixa els llibres i la llibreta!
    Vine a l’aire lliure,
    i canta amb mi una cançó!

    Komm, singen fröhlich beide
    Wir einen Wettgesang,
    Und wer da will, entscheide,
    Wer von uns besser sang!

    Vine, cantem ambdós alegrement
    una cançó de concurs,
    i que decideixi qui vulgui
    qui l’ha cantat millor!

    Reich mir die Hand, o Wolke

    Dona’m la mà, oh núvol

    Wie oft in ihren Dichtungen beschäftig t sie sich visionsartig mit ihren Hingeschiedenen. Mit herzlicher Liebe hängt sie an dieser Welt, ihren Blumen, den leuchtenden Gestirnen, den edlen Menschen, die ihr auf ihrem kurzen Lebensweg begegneten. Aber es ahnt ihr, dass sie sie bald verlassen muss.

    Molt sovint als seus poemes s’ocupa, visionària, dels seus morts. Amb amor afectuós es repenja en aquest món, de les seves flors, d’estels silenciosos, dels homes nobles que trobà en el transcurs de la seva curta vida. Però ja pressent que aviat els haurà de deixar.

    Reich mir die Hand, o Wolke,
    Heb mich zu dir empor!
    Dort stehen meine Brüder
    Am offnen Himmelsthor.

    Dona’m la mà, oh núvol,
    eleva’m fins a tu!
    Allà on hi ha els meus germans,
    a la porta oberta del cel!

    Sie sind’s, obgleich im Leben
    Ich niemals sie geseh’n,
    Ich seh’ in ihrer Mitte
    Ja unsern Vater steh’n!

    Són ells, i encara que en vida
    no els vaig veure mai,
    veig que entremig d’ells
    hi ha el nostre pare!

    Sie schau’n auf mich hernieder,
    Sie winken mir zu sich.
    O reich’ die Hand mir, Wolke,
    Schnell, schnell erhebe mich!

    Miren avall cap a mi,
    i em criden cap a ells.
    Oh, dona’m la mà, núvol,
    eleva’m, eleva’m de pressa!

    Die letzten Blumen starben

    Han mort les darreres flors

    Ein Gedicht voll trüber Todesahnung, wohl aus ihrem letzten Lebensjahr. Sie hatte neben ihrer „Hütte“ ein kleines Gärtchen, in dem sie Jahraus, Jahrein, Blume n pflegte. Auch eine Pappel stand in der Nähe.

    Un poema ple de la premonició de la mort, de l’últim any de la seva vida. Al costat de la seva “cabana” tenia un petit jardinet, on cultivava flors d’any en any. També hi havia un àlber molt a prop.

    Die letzten Blumen starben,
    Längst sank die Königin
    Der warmen Sommermonde,
    Die holde Rose hin!

    Han mort les darreres flors,
    ja fa temps que es va marcir
    la reina de les càlides nits de lluna
    de l’estiu, la dolça rosa!

    Du hehre Georgine,
    Erhebst nicht mehr dein Haupt!
    Selbst meine hohe Pappel
    Seh ich schon halb entlaubt.

    Divina dàlia,
    no aixeques més el cap!
    Àdhuc el meu bell àlber
    el veig ja mig desfullat.

    Bin ich doch weder Pappel,
    Noch Rose, zart und schlank,
    Warum soll ich nicht sinken,
    Da selbst die Rose sank?

    Encara que no soc un àlber,
    ni una rosa, esvelta i delicada,
    per què no m’haig de marcir
    si àdhuc la rosa s’ha marcit?

    Gekämpft hat meine Barke

    Ha lluitat la meva barca

    Wohl kurz vor ihrem Ende gedichtet. Ihr baldiger Tod scheint ihr gewiss; nur der Gedanke an die zurückbleibende Mutter macht ihr Schmerz, den tiefsten.

    Escrit molt poc abans de morir. Pressent amb tota seguretat la seva mort pròxima. Només l’entristeix, i molt profundament, pensar en la seva mare que li sobreviurà.

    Gekämpft hat meine Barke
    Mit der erzürnten Flut.
    Ich seh’ des Himmels Marke,
    Es sinkt des Meeres Wut.

    Ha lluitat la meva barca
    amb les ones encrespades.
    Veig el senyal del cel,
    i la ira del mar s’apaivaga.

    Ich kann dich nicht vermeiden,
    O Tod nicht meiner Wahl!
    Das Ende meiner Leiden
    Beginnt der Mutter Qual.

    No et puc evitar,
    oh mort que no he cridat!
    Amb el final del meu sofrir
    comencen les penes de la mare!

    O Mutterherz, dich drücke
    Dein Schmerz nicht allzu sehr!
    Nur wenig Augenblicke
    Trennt uns des Todes Meer.

    Oh cor matern, que el teu dolor
    no t’aclapari massa!
    Només per uns pocs moments
    ens separarà el mar de la mort.

    Dort angelangt, entweiche
    Ich nimmer mehr dem Strand,
    Seh’ stets nach dir und reiche
    Der Landenden die Hand.

    Quan hi hagi arribat,
    no m’apartaré de la platja,
    t’estaré esperant sempre,
    i et donaré la mà de benvinguda.

    Postlude - Postludi

    Sie starb, bis zu ihren letzten Minuten schaffe nd und dichtend, den 19. November 1825 im 17ten Jahre. Zu den Gedichten der letzten Zeit gehört auch jenes merkwürdige „Traumgesicht nach meinem Tode“, in dem sie selbst ihren Tod beschreibt. Es ist vielleicht eines der erhabensten Meisterstücke der Poesie . So schied sie von uns, leicht wie ein Engel, der von einem Ufer zum andern übersetzt, aber in weithinleuchtenden Zügen die Spuren einer himmlischen Erscheinung zurücklassend.

    Morí, escrivint fins a l’últim moment, el 19 de novembre de 1825, als disset anys. Entre els poemes de la darrera època figura aquell notable “Visió després de la meva mort”, en el qual descriu la seva pròpia mort, que és potser una de les obres mestres més sublims de la poesia. S’acomiadà així de nosaltres, com un àngel, que es trasllada d’una riba a l'altra, però deixant al darrere una lluminosa traça, d’una aparició celestial.

    Traduccions de Manuel Capdevila i Font

  • També et pot interessar...

    Palau Bach
    Carolyn Sampson & Juan de la Rubia
    Quadern d’Anna Magdalena Bach de J. S. Bach


    Carolyn Sampson, soprano
    Juan de la Rubia, clave i orgue positiu

    J. S. Bach: Quadern d’Anna Magdalena Bach

    Dijous, 10.06.21 – 20 h
    Petit Palau
    Preu: 30 €

Índex