• Andrómeda encadenada d’Agustí Charles

    Palau Fronteres

    Dijous, 28 d'octubre de 2021 – 20 h

    Petit Palau

  • Producció:

    • Òpera de butxaca - ÒBNC

    Amb la col·laboració especial de:

    • Logotip Palau de la Música Catalana

    Amb la col·laboració de:

    • Logo Institut Ramon Llull
    • MONDIGROMAX - CULTIUS DE CULTURA
    • NAU IVANOW
    • Fundació SGAE
    • Consulat Alemany

    Amb l'ajuda de:

    • Departament de cultura
    • Logo per programes color - Ministerio de Cultura y deporte - Inaem
    • ICUB

    Aquest projecte ha comptat amb el suport de les Beques “Premis Barcelona 2020” de l'Ajuntament de Barcelona.

    Agraïments:

    Sercotel Ámister Art Hotel, Louise Higham, Montse Majench, Núria Marquès i Helena Moliné.

  • Programa

    María Hinojosasoprano 
    Marc Charlesviolí
    Esther Pinyolarpa 

    Sergi Corbera, escenografia
    Laura Calvet, moviment
    Sylvia Kuchinow, il·luminació 
    Joana Martí, vestuari
    Jordi Pérez Solé, direcció d’escena
    José Rafael Pascual-Vilaplana, direcció musical

    Clàudia Robert, producció executiva
    Rocío Campaña Mora, comunicació ÒBNC
    Marc Rosich, direcció artística ÒBNC
    Dietrich Grosse, direcció ÒBNC
    Producció d’Òpera de Butxaca i Nova Creació


    Agustí Charles (1960)
    Andrómeda encadenada

    Òpera en un acte, per a soprano, violí amplificat, arpa, percussió i electrònica en viu (estrena absoluta)
    Llibret de Marc Rosich a partir d’un text de Fátima Frutos. 

    “Libérame tú del monstruo
    del gris hostil que desuela las horas
    rompe mansamente los grilletes
    pues soy Andrómeda Encadenada.
    La que habita en el foso de sí misma”

    Fátima Frutos, Andrómeda encadenada

    I. Pròleg

    1. Dona deshabitada. 
    2. Entre llibres. 

    II. Andrómeda encadenada

    1. Ella es converteix en Andròmeda
    2. “El amor se me consume”
    3. “El violín llora" (primer breu interludi)
    4. Aparició de Perseu
    5. “¿No ves que estoy circuncisa?”
    6. Perseu mata la fera i allibera Andròmeda
    7. “El violín ama” (segon breu interludi)
    8. “Ven con lentitud” (coit d'Andròmeda i Perseu)
    9. “La calma del violín” (tercer breu interludi)

    III. Epíleg

    1. Andròmeda alliberada
    2. “Entre astros diseminada”

    Durada aproximada del concert: 85 minuts, sense pausa.

    #estrenes #nousformats #novacreació

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Membres Palau XXI

  • Poema

    Sudari amb forma humana

    Quina és la música del dolor? Quina és
    la ciència de la paüra?

    Molt a poc
    a poc em neda una nau de teixits per
    les artèries com una campiona olímpica.

    Amb cada braçada
    discuteix amb el líquid
    sobre el festival de la degradació,
    la lluminositat molecular.

    A vegades
    la barca es transforma en cavalls
    i em galopen per les venes del
    meu repte,
    i m’increpen,
    m’obliguen
    a existir i a conquerir.

    En el fons
    és la mort
    qui m’obliga a ser
    qui soc,
    i com.

    Jaume C. Pons Alorda
    Riu, bèstia (2021)

  • Comentari

    Andròmeda, la dona que ho pot tot

    El significat originari de la paraula “andròmeda” és “dona que ho pot tot”. I és en aquest sentit que l’autora donostiarra establerta a Pamplona, Fátima Frutos, va agafar la protagonista del mite clàssic del mateix nom per convertir-la en el centre d’un dels seus sis poemaris, Andrómeda encadenada. En el poema que obre el llibre, ella lluita per alliberar-se de les amarres que la limiten i acaba aprenent-ho a fer tota sola, sense la necessitat de la intervenció d’un heroi salvador. L’autora, en una entrevista recent al diari «Noticias de Navarra», ho explica així: “Les andròmedes d’avui s’aixequen a les sis del matí per anar a una feina precària. [...] Aquí el fet diferencial és que el dolor serveix com una oportunitat de superació i no com a servitud. L’Andròmeda víctima d’altres èpoques passa a ser una Andròmeda empoderada, que reconeix el patiment, però que se sent alliberada precisament pel fet d’haver-lo vençut”.

    Agustí Charles portava molt de temps enderiat a escriure un monodrama a partir d’aquest mateix mite. Com a llibretista de les seves quatre anteriors peces operístiques, ja havíem començat a tramar en diverses reunions com tirar endavant el projecte, però no va ser fins quan Charles va topar amb el poema de Frutos que vam veure la llum al final del túnel. La poesia de l’autora basca es va revelar com un material prou abstracte i prou ple d’imatges suggeridores per tal que nosaltres poguéssim bastir l’Andròmeda contemporània que somiàvem plasmar. El poema homònim plantejava un monòleg molt estàtic i introspectiu de la dona protagonista, una instantània de tot el que passa pel seu cap en el moment en què, encadenada a les roques, està a punt de ser devorada pel monstre marí i veu apropar-se l’heroi que s’ofereix a salvar-la. La meva tasca a l’hora de fer el llibret ha sigut conferir al monòleg un arc narratiu més ampli. És per això que, fent ús i inspirant-me en altres poemes de l’autora, he bastit una peça on, en el món del personatge, conviuen realitat i ficció, on una dona que no supera la seva darrera ruptura amorosa acudeix al mite d’Andròmeda i en viure’l en primera persona dins el somni, aprèn a despendre’s del que no la deixa avançar.

    Aquí no puc deixar d’esmentar la influència que ha tingut en mi una de les meves òperes favorites, Ariadne auf Naxos de Strauss (que feliçment hem pogut tornar a veure el setembre passat al Liceu). És evident que la convivència dels dos plans de ficció, entre la cambra d’ella i el roquissar somiat, i l’heroïna que plora la solitud i imagina l’arribada d’un amant Perseu, no serien el mateix si jo no em sabés de memòria l’òpera de Strauss (però sobretot si no admirés el llibret d’Hugo von Hofmannsthal), on també es combinen dos plans narratius, l’un dins de l’altre, i on també hi ha una protagonista que es lamenta després de ser abandonada a l’illa per Teseu.

    La música que ha compost Charles per a la nostra cinquena col·laboració, sempre sota el paraigua d’Òpera de Butxaca i Nova Creació, beu directament de la nostra darrera experiència, el monodrama breu No és res urgent (dins el cicle Sis Solos Soles al Liceu, que la pandèmia només ens va deixar estrenar digitalment). Allà la veu de la soprano María Hinojosa ja alternava amb el violí de Marc Charles, en un diàleg en què l’instrument no era un mer acompanyament de la veu, sinó un altre solista, amb la mateixa importància cabdal. A Andrómeda encadenada, a aquests efectius, s’hi suma l’arpa d’Esther Pinyol i una combinació de percussió i electrònica en directe (amb alguns artefactes ideats expressament pel compositor). Aquí el compositor ha portat el violí més enllà, en una concepció gairebé wagneriana, en què l’instrument està al servei de descriure tot el que passa per dins del cap de la protagonista (totes les anades i vingudes del pensament, els dubtes i les noves revelacions), però també l’instrument acaba personificant l’heroi Perseu, en un diàleg més encès que acaba en coit. Si el violí dibuixa els paisatges interiors, al seu torn l’arpa és l’encarregada de dibuixar-ne els exteriors, els ambients damunt el quals veu i violí transiten, tot descrivint especialment els sons aquàtics del decorat marí invocat al somni.

    Per a la posada en escena, Jordi Pérez Solé ha volgut subratllar el món fet bocins de la protagonista després de la ruptura, que és representat a escena amb les runes escampades d’una escultura masculina, un símbol del pes patriarcal del qual ella s’ha de desprendre per poder volar més enllà.

    Marc Rosich, dramaturg i director d’escena, director artístic d’Òpera de Butxaca i Nova Creació

  • Sinopsi

    Pròleg

    Una dona s’ha refugiat a la seva cambra. Es lamenta de la gran solitud a què l’ha condemnat la ruptura amb una darrera relació. Intentant superar la seva pena, la dona troba refugi en les autores que sol llegir i en les heroïnes de les ficcions que devora, tant modernes com clàssiques. D’entre els llibres que té escampats arreu de la cambra, aquest cop ella escull enfonsar-se en la lectura del mite d’Andròmeda. Segons el mite, Andròmeda va ser lligada a unes roques vora el mar per tal de salvar el seu poble de l’atac d’un monstre marí.

    Andròmeda encadenada

    En rellegir tot de versions clàssiques d’Andròmeda escrites per Lope i Calderón, la dona sembla perdre el sentit de la realitat i se submergeix de ple dins la ficció del mite, com si cerqués consol en la seva història de fortalesa i resistència davant l’adversitat. Així, de sobte, com transportada dins un somni, li sembla viure en primera persona la dramàtica escena d’Andròmeda encadenada a les roques. El monstre que ara devora la nostra Andròmeda, però, és la solitud que li corseca l’ànima, després de la seva darrera ruptura. El violí és com un eco del seu plor.

    Encara submergida en la ficció del somni, la dona creu veure aparèixer un nou amant desconegut, que ve a salvar-la de les cadenes de la solitud. La imatge del suposat heroi salvador arriba amb el cant d’una ària que Vivaldi va escriure per al personatge de Perseu, que en el mite salva la noia de ser devorada. La dona es pregunta qui és la imatge de l’home que té al davant i que s’ofereix a salvar-la del monstre de la solitud, però al mateix temps l’avisa que ella encara té moltes ferides obertes com per entregar-se un altre cop.

    Dins del somni, la dona s’imagina com el desconegut, igual que el Perseu del mite, baixa del seu cavall Pegasus, i com, tot seguint la narració, mata el monstre que l’assetja. Llavors, la dona, agraïda, deixa de mostrar resistència i ofereix el seu amor a l’heroi que l’ha salvada. El violí és com un eco d’aquesta entrega amorosa, que acaba convertint-se en un coit entre ella i l’heroi imaginat. Després de l’orgasme, el violí dibuixa la calma postcoital.

    Epíleg

    És llavors que la dona desperta del somni, i desfent-se de la màscara d’Andròmeda, es pregunta per què encara somia cada nit en la tornada de l’amant, per què s’autoenganya d’aquella manera. I és llavors que decideix deixar tot això enrere, i encarar-se a ella mateixa, als seus desitjos i les seves pors, per fer un pas endavant. És així com reconeix en el fantasma d’aquest Perseu tots els homes als quals ella s’ha sentit supeditada i dels quals s’ha sentit dependent. I per això decideix cercar una nova manera de viure. Així, sense renunciar a l’amor, i sobretot sense desistir de ser ella mateixa, decideix no tornar-se a esborrar, no tornar-se a rebaixar davant el poder de l’altre. Amb aquest autoeconeixement, amb aquest empoderament, una nova dona neix amb força, una dona que ho pot tot, que s’expandeix com una constel·lació.

  • Biografies

    Agustí Charles, compositor

    Agustí Charles

    Natural de Manresa, inicià els estudis musicals ben aviat. Els seus primers treballs en la composició musical seriosa daten de la dècada del 1980, acompanyat de Miquel Roger, Albert Sardà i Josep Soler. Posteriorment estudià amb Franco Donatoni, Luigi Nono i Samuel Adler, a més de treballar amb Joan Guinjoan, Cristóbal Halffter, José Ramón Encinar i Ros Marbà, entre d’altres.

    Té prop de cinquanta guardons, entre els quals destaquen els més importants premis de composició nacionals i internacionals. També ha rebut encàrrecs de moltes institucions i intèrprets prestigiosos, per la qual cosa la seva música s’interpreta per tot el món. L’any 2003 rebé el premi de l’Associació d’Orquestres Simfòniques Espanyoles (AEOS) per la seva obra Seven looks, interpretada por totes les orquestres espanyoles entre els anys 2004 i 2008.

    La seva òpera La Cuzzoni, esperpent d’una veu, s’estrenà amb gran èxit a l’Staatstheater de Darmstadt (Alemanya) l’octubre del 2007. El 2008 la companyia italiana Stradivarius va editar un CD monogràfic amb part de la seva obra orquestral, interpretada per l’Orquesta de la Comunidad de Madrid, dirigida per José Ramón Encinar, que va ser lloada per la crítica. El segell Tritó edità posteriorment un nou CD monogràfic amb l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per Jaime Martín.

    El març del 2011 s’estrenà a l’Staatstheater de Darmstadt la seva segona òpera, Lord Byron, un estiu sense estiu, amb text de M. Rosich i direcció escènica d’A. Romero, amb gran èxit de públic i crítica, reposada després el juny del 2011 al Gran Teatre del Liceu. El mes d’agost del 2012 s’estrenà la seva òpera de cambra Java suite, en el marc del Festival Castell de Peralada, representada posteriorment al teatre La Seca de Barcelona i al Theater de Basilea. El desembre del 2020 estrenà en streaming des del Gran Teatre del Liceu (pendent d’estrena per la COVID-19), la seva darrera òpera de cambra: No és res urgent.

    És igualment autor de nombrosos treballs relacionats amb la composició i l’anàlisi musical, entre els quals destaquen els llibres Análisis de la música española del siglo XX (2002), Dodecafonismo y serialismo en España (2005) i Instrumentación y orquestación clásica y contemporánea (cinc volums, publicats entre els anys 2005 i 2018).

    Resideix a Barcelona des del 2003 i és doctor en història de l’art i catedràtic de composició al Conservatorio Superior de Música d’Aragó, així com professor d’orquestració a l’Escuela Superior de Música Reina Sofía (Madrid).

    agusticharles.com

  • Fátima Frutos, escriptora

    Fátima Frutos

    És una escriptora donostiarra que sent passió per la seva terra i l’art de tots els temps. Gran enamorada de la història, la filosofia i la cultura alemanya, ha estudiat part de la poètica i la literatura germànica, basconavarresa, russa, cubana i castellana. Després de ser coautora d’un manual sobre protecció a dones víctimes de la violència de gènere, el 2004 es llançà a la poesia amb De carne y hambre (Editorial Huerga i Fierro), Premi Internacional de Poesia Eroticoamorosa de l’Ateneu de Guipúscoa el 2008. Ha continuat aferrant-se a la tradició poètica occidental, des dels clàssics grecs i llatins fins als romàntics alemanys, i el 2011 guanyà amb Andrómeda encadenada (Editorial Alberdania) el Premi Kutxa Ciutat d’Irun, un dels més prestigiosos en llengua castellana, obra que ha arribat a les llibreries del cor d’Europa i a Amèrica. Amb Epitafio para una odalisca el 2015 (Ediciones Gallo de Oro) conclou una trilogia sobre l’Eros històric que és alhora un homenatge a grans dones oblidades. La dignitat i el talent d’aquesta meitat de la humanitat que són les dones és la saba per la qual ha fluït la seva tasca literària.

    L’any 2017, després d’haver dedicat diversos anys a l’estudi de l’alemany, apareix el seu primer llibre d’haikus, disciplina poètica molt admirada per aquesta autora. Així, Haikus aus dem Fluss a Editorial Berenice, en versió bilingüe, constitueix una fita en la seva carrera poètica. A la delicadesa estilística que traspua aquesta obra, Frutos exalta la naturalesa germànica deixant-se captivar per moments lligats als rius. El seu cinquè poemari, En brazos de la belleza (Ediciones Eunate), constitueix un homenatge al món de l’art, la poesia russa i Mallorca.

    El 2019 guanyà el Certamen Internacional de Poesia María del Villar a Tafalla (Navarra) amb l’obra Monjas, putas y locas, que suposa un reconeixement explícit a dones molt destacades pel seu acompliment vital i pels seus coneixements, tot i trobar-se estigmatitzades per la societat al llarg de la història. El llibre s’ha editat el 2020, el mateix any en què l’autora va acabar la seva primera novel·la i va començar un llibre sobre literatura i gastronomia. A més, ha posat en marxa un màster en literatura iberoamericana, continua amb l’aprenentatge de l’idioma alemany i escriu per a mitjans de comunicació nacionals i internacionals. Ocupa des del 2016 la presidència de l’Associació Navarresa d’Escriptors i Escriptores.

    www.fatimafrutos.com

  • Marc Rosich, dramaturg, director d’escena i traductor

    Marc Rosich

    Nascut a Barcelona el 1973, és dramaturg, director d’escena i traductor. Forma part de l’equip directiu d’Òpera de Butxaca i Nova Creació, projecte que recentment ha rebut el premi OPERA XXI a la Millor Iniciativa de Foment de la Lírica.

    Com a dramaturg, els seus textos i adaptacions s’han pogut veure al Teatre Nacional de Catalunya, Teatre Lliure, Teatre Romea, Centro Dramático Nacional, Compañía Nacional de Teatro Clásico, Sala Beckett, Escenari Brossa, Sala Flyhard o Tantarantana, entre d’altres.

    Ha col·laborat com a co-dramaturg amb el director Calixto Bieito en més d’una desena de produccions internacionals, entre les quals destaca Tirant Lo Blanc, Premi de la crítica de Barcelona 2008 a la millor dramatúrgia.

    Ha escrit llibrets d’òpera i espectacles musicals en col·laboració amb els compositors Joan Magrané, Raquel G. Tomás, Agustí Charles, Carles Santos, Salvador Brotons, Enric Palomar, Mario G. Cortizo, Howard Armand, Albert Carbonell, Maika Makovski, Clara Peya i Carles Pedragosa.

    Entre les seves posades en escena d’òpera destaquen el projecte col·lectiu SIS SOLOS SOLES (Gran Teatre del Liceu), Diàlegs de Tirant e Carmesina de Joan Magrané (Peralada / Gran Teatre del Liceu), la creació col·lectiva 4Carmen (Peralada / Arts Santa Mònica) i Dido & Aeneas de Purcell (Palau de la Música Catalana amb el Cor Jove de l’Orfeó Català). A més, per al Palau de la Música Catalana, ha dirigit la versió semi escenificada d’El giravolt de Maig de Toldrà que es va veure el passat mes de juny; així com la posada en escena, el Nadal de 2016, del Concert de Sant Esteve.

    Ha traduït al català l’òpera participativa El monstre al laberint de Jonathan Dove (Orfeó Català-Festival Grec / Gran Teatre del Liceu). Ha escrit i dirigit per a María Bayo el recital escenificat Divina Cleopatra (Teatre Poliorama).

    En el camp del teatre infantil, ha signat el text i direcció dels espectacles musicals La dona vinguda del futur, amb Guille Milkyway i Renard o el llibre de les bèsties, amb Clara Peya, ambdós guardonats amb el premi de la crítica al millor espectacle per a tots els públics.

    Amb l’espectacle Ocaña, reina de las Ramblas, i l’adaptació en llibret de la Infanticida de Víctor Català (amb música de Clara Peya) acaba de guanyar respectivament els Premis de la crítica 2019  i 2020 al millor musical.

  • Jordi Pérez Solé, direcció d'escena

    Jordi Pérez Solé

    És director d’escena i dramaturg. Llicenciat en direcció i dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona, especialitzat en òpera. Ha estrenat a la Neuköllner Opera de Berlín, Gran Teatre del Liceu, Auditori de Barcelona, Palau de la Música Catalana, Teatre Lliure, Teatre Nacional de Catalunya i Festival de Peralada. Entre les seves produccions com a director i dramaturg destaquen Dido & Aeneas reloaded (Premi Berliner Opernpreis 2014 a la innovació operística), a la Neuköllner Opera de Berlín i temporada al Teatre Lliure; El regal del bicentenari (Comediants), al Festival de Peralada; Club Monteverdi (destacada per «Time Out» com a millor producció lírica per a nous públics el 2017), al Teatre Maldà; Suite de l’aigua (Comediants), a l’Auditori de Barcelona; Oda a un llibertí , al Gran Teatre del Liceu/Off Liceu; Hillary, Off Liceu; El compositor, Off Liceu; Fuenteovejuna (Premi Buero Jove al millor espectacle 2020). Coordinador artístic del cicle Off Liceu (Gran Teatre de Liceu), les seves properes produccions s’estrenaran al Teatre Nacional de Catalunya i al Palau de la Música.

  • José Rafael Pascual-Vilaplana, direcció musical

    José Rafael Pascual-Vilaplana

    Alumne de direcció de Jan Cober, Eugene Corporon, Karl Österreicher i Hans Graf, ha treballat amb diferents formacions simfòniques a Alemanya, l’Argentina, Colòmbia, Cuba, Eslovènia, Espanya, França, Holanda, Itàlia, Portugal, Romania, Suïssa, els EUA i l’Uruguai, tot compartint escenari amb solistes com ara Serguei Nakariakov, Asier Polo, Juan Pérez Floristán o Estrella Morente. Ha dirigit produccions d’òpera i sarsuela, tot col·laborant amb cantants diversos, com Elisabete Matos, Carmen Solís, Olatz Saitua, Fernando Latorre, Mikeldi Atxalandabaso, Pacho Corujo o Andeka Gorrotxategui.

    És guanyador dels concursos internacionals de direcció del WMC de Kerkrade (Holanda, 1997) i de l’EBBA a Birmingham (Anglaterra, 2000). Des del 2015 és director titular de la Banda Municipal de Bilbao i des del 2018, comparteix titularitat amb la Banda Municipal de Barcelona, a més de ser principal director convidat de la Banda Simfònica Portuguesa de Porto.

    www.pascualvilaplana.com

  • María Hinojosa, soprano

    María Hinojosa

    ©May-Zircus

    Llicenciada en cant i lied amb la màxima qualificació i premi fi de carrera (ESMUC), va ser nominada millor actriu musical el 2007 i el 2011 i guanyadora del Premi de la Crítica dels Premis Butaca. Ha cantat al Musikverein, Theater an der Wien, Teatro Colón de Buenos Aires, Arena de Verona i Opera Philadelphia; al Gran Teatre del Liceu, L’Auditori i Palau de la Música Catalana, a Barcelona; Palau de la Música i Palau de les Arts, a València; Teatro Real i Auditorio Nacional de Madrid, entre d’altres, sota la direcció de P. Heras Casado, N. Marriner, I. Bolton, G. Antonini, E. Onofri, O. Dantone, S. Montanari, R. Alessandrini, F. Biondi i  J. Pons, entre d’altres.

    En escena ha treballat al costat de X. Albertí, La Fura dels Baus, Comediants, F. Negrín, R. Carsen, K. Holten, Ll. Pasqual... El 2017 va debutar al Musikverein al costat del Concentus Musicus de Viena. La temporada 2018-19 van destacar, entre els seus concerts, el que va oferir amb la Cappella Mediterranea, Je suis narcissiste –estrena absoluta de la nova òpera de Raquel García Tomás al Teatro Español i al Teatre Lliure–, el paper protagonista de Rosmira a La Partenope de Vinci al Teatro Calderón de Valladolid i el Rèquiem d’E. Palomar a Bogotà.

  • Esther Pinyol, arpa

    Esther Pinyol

    Ha cursat els estudis superiors d’arpa amb l’arpista titular de l’OBC, Magdalena Barrera, a l’Escola Superior de Música de Catalunya, tot convertint-se en la primera arpista que es gradua en aquesta modalitat d’instrument a l’ESMUC i en el Màster d’Estudis Avançats en Interpretació a la mateixa ESMUC, i on el seu projecte final de carrera, L’arpa impressionista, va rebre matrícula d’honor. Ha estat membre de les orquestres juvenils més importants de Catalunya i Espanya. Va pertànyer a la Jove Orquestra Nacional de Catalunya, Joven Orquesta Nacional de Espanya. Actualment és membre de l’Orquestra Camera Musicae i col·labora amb orquestres professionals, tot destacant La Giorquestra, Orquesta Sinfónica de Tenerife, Orquestra del Gran Teatre del Liceu i Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, entre d’altres. La temporada 2015-16 va ser músic resident de la Pedrera de Barcelona. El 2017 va guanyar el Premi de la Crítica del Premi El Primer Palau. El 2019 guanyà el segon premi d’arpa del Vienna New Year’s Concert International Music Competition. L’any 2020 guanyà els primers premis d’arpa de The Night in Madrid International Music Competition-Festival i a l’International Music Competition Silk Way. L’any 2021 ha guanyat el primer premi en la categora d’arpa del King’s Peak International Music Competition.

  • Marc Charles, violí

    Marc Charles

    Nascut a Barcelona, inicià els estudis de violí a l’Institut Escola Artísica de Dansa i Música Oriol Martorell amb el professor Heriberto Fonseca i rebent classes paral·lelament del violinista Santiago Juan. Acabats els estudis obligatoris es traslladà a Londres per seguir la formació a la Purcell School of Music amb Evgueny Grach i posteriorment accedí a un Bachelor i un Postgrau en interpretació al Royal College of Music de la mateixa ciutat amb Yossi Zivoni i Itzhak Rashkovsky.

    Durant els anys de formació va ser guardonat en diferents concursos nacionals, com el Cordes de Barcelona, IX Festival de Joves Músics de Catalunya o la beca de postgrau d’Ibercaja. Al mateix temps col·labora en diversos festivals i cursos, com l’Aurora Festival a Suècia, Eilat Chamber Music Festival a Israel, AIMS a Espanya, IMD a Darmstadt, Bang On a Can als Estats Units i Banff Centre al Canadà, entre d’altres.

    Posteriorment ha tocat amb diverses formacions i agrupacions instrumentals, tot formant part del programa formatiu de la Southbank Simfonia a Londres el 2014 i col·laborant amb la ROH, BBCCO i St. Martin’s in the Fields. Entre les seves inquietuds artístiques sempre ha destacat un interès especial per la música de cambra i la música de nova creació, tot formant part, entre d’altres, del projecte de l’IRCAM Ulysses Ensemble, amb el qual va fer una gira per Europa l’any 2019. Ha treballat també amb diferents orquestres: Orquestra del Gran Teatre de Liceu, Orquestra Simfònica Camera Musicae, Orquesta Sinfónica de Castella i Lleó, Orquesta Sinfónica de Tenerife, Orquestra de Cadaqués i Scottish Chamber Orchestra.

    Actualment és membre de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, col·laborador habitual de l’Orquesta Sinfónica de Castella i Lleó i l’Orquesta Sinfónica de Tenerife. I alhora, professor convidat de la Jove Orquestra Simfònica Nacional de Catalunya.

  • Sergi Corbera, escenografia

    Sergi Corbera

    Llicenciat en enginyeria geològica per la UPC-UB i postgraduat en disseny escenogràfic per l’Elisava, treballa com a escenògraf i figurinista en projectes teatrals i director d’art en publicitat. Entre els seus treballs més recents s’inclou l’escenografia per a l’espectacle Carnicera de Javier Daulte (La Gleva), el disseny d’espai i vestuari per a l’espectacle Smiley, després de l’amor de Guillem Clua (Aquitània Teatre), el disseny de vestuari per a l’espectacle Història d’un senglar de Gabriel Calderón (Temporada Alta 2020), l’escenografia per als XII Premis Gaudí (Auditori del Fòrum-CCIB), La bruixa de la tramuntana de Marc Rosich (Teatre Lliure) i Els porcs també mengen verd d’Andreu Rifé (Teatre Tantarantana), i les ajudanties d’escenografia per als espectacles 53 Diumenges de Cesc Gay (Teatre Romea), La rambla de les Floristes de Josep Maria de Sagarra (TNC), Cançó per tornar a casa de Denise Despeyroux (Sala Beckett), Jerusalem de Jezz Butterworth (Grec 2019-Teatre Romea) i Els Jocs Florals de Canprosa de Santiago Rusiñol (TNC), Premi Butaca 2019 com a millor escenografia. Des del 2014 ha treballat amb els escenògrafs Sebastià Brossa, Laura Clos “Closca”, Alejandro Andújar i Clara Notari, entre d’altres. Actualment compagina els seus projectes amb la docència com a professor d’escenografia del postgrau de direcció d’art a l’Escac.

  • Sylvia Kuchinow, il·luminació

    Sylvia Kuchinow

    Realitza estudis de disseny d’interiors a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i estudis en art escènic a l’Institut del Teatre de Barcelona. S’ha especialitzat en el disseny de la il·luminació.

    Durant la seva llarga trajectòria ha dissenyat diferents escenografies i il·luminacions per a companyies d’arts escèniques, instal·lacions, exposicions, arquitectura, urbanisme i docència.

    En teatre, dansa i música ha treballat amb diferents companyies i directors com Sol Picó, Magda Puyo, Jordi Casanovas, Oriol Broggi, Marc Rosich, Ferran Utzet, Vero Cendoya, Iván Morales, Marc Angelet, Ramón Madaula, Pep Pla, Marc Parrot, Cristina Clemente, Toni Casares, Rafel Duran, Joan Arqué, Guillem Albà, Toni Casares, Gloria Balañà, Antonio Simó, Toni Mira, Sabine Dahrendorf o Tom Bentley-Fisher. Ha il·luminat exposicions al Forum de les Cultures de Barcelona, Palau Moja, Centre d’Art Reina Sofia de Madrid, Biblioteca Nacional de Catalunya, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Foment d’Arts del Disseny (FAD). En arquitectura i urbanisme ha treballat amb arquitectes com Òscar Tusquets, Bet Figueres, Jean Nouvel, XNF Arquitectes, Xavier Claramunt, Silvia Farriol o Quim Larrea.

    Els seus projectes d’il·luminació de paisatge han estat molt diversos com per exemple una cova a Cangas de Onís a Astúries, el far de Tossa de Mar, el Castillo Calatravo de Lopera a Jaén; així com projectes en façanes, aparadors i botigues, centres esportius i esdeveniments varis i efímers.

  • Laura Calvet, moviment

    Laura Calvet

    Directora i actriu física graduada per l’Institut del Teatre de Barcelona (ESAD) i pel Conservatori Nacional Superior d’Art Dramàtic de París (CNSAD), també s’ha format en dansa i música, exerceix com a ballarina al Canadà i ho ha fet en diverses òperes al Liceu. Va descobrir l’ajudantia de direcció al Teatre Nacional Popular de Lió (amb Christian Schiaretti) i s’introduí a les noves dramatúrgies amb Àlex Rigola, Joan Baixas i Roger Bernat, entre d’altres. Treballa com a actriu i creadora entre França, Brussel·les i Catalunya. A partir del 2019 s’ha especialitzat en la direcció de moviment d’actors, músics i cantants, i col·labora assíduament amb el Palau de la Música Catalana, L’Auditori i el TNC. Actualment té la seva pròpia companyia teatral (Premi Adrià Gual 2020) i combina la seva tasca pedagògica (interpretació per a cantants al CMMB) amb la direcció de diferents espectacles musicals (Cobla 2.0 de la Cobla Sant Jordi i Mama del cor de dones Voxalba).

  • Joana Martí, vestuari

    Joana Martí

    Realitza estudis de disseny d’interiors a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona i estudis en art escènic a l’Institut del Teatre de Barcelona. S’ha especialitzat en el disseny de la il·luminació.

    Durant la seva llarga trajectòria ha dissenyat diferents escenografies i il·luminacions per a companyies d’arts escèniques, instal·lacions, exposicions, arquitectura, urbanisme i docència.

    En teatre, dansa i música ha treballat amb diferents companyies i directors com Sol Picó, Magda Puyo, Jordi Casanovas, Oriol Broggi, Marc Rosich, Ferran Utzet, Vero Cendoya, Iván Morales, Marc Angelet, Ramón Madaula, Pep Pla, Marc Parrot, Cristina Clemente, Toni Casares, Rafel Duran, Joan Arqué, Guillem Albà, Toni Casares, Gloria Balañà, Antonio Simó, Toni Mira, Sabine Dahrendorf o Tom Bentley-Fisher. Ha il·luminat exposicions al Forum de les Cultures de Barcelona, Palau Moja, Centre d’Art Reina Sofia de Madrid, Biblioteca Nacional de Catalunya, Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), Foment d’Arts del Disseny (FAD). En arquitectura i urbanisme ha treballat amb arquitectes com Òscar Tusquets, Bet Figueres, Jean Nouvel, XNF Arquitectes, Xavier Claramunt, Silvia Farriol o Quim Larrea.

    Els seus projectes d’il·luminació de paisatge han estat molt diversos com per exemple una cova a Cangas de Onís a Astúries, el far de Tossa de Mar, el Castillo Calatravo de Lopera a Jaén; així com projectes en façanes, aparadors i botigues, centres esportius i esdeveniments varis i efímers.

  • Clàudia Robert, producció executiva

    Clàudia Robert

    És diplomada en turisme i graduada en història de l’art per la Universitat de Barcelona. Actualment és productora i directora de producció a Andergraun Films, productora fundada per Albert Serra (director i productor de cinema) i Montse Triola (productora executiva).

    El seu primer contacte amb el cinema va ser assistir al rodatge d’Història de la meva mort dirigit per Albert Serra, premiat amb el Pardo de Oro a la Millor Pel·lícula al Festival de Locarno 2013. Des de llavors ha participat a tots els llargmetratges del cineasta català: La mort de Louis XIV, estrenat a la secció oficial del Festival de Canes 2016; Liberté, Premi Especial del Jurat de Canes 2016, així com a les peces Personalien, per al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía 2019; Roi Soleil, Grand Prix a la Competició Internacional del FIDMarseille 2018 i Singularity per a la Biennale di Arte de Venècia 2015.

    Actualment, es troba en fase de postproducció del nou llargmetratge del director Albert Serra titulat provisionalment Bora Bora i en desenvolupament de Tardes de soledad del mateix Serra.

    És la directora de producció del llargmetratge Afterwater 2019, dirigit per Dane Komljen (Bòsnia i Hercegovina, 1986), A little love package (en postproducció), dirigit per Gastón Solnicki (Argentina, 1978) i Impalpable (en desenvolupament), dirigit per Lluís Miñarro (Barcelona, 1949).

  • 20211021 Generic T2122 DESKTOP
  • Llibret

    Andrómeda encadenada

    Música d’Agustí Charles (1960)
    A partir de poemes de Fátima Frutos (1971)
    Llibret de Marc Rosich (1973)


    I. Pròleg
    Una cambra, hi entra el sol de la tarda. Ella, sola, envoltada de llibres.

    1. Dona deshabitada
    (Li ve al cap un fragment d’una ària barroca, que no arriba a reconèixer, però que és d’una peça que Bononcini va escriure per a la seva serenata Andromeda liberata. El record de l’ària es barreja amb les seves reflexions en contemplar la cambra buida.)

    Ella:

    E il mio cor
    si avezzo al duolo...

    El tránsito imparable
    del viejo al nuevo corazón.
    Un séquito de cadáveres
    en el rellano de mi alcoba.

    ... si avezzo al duolo,
    che s’abbaglia
    in rimirar...

    La luz se vuelve avara
    en esta amarga calma.
    Siento que tu vida se aleja
    de esta casa agrietada.

    ... si avezzo al duolo
    lo spuntar del suo gioir...

    Sola, yo, conmigomisma.
    Mujer, conmigomisma.
    Sola, yo, conmigomisma.
    Mujer, conmigomisma.
    Sola, yo, mujer deshabitada.

    E il mio cor
    si avezzo al duolo...

    Entre los lamentos
    y la condena del tiempo,
    solo mi corazón aviva
    tu rostro de cristal.

    ... si avezzo al duolo,
    che s’abbaglia
    in rimirar...

    La luz se vuelve avara
    en esta amarga calma.
    ¿Qué separación acontece
    cuando la llama se apaga?

    ... si avezzo al duolo
    lo spuntar del suo gioir...

    Sola, yo, conmigomisma.
    Mujer, conmigomisma.
    Sola, yo, conmigomisma.
    Mujer, conmigomisma.
    Sola, yo, mujer deshabitada.

    2. Entre llibres
    (Mira els llibres al seu voltant. Comença a buscar i a remenar-los.)

    Ella:

    Sola yo, sin otra compañía que la de los espejos.
    acompañada en la guarida,
    junto a Isadora, Virginia, Simone, Anaïs, Alma, Colette...
    ... debe de haber un lugar.

    Sola yo, sin otra compañía que la de los espejos.
    acompañada en la guarida,
    junto a Eurídice, Hypathia, Isolda, Ofelia, Lesbia, Antígona...
    ... debe de haber un lugar.

    (Troba un llibre que finalment la convenç.)

    Andrómeda encadenada.
    La que habita en el foso de sí misma.

    (Obre el llibre, n’acarona les pàgines.)

    II. Andrómeda encadenada

    1. Ella es converteix en Andròmeda
    (Tria una pàgina a l’atzar i comença a llegir. Es tracta d’una peça teatral del Segle d’Or dedicada al mite. Llegeix una de les acotacions.)

    Ella:
    Descúbrese Andrómeda atada a una peña,
    vestida de velo de plata y los cabellos tendidos.”

    (En la seva ment, la cambra es converteix en penya-segat. Passa unes pàgines, segueix llegint la peça teatral barroca.)

    Atada al mar Andrómeda lloraba,
    los nácares abriéndose al rocío,
    que en sus conchas cuajado en cristal frío,
    en cándidos aljófares trocaba.

    Humilde el mar, besaba el pie,
    Humilde el mar, las peñas ablandaba...”

    (La melodia queda sense resoldre’s. Li rellisca el llibre de les mans... i ella, a poc a poc, es converteix en Andròmeda encadenada a un penya-segat al sol.)

    La espuma me cosquillea...
    La espuma...
    La espuma me cosquillea en los talones...

    2. “El amor se me consume”

    Ella:
    No puedo escapar a la furia del mar
    No puedo escapar a su látigo
    ni al clima rudo y las nieblas,
    ni a luces centelleantes o viento
    inútil es luchar o ignorar el abismo que me rodea.

    Bajo el Sol, al que vanamente invoco.
    Bajo el Sol, el amor se me consume.

    He rastreado todas las corrientes de Océano
    He rastreado las aristas de este roquedal dormido
    He rastreado el horizonte donde resucitan las náyades
    He rastreado el mensaje cifrado de las nubes
    y el vuelo preñado de las gaviotas.

    Aquí el olvido tarda tanto como la muerte.
    Bajo el Sol, el amor se me consume.

    3. “El violín llora” (primer breu interludi)
    (Ella, en sentir el lament del violí, es treu per un moment la màscara d’Andròmeda, i canta amb l’instrument el dolor que sent.)

    Ella:
    El violín llora, expresa lo nunca aplacado,
    La médula que insensata irrumpe en las derrotas
    como el hilo que enhebrado, tiembla y se quiebra.

    4. Aparició de Perseu
    (Torna a recollir el llibre, com si hagués perdut el fil de la història, com si no sabés com continua, i reprèn la lectura de la peça. El violí es converteix en Perseu.)

    Ella:

    Tóquense dentro cajas y trompetas.
    Ábrase la tierra y aparece Perseo,
    con lanza y escudo, a lomos del Pegaso,
    Adviértase que, con invención, vuele en lo alto.”

    (Ella de nou és Andròmeda, que imagina veure Perseu volar i li posa veu. Rememora l’ària de Vivaldi que canta Perseu en l’òpera pastitx Andromeda liberata.)

    Ella, donant veu a Perseu:

    “Sovente, il sole
    Risplende in cielo
    Più bello e caro
    Se oscura nube
    Già l'offuscò”

    Ella, al Perseu imaginari:

    ¿Quién eres que traes agua dulce
    y a mi boca te ciñes alado?

    Tu voz de hombre –cálida e inquieta–
    mueve mi sombra de liquen que se evade y ofrece.

    ¿Quién eres que traes agua dulce
    y a mi boca te ciñes alado?

    5. “¿No ves que estoy circuncisa?”

    Ella al Perseu imaginari:

    Quisiera amarte,
    pero ignoro quién eres.
    ¿No ves que estoy circuncisa por la mella del destino
    y que naufragó esa docilidad que precisan los besos?
    La última vez que amé transfiguré llamas en líquido
    y tú osas perturbar la paz con la que me erosiona el
    tiempo
    me haces creer que puedo escapar de esta acuosa
    vigilia
    donde vivo y palpito sin respirar siquiera
    extendida sobre el dominio del silencio.
    Cómo huir de los escombros que aposentaron las mareas
    de estos escollos con los que la vida escarnece a los mortales
    si contra mí ha de estrellarse la convulsa soledad que trae Ceto.

    6. Perseu mata la fera i allibera Andròmeda
    (Amb l’esment de Ceto, torna al llibre i llegeix l’acotació de l’entrada del monstre marí.)

    Ella:

    Tóquense dentro cajas y trompetas.
    Por un pedazo de mar que se finja,
    salga una fiera, toda de escamas,
    echando fuego, con la boca abierta.”

    (Andròmeda, en veure que s’apropa el monstre marí, demana ajuda al Perseu que imagina veure.)

    Libérame tú del monstruo
    l gris hostil que desuela las horas.
    Rompe mansamente los grilletes
    pues soy Andrómeda Encadenada.
    La que habita en el foso de sí misma.

    (Ella torna al llibre per llegir l’acotació de com Perseu mata el monstre marí.)

    Bájese Perseo y, con la lanza,
    le dé a la fiera por la boca,
    y afirmado en tierra,
    salte del caballo al tablado,
    desatando a Andrómeda.”

    (Andròmeda es veu alliberada per Perseu. Ella torna a donar-li veu amb l’ària de Vivaldi.)

    7. “El violín ama” (segon breu interludi)
    (La veu de Perseu es converteix en un festeig amorós del violí.)

    Ella:

    El violín ama, alarga las yemas de sus dedos atlantes,
    arrulla los espíritus con fruta sonora, libre y fecunda
    como la melodía con la que lo eterno se hace presente.

    8. Ven con lentitud” (coit d’Andròmeda i Perseu)
    (El festeig amorós del violí es converteix en coit entre els dos enamorats.)

    Ella:

    Ven, con lentitud, desnúdame,
    anúdame a las riendas de tu piel,
    a las pendientes de tu deseo.

    Despierta, con lentitud, humedéceme,
    anégame los labios con tu acuosa saliva,
    con tu reptante lengua de titilar implacable.

    Goza, con lentitud, cimbréame
    Penetra, con lentitud, sáciame,
    Crece, con lentitud, galópame,
    como si la muerte rindiese culto al amor.
    Ámame ahora que no pienso,
    ahora que el mañana no existe.

    9. “La calma del violin” (tercer breu interludi)
    (Després el coit, arriba la calma del violí.)

    Ella:

    La calma del violín espolvorea la Tierra de Luna,
    baja por sus sendas inmortales y palpa al viento
    como una noche persistente que se resiste a morir.

    (El violí dibuixa un somni postcoital que sembla no haver d’acabar mai. Però l’èxtasi en què ella ha caigut imbuïda es trenca de sobte.)

    III. Epíleg

    1. Andròmeda alliberada
    (S’ha acabat la fantasia. Tornem a estar a la cambra. Ja s’ha fet de nit.)

    Ella:

    ¿Por qué todavía sueño cada noche contigo?
    ¿Por qué aún cruzo contigo los oleajes de la belleza?

    Oh, extraña esclavitud recorrida, servidumbre indolente,
    cuántas horas dediqué a tu infecundo desenlace,
    cuántos tequieros en hambrienta abnegación,
    teñidos estaban todos del poder de soysóloparati.

    Debe haber otro modo.
    Otro modo de ser humana y libre.
    Otro modo de ser.

    Ahora sé lo que es ser isla,
    lo que es defenderme edificando
    con mis piernas muros de arena.
    Ahora sé lo que es emerger,
    lo que es disputar la brisa
    a este acantilado que me apresa.

    ANDRÓMEDA LIBERADA. 

    2. “Entre astros diseminada”
    (Li retorna el record de l’ària que Bononcini va compondre per a Andròmeda, i que ella cantava quan encara se sentia encadenada. Les frases de l’ària es barregen amb l’himne final.)

     

    Ella:

    E il mio cor
    si avezzo al duolo...

    En este momento,
    creo contemplar
    el orgullo de la libertad
    que todo lo invade.

    E il mio cor
    si avezzo al duolo,
    che s’abbaglia
    in rimirar...

    Ahora el conmigomisma
    se regocija, plena.

    Y sola y serena,
    se expande la todayo.
    celebrando, resurgida,
    el rito iniciático de conocerse.

    ... si avezzo al duolo
    lo spuntar del suo gioir...

    Todayo.
    Todayo.
    Conmigomisma.
    Todayo.

    E il mio cor
    si avezzo al duolo...

    ¿El universo está en mí?
    Hacia adentro va el camino misterioso.
    En mí...
    O en ninguna parte...

    ... si avezzo al duolo
    lo spuntar del suo gioir...

    Todayo.
    Todayo.
    Conmigomisma.
    Todayo.

    El porvenir de una mujer
    entre astros diseminada.

    (Fa molts compassos que ja no som a la cambra. Fa molts compassos que ella s’ha convertit en constel·lació.)

  • També et pot interessar

    Palau Fronteres
    Dijous, 7 de juliol de 2022 – 20 h
    Petit Palau

    A. García Demestres: Mariana en sombras
    (òpera de cambra amb llibret d’Antonio Carvajal)

    Mercedes Gancedo, soprano
    Joan Martín-Royo, baríton
    Marco Evangelisti, piano
    Alberto García Demestres, narrador
    Alba G. Corral, artista visual

    Preu: 20 €

Índex