Andrè Schuen & Daniel Heide | Palau de la Música Catalana

Andrè Schuen & Daniel Heide
—El Cant del Cigne de Schubert
Palau Grans Veus
Divendres, 9 de maig de 2025 – 0 h
Sala de Concerts
Aquest esdeveniment ja s'ha celebrat
Fitxa del concert Tota la programació
En co-producció amb:
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Andrè Schuen, baríton
Daniel Heide, piano
Franz Schubert (1797-1828)
Schwanengesang, D. 957 i altres lieder
I part

Liebesbotschaft, D. 957/1
Kriegers Ahnung, D. 957/2
Frühlingssehnsucht, D. 957/3
Ständchen, D. 957/4
Aufenthalt, D. 957/5
In der Ferne, D. 957/6
Herbst, D. 945
Abschied, D. 957/7
II part

Bei dir allein, D. 866/2
Der Wanderer an den Mond, D. 870
Wiegenlied, D. 867
Am Fenster, D. 878
Der Atlas, D. 957/8
Ihr Bild, D. 957/9
Das Fischermädchen, D. 957/10
Die Stadt, D. 957/11
Am Meer, D. 957/12
Der Doppelgänger, D. 957/13
Die Taubenpost, D. 965A
Durada del concert:
Primera part, 30 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 30 minuts
La durada del concert és aproximada.
#lied #gransfigures #concertsaccessibles
Poema
Lied
Sedejaré la mar, damunt l’escletxa oberta
per la llum resplendent
que encega el vent amb la claror dels dies.
Traço el teu verb en fràgils carritxeres
i em perdo, desvalgut,
en els bronzes que escup la terra en flor.

S’esmunyen salvatgines que no veig.
Et tinc a prop, tan certa,
i el lloc de la distància és un prodigi d’aus
que aletegen en l’ombra del meu vespre.
Pupil·la i cor, pel temps que així entreveies
i que ara és u: rodó, curull d’imatges,
precís en un mirar que et multiplica en veu.

Arriba a mi. I en fer-hi cap
que un cant secret t’eixordi:
més pur, més alt, més teu.

Sigues l’astor que vola i que se’n va:
rapinya’m el dolor, perquè et recordi.

Lluís Calvo
Del llibre Opus spicatum.
Lleida: Pagès Editors, 2000
Comentari
Els últims fruits del seu noble talent
El 20 de desembre de 1828 –tot just un mes després de la mort de Franz Schubert– l’editor Tobias Haslinger publicava al «Wiener Zeitung» una nota on comunicava que havia adquirit tres sonates i catorze lieder inèdits del compositor. El gener del 1829 publicava al mateix diari l’anunci de la venda anticipada del recull de cançons. Després d’una florida lloança del compositor, en la qual utilitzava per primera vegada l’expressió cant del cigne, hi informava dels detalls de la col·lecció i hi anunciava que estaria disponible per Pasqua. En el pròleg de la publicació descriuria aquelles cançons com “els últims fruits del seu noble talent”.

Els motius de la precipitació en la venda i l’edició dels lieder són comprensibles: Ferdinand Schubert necessitava diners per pagar les despeses de la malaltia i l’enterrament del seu germà; Haslinger, per la seva banda, no volia deixar passar el ressò de la mort d’aquell compositor tan jove que ja gaudia d’un notable prestigi com a compositor de cançons.

Com és ben sabut, l’Schwanengesang editat per Haslinger estava format per set lieder amb poemes de Ludwig Rellstab, sis amb poemes de Heinrich Heine i un amb poema de Johann Gabriel Seidl. Com que ningú no esperava a l’època que la col·lecció s’interpretés íntegrament, sinó que era per a consum domèstic, el contingut no cridava l’atenció: eren, senzillament, els últims lieder de Schubert. Per a nosaltres, acostumats a mirar amb lupa les obres que escoltem, és incongruent: dos poetes molt diferents que inspiren dos grups de cançons molt diferents i un afegitó. Tan incongruent que els musicòlegs van independitzar-ne fa dècades l’afegitó, Die Taubenpost. Tan incongruent que, tot i que parlem d’El Cant del Cigne com el tercer gran cicle de Schubert, trobem natural que els duos l’interpretin en un ordre o en un altre, complet o per parts, sol o amb altres cançons. Andrè Schuen i Daniel Heide s’inclinen per aquesta última opció, i complementen el cicle original amb altres lieder a partir dels mateixos poetes.

Ludwig Rellstab va fer arribar a Beethoven una selecció dels seus poemes amb l’esperança que hi posés música; això va ser el 1825, i l’estiu del 1827, mesos després de la seva mort, el manuscrit va passar a mans de Schubert, que sí que va musicar-ne uns quants poemes. Essencialment, els set inclosos a l’Schwanengesang. Parlen, sobretot, del Sehnsucht: l’enyorança, en aquest cas, per un amor perdut. I Schubert, fent servir l’estructura estròfica, hi va posar una música generalment exuberant –com ara la urgent crida de la primavera a Frühlingssehnsucht– i molt rica melòdicament –l’exemple més evident seria la ben coneguda Ständchen. L’excepció seria, potser, In der Ferne; la foscor del poema va inspirar a Schubert una música austera que s’acosta més a la de la segona part del cicle.

A banda d’un lied incomplet i d’un altre que per la seva estructura no encaixa en un recital de veu i piano –Auf der Strom, amb trompa obbligato–, Schubert va compondre encara un lied més amb poema de Rellstab, que va restar desaparegut fins a més de seixanta anys després de la seva mort: Herbst. Tant pels versos com per la música encaixa perfectament en el cicle, i els artistes l’interpretaran tot just abans d’Abschied, el comiat de la primera part.

Els sis únics lieder que Schubert va escriure amb poemes de Heinrich Heine, extrets del Buch der Lieder (1826), el converteixen en el “descobridor” per al lied d’un poeta que tenia la mateixa edat que ell; que, com ell, començava a fer-se un nom, i que acabaria convertint-se en un dels autors més sol·licitats pels compositors de la generació següent.

Com els poemes de Rellstab, els de Heine giren entorn del Sehnsucht i d’un amor perdut, però ara els versos són més concisos, i aquesta concisió va inspirar a Schubert cançons escrites amb economia de mitjans. Amb l’excepció de Das Fischermädchen –l’únic moment lluminós–, que per esperit s’acosta més als lieder de Rellstab, la sobrietat caracteritza unes peces que no per això deixen de ser molt expressives –esmentem, per exemple, el dolor de Der Atlas. Cançons, a més, d’una modernitat que sovint anticipa en moltes dècades autors com ara Hugo Wolf; és el cas de l’obsessiu i inquietant acompanyament de Die Stadt o l’esfereïdor Der Doppelgänger, gairebé declamat.

Escoltar Die Taubenpost després de Der Doppelgänger és un anticlímax per a alguns, mentre que per a d’altres és un retorn al punt d’equilibri i una mena de corol·lari d’El Cant del Cigne: el colom missatger al qual es refereix el poema de Seidl és el Sehnsucht que ha conduït tot el cicle.

Schuen i Heide acabaran el recital amb aquest lied, i interpretaran com a bloc central del programa una selecció de quatre cançons que parteixen també de poemes de Seidl. Dues de prou conegudes, Bei dir allein i Der Wanderer an den Mond, i dues de menys habituals, Am Fenster, de caràcter introspectiu i contemplatiu, gairebé religiós, i una preciosa cançó de bressol, Wiegenlied. Dues d’aquelles joies que es mantenen en un discret segon pla en l’obra de Schubert.

Bona part dels qui gaudirem del concert hem escoltat l’Schwanengesang moltes vegades, és un clàssic. Però els clàssics ho són, entre altres coses, perquè es renoven i ens renoven a cada audició. Gaudim-ne, doncs, d’una obra ben coneguda, com si fos la primera vegada.

Sílvia Pujalte Piñán, divulgadora musical especialitzada en lied
Biografies
Andrè Schuen, baríton
Daniel Heide, piano
Biografies
©Guido Werner
©Guido Werner
Andrè Schuen, baríton
Originari del Tirol del Sud (Itàlia), va créixer parlant tres llengües (ladí, italià i alemany), una versatilitat que es reflecteix al seu repertori. Tot i que va començar estudiant violoncel, posteriorment s’inclinà pel cant al Mozarteum de Salzburg, amb Horiana Branisteanu i Wolfgang Holzmair, i s’hi graduà el 2010. Des de llavors fins al 2014 va formar part de l’Òpera de Graz. Amb el seu company de lied Daniel Heide, se’l pot escoltar en auditoris com el Wigmore Hall de Londres, Schubertiade, Schubertíada de Vilabertran, Prinzregententheater de Múnic, Concertgebouw d’Amsterdam o Konzerthaus de Viena. Els seus papers d’òpera inclouen Guglielmo (Così fan tutte), Figaro i comte d’Almaviva (Les noces de Figaro), Don Giovanni, Ievgueni Oneguin o Wolfram (Tannhäuser). Des del 2021 és artista en exclusiva de Deutsche Grammophon. El seu enregistrament de Schwanengesang (novembre del 2022) va guanyar un premi Opus Klassik.
Següent biografia
Biografies
©Guido Werner
©Guido Werner
Daniel Heide, piano
És un dels pianistes acompanyants i de cambra més sol·licitats de la seva generació, que ofereix concerts per tot Europa i Àsia des de la seva graduació a la Hochschule für Musik Franz Liszt de Weimar. Entre els seus cantants habituals hi ha Andrè Schuen, Christoph Prégardien, Roman Trekel, Katharina Konradi i Konstantin Krimmel. En el terreny de la música de cambra ha fet concerts amb els solistes Tabea Zimmermann, Antje Weithaas, Wolfgang Emanuel Schmidt o Konstanze von Gutzeit. El seu CD Poêmes, amb la mezzosoprano Stella Doufexis, amb cançons de Claude Debussy, va rebre el Premi de la Crítica Discogràfica Alemanya 2013 i des de llavors els seus enregistraments han rebut diversos premis, entre els quals un Echo Klassik 2016 o dos Opus Klassik, el 2019 i el 2022, amb Andrè Schuen. Des del 2011 dirigeix el cicle de concerts Der Lyrische Salon a Weimar.
Textos
Textos
Franz Schubert (1797-1828)
Liebesbotschaft, D. 957/1 – Missatge d’amor
Text de Ludwig Rellstab (1799-1860)
Rauschendes Bächlein,
So silbern und hell,
Eilst zur Geliebten
So munter und schnell?
Ach, trautes Bächlein,
Mein Bote sei Du;
Bringe die Grüße
Des Fernen ihr zu.
Rierol mormolant,
tan argentí i clar,
t’apresses vers l’estimada
eixerit i veloç?
Ai! Car rierol,
sigues el meu missatger;
porta-li salutacions
de mi, que soc lluny.
All’ ihre Blumen
Im Garten gepflegt,
Die sie so lieblich
Am Busen trägt,
Und ihre Rosen
In purpurner Glut,
Bächlein, erquicke
Mit kühlender Flut.
Totes les seves flors,
cultivades al jardí,
que ella tan gentilment
porta al seu pit
i les seves roses
de purpuri esclat,
rierol, reconforta-les
amb un doll d’aigua fresca.
Quan ella, a la riba,
immersa en un somieig,
bo i pensant en mi,
inclini el seu petit cap,
conforta la meva enamorada
amb benvolent esguard,
car l’estimat,
tornarà ben aviat.
Quan ella, a la riba,
immersa en un somieig,
bo i pensant en mi,
inclini el seu petit cap,
conforta la meva enamorada
amb benvolent esguard,
car l’estimat,
tornarà ben aviat.
Neigt sich die Sonne
Mit rötlichem Schein,
Wiege das Liebchen
In Schlummer ein.
Rausche sie murmelnd
In süße Ruh,
Flüstre ihr Träume
Der Liebe zu.
El sol ponent
amb rogenca esplendor,
bressola la meva estimada
i la fa adormir.
Tot mormolant
en dolça quietud,
li xiuxiueja
somnis d’amor.
Kriegers Ahnung, D. 957/2 – El pressentiment del guerrer
Text de Ludwig Rellstab
In tiefer Ruh liegt um mich her
Der Waffenbrüder Kreis;
Mir ist das Herz so bang und schwer,
Von Sehnsucht mir so heiß.
En profund repòs, jeuen al meu voltant
en cercle, els companys d’armes;
el meu cor temorós i feixuc,
tan ardent de nostàlgia.
Wie hab’ ich oft so süß geträumt
An ihrem Busen warm!
Wie freundlich schien des Herdes Glut,
Lag sie in meinem Arm!
Quantes vegades havia somiat, dolçament
recolzat en el seu càlid pit!
Que plàcida brillava la flama de la llar,
quan la tenia als meus braços!
Hier, wo der Flammen düstrer Schein
Ach! nur auf Waffen spielt,
Hier fühlt die Brust sich ganz allein,
Der Wehmut Träne quillt.
Aquí, on la llòbrega resplendor d’una flama,
ai!, només es percep en les armes,
aquí, el cor se sent tot sol,
vessant llàgrimes de tristesa.
Herz! Daß der Trost Dich nicht verläßt!
Es ruft noch manche Schlacht.
Bald ruh’ ich wohl und schlafe fest,
Herzliebste—Gute Nacht!
Oh cor! Que no t’abandoni el consol!
Encara serem cridats a tantes batalles.
Aviat reposaré i dormiré profundament,
estimada del meu cor – bona nit!
Frühlingssehnsucht, D. 957/3 – Nostàlgia de primavera
Text de Ludwig Rellstab
Säuselnde Lüfte
Wehend so mild,
Blumiger Düfte
Atmend erfüllt!
Wie haucht ihr mich wonnig begrüßend an!
Wie habt ihr dem pochenden Herzen getan?
Es möchte Euch folgen auf luftiger Bahn!
Wohin?
Oreigs remorejants
ventegen tan suaument
amb un alè ple
de perfum de flors!
Amb quin deliciós xiuxiueig em saludeu!
Què li heu fet al meu cor que palpita?
Ell voldria seguir-vos pels aeris camins!
Cap on?
Bächlein, so munter
Rauschend zumal,
Wollen hinunter
Silbern ins Tal.
Die schwebende Welle, dort eilt sie dahin!
Tief spiegeln sich Fluren und Himmel darin.
Was ziehst Du mich, sehnend verlangender Sinn,
Hinab?
Rierols, escotorits
i mormolejants alhora,
baixen argentats
cap a la vall.
L’onada flotant els apressa cap allà!
En ells, els camps i el cel s’emmirallen pregonament.
Cap on m’arrossegues, esperit delerós i anhelant?
Cap avall?
Grüßender Sonne
Spielendes Gold,
Hoffende Wonne
Bringest Du hold.
Wie labt mich Dein selig begrüßendes Bild!
Es lächelt am tiefblauen Himmel so mild
Und hat mir das Auge mit Tränen gefüllt!
Warum?
Sol, que em saludes
amb un daurat jogasser,
em portes, graciosament,
un esperançador delit!
Com em conforta la benaurada salutació de la teva imatge!
Somrius tan dolçament en el profund atzur del cel
que m’has omplert els ulls de llàgrimes!
Per què?
Grünend umkränzet
Wälder und Höh’!
Schimmernd erglänzet
Blütenschnee!
So dränget sich Alles zum bräutlichen Licht;
Es schwellen die Keime, die Knospe bricht;
Sie haben gefunden was ihnen gebricht:
Und Du?
Es guarneixen de verd
boscos i tossals!
Resplendents brillen
les poncelles de neu!
Tot empeny cap a una llum nupcial;
s’inflen les llavors, espunten els brots;
ells han trobat el que els fa trencar:
i tu?
Rastloses Sehnen!
Wünschendes Herz,
Immer nur Tränen,
Klage und Schmerz?
Auch ich bin mir schwellender Triebe bewußt!
Wer stillet mir endlich die drängende Lust?
Nur Du befreist den Lenz in der Brust,
Nur Du!
Desig incessant!
Cor delerós,
tot just només llàgrimes,
planys i dolors?
Em faig càrrec dels meus creixents desigs!
Qui, finalment, apaivaga la meva apressant voluptat?
Només tu alliberes la primavera en el cor,
Només tu!
Ständchen, D. 957/4 – Serenata
Text de Ludwig Rellstab
Leise flehen meine Lieder
Durch die Nacht zu Dir;
In den stillen Hain hernieder,
Liebchen, komm’ zu mir!
Suaument et supliquen
els meus cants en la nit;
a baix en el tranquil boscatge,
estimada, vine al meu costat!
Flüsternd schlanke Wipfel rauschen
In des Mondes Licht;
Des Verräters feindlich Lauschen
Fürchte, Holde, nicht.
L’esvelt brancam mormola xiuxiuejant
a la llum de la lluna;
de l’hostil sotjar del traïdor,
no tinguis por, amor meu.
Hörst die Nachtigallen schlagen?
Ach! sie flehen Dich,
Mit der Töne süßen Klagen
Flehen sie für mich.
Sents el cant dels rossinyols?
Ai! A tu, ells supliquen,
amb els sons de dolços planys,
per mi ells t’imploren.
Sie verstehn des Busens Sehnen,
Kennen Liebesschmerz,
Rühren mit den Silbertönen
Jedes weiche Herz.
Ells copsen el deler del cor,
coneixen les penes d’amor,
commouen, amb el seu cant d’argent,
tots els tendres cors.
Laß auch Dir die Brust bewegen,
Liebchen, höre mich!
Bebend harr’ ich Dir entgegen!
Komm’, beglücke mich!
Deixa que també el teu cor s’entendreixi,
estimada, escolta’m!
Jo t’espero tremolant!
Vine, fes-me feliç!
Aufenthalt, D. 957/5 – Sojorn
Text de Ludwig Rellstab
Rauschender Strom,
Brausender Wald,
Starrender Fels
Mein Aufenthalt.
Torrent fresser,
bosc brument,
penyal enterc,
el meu sojorn.
Wie sich die Welle
An Welle reiht,
Fließen die Tränen
Mir ewig erneut.
Així com l’onada
en segueix una altra,
em cauen les llàgrimes
sense parar.
Hoch in den Kronen
Wogend sich’s regt,
So unaufhörlich
Mein Herze schlägt.
A dalt, les brancades
onegen amb vivesa
i, així, el meu cor
batega incessantment.
Und wie des Felsen
Uraltes Erz
Ewig deselbe
Bleibet mein Schmerz.
I, com el mineral
primigeni de la roca,
immutable i etern,
roman el meu dolor.
In der Ferne, D. 957/6 – A la llunyania
Text de Ludwig Rellstab
Wehe dem Fliehenden
Welt hinaus ziehenden!—
Fremde durchmessenden,
Heimat vergessenden,
Mutterhaus hassenden,
Freunde verlassenden
Folget kein Segen, ach!
Auf ihren Wegen nach!
Ai de qui fuig
vagarejant pel món! –
recorrent terres estrangeres,
oblidant la pàtria,
odiant la casa materna,
abandonant els amics,
cap venturança el segueix, ai!
en el seu camí.
Herze, das sehnende,
Auge, das tränende,
Sehnsucht, nie endende,
Heimwärts sich wendende!
Busen, der wallende,
Klage, verhallende,
Abendstern, blinkender,
Hoffnungslos sinkender!
Cor anhelant,
ulls plens de llàgrimes,
enyorança sens fi
envers la terra natal.
Cor convuls,
plany esmorteït,
l’estel del vespre resplendeix,
davallant sense esperança!
Lüfte, ihr säuselnden,
Wellen sanft kräuselnden,
Sonnenstrahl, eilender,
Nirgend verweilender:
Die mir mit Schmerze, ach!
Dies treue Herze brach,—
Grüßt von dem Fliehenden
Welt hinaus ziehenden!
Ventijols mormolejants,
onades suaument encrespades,
raig de sol apressat
que enlloc s’atura:
a la que, amb dolor, ai!,
trencà aquest cor fidel –
saluda-la de part del fugitiu
que vagareja pel món!
Herbst, D. 945 – Tardor
Text de Ludwig Rellstab
Es rauschen die Winde
So herbstlich und kalt;
Verödet die Fluren,
Entblättert der Wald.
Ihr blumigen Auen!
Du sonniges Grün!
So welken die Blüten
Des Lebens dahin.
Bramula el vent
tardorenc i fred;
els camps resten erms,
s’esfulla el bosc.
On sou prades florides!
I tu, verdor assolellada!
Així es marceixen
les flors de la vida.
Es ziehen die Wolken
So finster und grau;
Verschwunden die Sterne
Am himmlischen Blau!
Ach, wie die Gestirne
Am Himmel entflieh’n,
So sinket die Hoffnung
Des Lebens dahin!
Desfilen els núvols
foscos i grisos;
desapareixen les estrelles
del blau celestial!
Ai, tal com els estels
fugen del cel,
així decau l’esperança
de la vida!
Ihr Tage des Lenzes
Mit Rosen geschmückt,
Wo ich die Geliebte
An’s Herze gedrückt!
Kalt über den Hügel
Rauscht, Winde, dahin!
So sterben die Rosen
Der Liebe dahin!
On sou, oh dies de primavera
guarnits de roses,
quan al cor estrenyia
la meva estimada!
Fred, damunt el tossal,
bramula, oh vent!
Així moren les roses
de l’amor.
Abschied, D. 957/7 – Comiat
Text de Ludwig Rellstab
Ade! du muntre, du fröhliche Stadt, ade!
Schon scharret mein Rößlein mit lustigen Fuß;
Jetzt nimm noch den letzten, den scheidenden Gruß.
Du hast mich wohl niemals noch traurig gesehn,
So kann es auch jetzt nicht beim Abschied geschehn.
Adeu! Ciutat alegre i animada, adeu!
Les llambresques potes del meu cavall ja freguen la terra;
rep ara la meva darrera salutació de comiat.
No m’has vist mai trist
i no serà així al moment de dir-te adeu.
Ade, ihr Bäume, ihr Gärten so grün, ade!
Nun reit ich am silbernen Strome entlang.
Weit schallend ertönet mein Abschiedsgesang;
Nie habt ihr ein trauriges Lied gehört,
So wird euch auch keines beim Scheiden beschert!
Adeu, arbres i jardins tan verds, adeu!
Ara cavalco al llarg del riu argentat.
Lluny ressona l’eco del meu cant;
mai m’heu sentit una cançó trista
i ara, en acomiadar-me, cap tampoc us n’oferiré!
Ade, ihr freundlichen Mägdlein dort, ade!
Was schaut ihr aus blumenumduftetem Haus
Mit schelmischen, lockenden Blicken heraus?
Wie sonst, so grüß ich und schaue mich um,
Doch nimmer wend ich mein Rößlein um.
Adeu, noies amables, adeu!
Què mireu des de les vostres cases perfumades de flors
amb un esguard picaresc i seductor?
Com sempre, jo saludo i miro a l’entorn
però mai faré girar cua al meu cavall.
Ade, liebe Sonne, so gehst du zur Ruh, ade!
Nun schimmert der blinkenden Sterne Gold.
Wie bin ich euch Sternlein am Himmel so hold;
Durchziehn wir die Welt auch weit und breit,
Ihr gebt überall uns das treue Geleit.
Adeu, estimat sol que vas a joc, adeu!
Ara brilla l’or de l’estel centellejant.
Com us estimo estrelletes del cel;
si travessem el món d’un costat a l’altre,
a tot arreu ens doneu la vostra fidel escorta.
Ade! du schimmerndes Fensterlein hell, ade!
Du glänzest so traulich mit dämmerndem Schein
Und ladest so freundlich ins Hüttchen uns ein.
Vorüber, ach, ritt ich so manches Mal,
Und wär es denn heute zum letzten Mal?
Adeu! Clara finestreta enllumenada, adeu!
Llueixes tan entranyable amb vespertina resplendor
i convides tan amablement a entrar dins la cabana.
Ai! He passat tan sovint cavalcant per davant
i, serà avui l’última vegada?
Ade, ihr Sterne, verhüllet euch grau! Ade!
Des Fensterlein trübes, verschimmerndes Licht
Ersetzt ihr unzähligen Sterne mir nicht,
Darf ich hier nicht weilen, muß hier vorbei,
Was hilft es, folgt ihr mir noch so treu!
Adeu, estrelles, embolcalleu-vos de gris! Adeu!
La llum somorta i minvant de la finestreta,
no me la bescanviareu vosaltres, incomptables estels,
si no em puc quedar aquí, si haig de marxar,
de què em serveix que em seguiu tan fidelment!
Bei dir allein, D. 866/2 – Només al teu costat
Text de Johann Gabriel Seidl (1804-1875)
Bei dir allein
Empfind’ ich, dass ich lebe,
Dass Jugendmut mich schwellt,
Dass eine heit’re Welt
Der Liebe mich durchbebe;
Mich freut mein Sein
Bei dir allein!
Només al teu costat
sento que soc viu,
que un ànim jovenívol m’inflama,
que un joiós món
de l’amor em fa fremir;
el meu ésser s’alegra
només al teu costat!
Bei dir allein
Weht mir die Luft so labend,
Dünkt mich die Flur so grün,
So mild des Lenzes Blüh’n
So balsamreich der Abend,
So kühl der Hain,
Bei dir allein!
Només al teu costat
em venteja l’aire tan agradívol,
els camps em semblen tan verds,
tan dolça la florida de la primavera,
tan plena de fragàncies la tarda,
tan fresc el boscatge,
només al teu costat!
Bei dir allein
Verliert der Schmerz sein Herbes,
Gewinnt die Freud’ an Lust!
Du sicherst meine Brust
Des angestammten Erbes;
Ich fühl’ mich mein
Bei dir allein!
Només al teu costat
la pena perd la seva aspror,
la joia guanya en delit!
Tu consolides al meu cor
el seu heretatge;
em sento jo mateix
només al teu costat!
Der Wanderer an den Mond, D. 870 – El caminant a la lluna
Text de Johann Gabriel Seidl
Ich auf der Erd’, am Himmel du,
Wir wandern beide rüstig zu:
Ich ernst und trüb, du mild und rein,
Was mag der Unterschied wohl sein?
Jo aquí a la terra i tu allà dalt del cel,
tots dos ens movem amb vigor:
jo sever i trist, tu dolça i pura,
on és doncs la diferència?
Ich wandre fremd von Land zu Land,
So heimatlos, so unbekannt;
Bergauf, bergab, Wald ein, Wald aus,
Doch bin ich nirgend, ach! zu Haus.
Com un estranger, vaig de país en país,
un sense pàtria, un desconegut;
pujant i baixant muntanyes, travessant boscos,
però enlloc no trobo sojorn.
Du aber wanderst auf und ab
Aus Ostens Wieg’ in Westens Grab,
Wallst Länder ein und Länder aus,
Und bist doch, wo du bist, zu Haus.
Però tu et mous amunt i avall,
des del teu bressol a llevant fins a la teva tomba a ponent,
tu viatges d’un país a l’altre
i, tanmateix, arreu trobes sojorn.
Der Himmel, endlos ausgespannt,
Ist dein geliebtes Heimatland:
O glücklich, wer, wohin er geht,
Doch auf der Heimat Boden steht!
El cel, que s’estén sense fi,
és la teva estimada pàtria:
oh, feliç aquell qui arreu on vagi
sempre es troba com a la terra natal!
Wiegenlied, D. 867 – Cançó de bressol
Text de Johann Gabriel Seidl
Wie sich der Äuglein kindlicher Himmel,
Schlummerbelastet, lässig verschliesst!
Schliesse sie einst so, lockt dich die Erde:
Drinnen ist Himmel, aussen ist Lust!
Els ullets de cel de criatura,
com es tanquen incurosos carregats de son!
Tanca’ls doncs quan la terra et sedueixi:
el cel és dins, a fora la voluptat!
Wie dir so schlafrot glühet die Wange!
Rosen aus Eden hauchten sie an:
Rosen die Wangen, Himmel die Augen,
Heiterer Morgen, himmlischer Tag!
Com la son et fa tornar vermelles les galtes!
Roses de l’Edèn les han alenat:
les teves galtes són roses, els teus ulls el cel,
matí serè, dia celestial!
Wie des Gelockes goldige Wallung
Kühlet der Schläfe glühenden Saum.
Schön ist das Goldhaar, schöner der Kranz drauf:
Träum’ du vom Lorbeer, bis er dir blüht.
Com els plecs dels teus rínxols daurats
refresquen les vores de les teves temples ardents.
Bells són els teus cabells daurats i més bella encara la corona al seu damunt:
somia amb el llorer fins que floreixi per a tu.
Liebliches Mündchen, Engel umweh’n dich:
Drinnen die Unschuld, drinnen die Lieb’;
Wahre sie Kindchen, wahre sie treulich:
Lippen sind Rosen, Lippen sind Glut.
Dolça boqueta, els àngels t’envolten,
a dins hi ha la innocència, a dins hi ha l’amor!
Serva-les, criatura, serva-les fidelment!
Els teus llavis són roses, els teus llavis són l’ardor.
Wie dir ein Engel faltet die Händchen;
Falte sie einst so, gehst du zur Ruh’;
Schön sind die Träume, wenn man gebetet:
Und das Erwachen lohnt mit dem Traum.
Tal com un àngel plega les teves manetes,
plega-les així un dia quan vagis a dormir!
Bonics són els somnis quan hom prega:
i el despertar et premia amb un somni.
Am Fenster, D. 878 – A la finestra
Text de Johann Gabriel Seidl
Ihr lieben Mauern, hold und traut,
Die ihr mich kühl umschliesst,
Und silberglänzend niederschaut,
Wenn droben Vollmond ist!
Ihr saht mich einst so traurig da,
Mein Haupt auf schlaffer Hand,
Als ich in mir allein mich sah,
Und Keiner mich verstand.
Vosaltres, parets estimades, xamoses i íntimes,
que m’envolteu amb la vostra frescor,
i m’esguardeu amb un esclat d’argent
quan al cel hi ha lluna plena!
Un dia em veiéreu aquí tan trist,
amb el cap entre les mans flàccides,
quan jo només em veia a mi mateix
i ningú m’entenia.
Jetzt brach ein ander Licht heran,
Die Trauerzeit ist um,
Und Manche zieh’n mit mir die Bahn
Durch’s Lebensheiligtum.
Sie raubt der Zufall ewig nie
Aus meinem treuen Sinn,
In tiefster Seele trag’ ich sie,
Da reicht kein Zufall hin.
Ara, una altra llum ha entrat aquí dins,
el temps de la tristor ja ha passat
i molts m’acompanyen en aquest camí
a través del santuari de la vida.
L’atzar mai me’ls arrabassarà
del meu fidel esperit,
els porto al fons de la meva ànima
on l’atzar no pot arribar.
Du Mauer wähnst mich trüb wie einst,
Das ist die stille Freud;
Wenn du vom Mondlicht widerscheinst,
Wird mir die Brust so weit.
An jedem Fenster wähn’ ich dann
Ein Freundeshaupt, gesenkt,
Das auch so schaut zum Himmel an,
Das auch so meiner denkt.
Vosaltres, parets, creieu que estic trist com abans
perquè la meva joia és tranquil·la;
quan resplendiu a la llum de la lluna,
el meu cor s’expandeix.
Llavors, m’imagino que a cada finestra
hi ha un cap amic, abocant-se,
que esguarda també cap al cel
i que també pensa en mi!
Der Atlas, D. 957/8 – Atles
Text de Heinrich Heine (1797-1856)
Ich unglücksel’ger Atlas! eine Welt,
Die ganze Welt der Schmerzen muß ich tragen,
Ich trage Unerträgliches, und brechen
Will mir das Herz im Leibe.
Jo infortunat Atles! Un món,
tot el món dels dolors haig de sostenir,
suporto l’insuportable, i el meu cor
vol trencar-se dintre del cos.
Du stolzes Herz! du hast es ja gewollt!
Du wolltest glücklich sein, unendlich glücklich,
Oder unendlich elend, stolzes Herz,
Und jetzo bist du elend.
Tu, cor ple de supèrbia, així ho has volgut!
Tu volies ser feliç, infinitament feliç,
o infinitament desventurat, cor superbiós,
i ara ets infeliç.
Ihr Bild, D. 957/9 – La teva imatge
Text de Heinrich Heine
Ich stand in dunkeln Träumen,
Und starrt’ ihr Bildnis an,
Und das geliebte Antlitz
Heimlich zu leben begann.
Estava immers en obscures vagueries
i mirava el seu retrat,
llavors el seu estimat rostre
prengué vida misteriosament.
Um ihre Lippen zog sich
Ein Lächeln wunderbar,
Und wie von Wehmutstränen
Erglänzte ihr Augenpaar.
En els seus llavis es dibuixà
un meravellós somriure
i, com de llàgrimes de melangia,
brillaren els seus ulls.
Auch meine Tränen flossen
Mir von den Wangen herab—
Und ach, ich kann es nicht glauben,
Daß ich dich verloren hab’!
A mi també, les llàgrimes
em queien per les galtes...
i, ai las!, a penes em puc creure
que t’he perdut!
Das Fischermädchen, D. 957/10 – La pescadora
Heinrich Heine
Du schönes Fischermädchen,
Treibe den Kahn ans Land;
Komm zu mir und setze dich nieder,
Wir kosen Hand in Hand.
Tu, bonica pescadora,
acosta la barca cap a terra;
vine aquí i seu al meu costat,
ens farem carícies agafats de la mà.
Leg’ an mein Herz dein Köpfchen,
Und fürchte dich nicht zu sehr;
Vertraust du dich doch sorglos
Täglich dem wilden Meer.
Posa el teu petit cap tocant el meu cor
i no tinguis tanta por;
car cada dia et confies
sens neguit a la mar brava.
Mein Herz gleicht ganz dem Meere,
Hat Sturm und Ebb’ und Flut,
Und manche schöne Perle
In seiner Tiefe ruht.
El meu cor és ben bé com el mar,
té tempestes i marees,
i qualque preciosa perla
es troba a la seva fondària.
Die Stadt, D. 957/11 – La ciutat
Text de Heinrich Heine
Am fernen Horizonte
Erscheint, wie ein Nebelbild,
Die Stadt mit ihren Türmen
In Abenddämmrung gehüllt.
Lluny, a l’horitzó,
apareix, com una nebulosa,
la ciutat amb les seves torres,
embolcallada en el crepuscle.
Ein feuchter Windzug kräuselt
Die graue Wasserbahn;
Mit traurigem Takte rudert
Der Schiffer in meinem Kahn.
Una ventada humida encrespa
el gris canal d’aigua;
amb un ritme trist rema
el barquer a la meva barca.
Die Sonne hebt sich noch einmal
Leuchtend vom Boden empor,
Und zeigt mir jene Stelle,
Wo ich das Liebste verlor.
El sol surt un altre cop,
lluminós, s’enlaira des de terra
i em mostra aquell lloc,
on vaig perdre la meva estimada.
Am Meer, D. 957/12 – Vora el mar
Text de Heinrich Heine
Das Meer erglänzte weit hinaus
Im letzten Abendscheine;
Wir saßen am einsamen Fischerhaus,
Wir saßen stumm und alleine.
El mar brillava lluny enllà
en la darrera llum del capvespre;
a la solitària casa de pescadors
sèiem tots dos, muts i sols.
Der Nebel stieg, das Wasser schwoll,
Die Möwe flog hin und wieder;
Aus deinen Augen liebevoll
Fielen die Tränen nieder.
La boira s’alçà, l’aigua cresqué,
una gavina volava a l’entorn;
dels teus ulls plens d’amor
queien les llàgrimes.
Ich sah sie fallen auf deine Hand,
Und bin aufs Knie gesunken;
Ich hab’ von deiner weißen Hand
Die Tränen fortgetrunken.
Jo les veia caure a la teva mà
i caiguí de genolls;
de la teva blanca mà,
he begut les llàgrimes.
Seit jener Stunde verzehrt sich mein Leib,
Die Seele stirbt vor Sehnen;—
Mich hat das unglücksel’ge Weib
Vergiftet mit ihren Tränen.
Des d’aquell moment, el meu cos
es consumeix, l’ànima mor de desig;
aquesta dona infortunada
m’ha enverinat amb les seves llàgrimes.
Der Doppelgänger, D. 957/13 – El doble
Text de Heinrich Heine
Still ist die Nacht, es ruhen die Gassen,
In diesem Hause wohnte mein Schatz;
Sie hat schon längst die Stadt verlassen,
Doch steht noch das Haus auf demselben Platz.
La nit és calmada, els carrerons, tranquils,
en aquesta casa vivia el meu tresor;
ella fa temps que marxà de la ciutat,
però la casa encara és al mateix lloc.
Da steht auch ein Mensch und starrt in die Höhe,
Und ringt die Hände, vor Schmerzensgewalt;
Mir graust es, wenn ich sein Antlitz sehe—
Der Mond zeigt mir meine eigne Gestalt.
Hi ha també un home que mira enlaire
i, de violent dolor, retorça les mans;
m’horroritzo quan veig el seu rostre...
La lluna em mostra la meva pròpia figura.
Du Doppelgänger! du bleicher Geselle!
Was äffst du nach mein Liebesleid,
Das mich gequält auf dieser Stelle,
So manche Nacht, in alter Zeit?
Tu, doble meu, tu pàl·lid company!
Per què fas escarni de les penes d’amor
que tantes nits em turmentaren
en aquest lloc, en temps passats?
Die Taubenpost, D. 965A – El colom missatger
Text de Johann Gabriel Seidl
Ich hab’ eine Brieftaub in meinem Sold,
Die ist gar ergeben und treu,
Sie nimmt mir nie das Ziel zu kurz,
Und fliegt auch nie vorbei.
Tinc un colom missatger al meu servei
que és devot i fidel,
de la seva destinació,
mai es queda a mig camí.
Ich sende sie vieltausendmal
Auf Kundschaft täglich hinaus,
Vorbei an manchem lieben Ort,
Bis zu der Liebsten Haus.
L’envio més de mil vegades,
cada dia, en vols d’exploració,
passant per molts llocs que estimo,
fins a la casa de la meva estimada.
Dort schaut sie zum Fenster heimlich hinein,
Belauscht ihren Blick und Schritt,
Gibt meine Grüsse scherzend ab
Und nimmt die ihren mit.
Allà, ell mira d’amagat per la finestra,
sotjant el seu esguard i els seus passos,
li dona records de part meva
i s’enduu els que ella m’envia.
Kein Briefchen brauch’ ich zu schreiben mehr,
Die Träne selbst geb’ ich ihr:
O sie verträgt sie sicher nicht,
Gar eifrig dient sie mir.
No em cal escriure cap més carta,
li dono fins i tot les meves llàgrimes.
Oh! No les porta de bon grat
però m’obeeix ben diligentment.
Bei Tag, bei Nacht, im Wachen, im Traum,
Ihr gilt das alles gleich:
Wenn sie nur wandern, wandern kann,
Dann ist sie überreich!
De dia, de nit, en vetlla, en somni,
per a ell és el mateix,
quan ell pot viatjar, només viatjar,
llavors se sent ubèrrim!
Sie wird nicht müd’, sie wird nicht matt,
Der Weg ist stets ihr neu;
Sie braucht nicht Lockung, braucht nicht Lohn,
Die Taub’ ist so mir treu!
No es cansa mai ni tampoc flaqueja,
per a ell el camí és sempre nou;
no li calen incentius ni salari,
el colom m’és tan fidel!
Drum heg’ ich sie auch so treu an der Brust,
Versichert des schönsten Gewinns;
Sie heisst – die Sehnsucht!
Kennt ihr sie Die Botin treuen Sinns.
Per això el guardo tan tendrament al meu cor,
segur dels millors beneficis:
el seu nom... l’anhel! El coneixeu?
És el missatger dels esperits fidels.

Traduccions de Salvador Pila
També et pot interessar...
Petit Palau Cambra
Dimarts, 27.05.25 – 19.30 h
Petit Palau – Schubertíada Barcelona
Viena fin-de-siècle
Florian Störtz, baríton
Aleksandra Myslek, piano
F. Schubert: Auflösung, D. 807; Der Einsame, D. 800
R. Strauss: Vom künftigen Leben, op. 87/1
H. Wolf: Das Ständchen, IHW 7/4; Sonne der Schlummerlosen, IHW 8/3
E. W. Korngold: Mond, so gehst du wieder auf, op. 14/ 3
M. Schweikert: Die Entschlafenen
R. Strauss: Im Sonnenschein, op. 87/4
J. Marx: Der Ton, IJM 21
A. Mahler: Einsamer Gang
J. Müller-Herrmann: Wie eine Vollmondnacht, op. 20/4
A. Webern: Heimgang in der Frühe, IAW 7/8
F. Schubert: Fischers Liebesglück, D 933
G. Mahler: Erinnerung, núm. 2, de Lieder und Gesänge aus der Jugendzeit, vol. 1; Ich atmet' einen linden Duft, núm. 2 o Ich bin der Welt abhanden gekommen, núm. 3, de Rückert Lieder
Preu: 15 €

Andrè Schuen & Daniel Heide
—El Cant del Cigne de Schubert
Palau Grans Veus
Divendres, 9 de maig de 2025 – 0 h
Sala de Concerts
En co-producció amb:
Compromís amb el medi ambient:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Andrè Schuen, baríton
Daniel Heide, piano
Franz Schubert (1797-1828)
Schwanengesang, D. 957 i altres lieder
I part

Liebesbotschaft, D. 957/1
Kriegers Ahnung, D. 957/2
Frühlingssehnsucht, D. 957/3
Ständchen, D. 957/4
Aufenthalt, D. 957/5
In der Ferne, D. 957/6
Herbst, D. 945
Abschied, D. 957/7
II part

Bei dir allein, D. 866/2
Der Wanderer an den Mond, D. 870
Wiegenlied, D. 867
Am Fenster, D. 878
Der Atlas, D. 957/8
Ihr Bild, D. 957/9
Das Fischermädchen, D. 957/10
Die Stadt, D. 957/11
Am Meer, D. 957/12
Der Doppelgänger, D. 957/13
Die Taubenpost, D. 965A
Durada del concert:
Primera part, 30 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 30 minuts
La durada del concert és aproximada.
#lied #gransfigures #concertsaccessibles
Poema
Lied
Sedejaré la mar, damunt l’escletxa oberta
per la llum resplendent
que encega el vent amb la claror dels dies.
Traço el teu verb en fràgils carritxeres
i em perdo, desvalgut,
en els bronzes que escup la terra en flor.

S’esmunyen salvatgines que no veig.
Et tinc a prop, tan certa,
i el lloc de la distància és un prodigi d’aus
que aletegen en l’ombra del meu vespre.
Pupil·la i cor, pel temps que així entreveies
i que ara és u: rodó, curull d’imatges,
precís en un mirar que et multiplica en veu.

Arriba a mi. I en fer-hi cap
que un cant secret t’eixordi:
més pur, més alt, més teu.

Sigues l’astor que vola i que se’n va:
rapinya’m el dolor, perquè et recordi.

Lluís Calvo
Del llibre Opus spicatum.
Lleida: Pagès Editors, 2000
Comentari
Els últims fruits del seu noble talent
El 20 de desembre de 1828 –tot just un mes després de la mort de Franz Schubert– l’editor Tobias Haslinger publicava al «Wiener Zeitung» una nota on comunicava que havia adquirit tres sonates i catorze lieder inèdits del compositor. El gener del 1829 publicava al mateix diari l’anunci de la venda anticipada del recull de cançons. Després d’una florida lloança del compositor, en la qual utilitzava per primera vegada l’expressió cant del cigne, hi informava dels detalls de la col·lecció i hi anunciava que estaria disponible per Pasqua. En el pròleg de la publicació descriuria aquelles cançons com “els últims fruits del seu noble talent”.

Els motius de la precipitació en la venda i l’edició dels lieder són comprensibles: Ferdinand Schubert necessitava diners per pagar les despeses de la malaltia i l’enterrament del seu germà; Haslinger, per la seva banda, no volia deixar passar el ressò de la mort d’aquell compositor tan jove que ja gaudia d’un notable prestigi com a compositor de cançons.

Com és ben sabut, l’Schwanengesang editat per Haslinger estava format per set lieder amb poemes de Ludwig Rellstab, sis amb poemes de Heinrich Heine i un amb poema de Johann Gabriel Seidl. Com que ningú no esperava a l’època que la col·lecció s’interpretés íntegrament, sinó que era per a consum domèstic, el contingut no cridava l’atenció: eren, senzillament, els últims lieder de Schubert. Per a nosaltres, acostumats a mirar amb lupa les obres que escoltem, és incongruent: dos poetes molt diferents que inspiren dos grups de cançons molt diferents i un afegitó. Tan incongruent que els musicòlegs van independitzar-ne fa dècades l’afegitó, Die Taubenpost. Tan incongruent que, tot i que parlem d’El Cant del Cigne com el tercer gran cicle de Schubert, trobem natural que els duos l’interpretin en un ordre o en un altre, complet o per parts, sol o amb altres cançons. Andrè Schuen i Daniel Heide s’inclinen per aquesta última opció, i complementen el cicle original amb altres lieder a partir dels mateixos poetes.

Ludwig Rellstab va fer arribar a Beethoven una selecció dels seus poemes amb l’esperança que hi posés música; això va ser el 1825, i l’estiu del 1827, mesos després de la seva mort, el manuscrit va passar a mans de Schubert, que sí que va musicar-ne uns quants poemes. Essencialment, els set inclosos a l’Schwanengesang. Parlen, sobretot, del Sehnsucht: l’enyorança, en aquest cas, per un amor perdut. I Schubert, fent servir l’estructura estròfica, hi va posar una música generalment exuberant –com ara la urgent crida de la primavera a Frühlingssehnsucht– i molt rica melòdicament –l’exemple més evident seria la ben coneguda Ständchen. L’excepció seria, potser, In der Ferne; la foscor del poema va inspirar a Schubert una música austera que s’acosta més a la de la segona part del cicle.

A banda d’un lied incomplet i d’un altre que per la seva estructura no encaixa en un recital de veu i piano –Auf der Strom, amb trompa obbligato–, Schubert va compondre encara un lied més amb poema de Rellstab, que va restar desaparegut fins a més de seixanta anys després de la seva mort: Herbst. Tant pels versos com per la música encaixa perfectament en el cicle, i els artistes l’interpretaran tot just abans d’Abschied, el comiat de la primera part.

Els sis únics lieder que Schubert va escriure amb poemes de Heinrich Heine, extrets del Buch der Lieder (1826), el converteixen en el “descobridor” per al lied d’un poeta que tenia la mateixa edat que ell; que, com ell, començava a fer-se un nom, i que acabaria convertint-se en un dels autors més sol·licitats pels compositors de la generació següent.

Com els poemes de Rellstab, els de Heine giren entorn del Sehnsucht i d’un amor perdut, però ara els versos són més concisos, i aquesta concisió va inspirar a Schubert cançons escrites amb economia de mitjans. Amb l’excepció de Das Fischermädchen –l’únic moment lluminós–, que per esperit s’acosta més als lieder de Rellstab, la sobrietat caracteritza unes peces que no per això deixen de ser molt expressives –esmentem, per exemple, el dolor de Der Atlas. Cançons, a més, d’una modernitat que sovint anticipa en moltes dècades autors com ara Hugo Wolf; és el cas de l’obsessiu i inquietant acompanyament de Die Stadt o l’esfereïdor Der Doppelgänger, gairebé declamat.

Escoltar Die Taubenpost després de Der Doppelgänger és un anticlímax per a alguns, mentre que per a d’altres és un retorn al punt d’equilibri i una mena de corol·lari d’El Cant del Cigne: el colom missatger al qual es refereix el poema de Seidl és el Sehnsucht que ha conduït tot el cicle.

Schuen i Heide acabaran el recital amb aquest lied, i interpretaran com a bloc central del programa una selecció de quatre cançons que parteixen també de poemes de Seidl. Dues de prou conegudes, Bei dir allein i Der Wanderer an den Mond, i dues de menys habituals, Am Fenster, de caràcter introspectiu i contemplatiu, gairebé religiós, i una preciosa cançó de bressol, Wiegenlied. Dues d’aquelles joies que es mantenen en un discret segon pla en l’obra de Schubert.

Bona part dels qui gaudirem del concert hem escoltat l’Schwanengesang moltes vegades, és un clàssic. Però els clàssics ho són, entre altres coses, perquè es renoven i ens renoven a cada audició. Gaudim-ne, doncs, d’una obra ben coneguda, com si fos la primera vegada.

Sílvia Pujalte Piñán, divulgadora musical especialitzada en lied
Biografies
Andrè Schuen, baríton
©Guido Werner
Originari del Tirol del Sud (Itàlia), va créixer parlant tres llengües (ladí, italià i alemany), una versatilitat que es reflecteix al seu repertori. Tot i que va començar estudiant violoncel, posteriorment s’inclinà pel cant al Mozarteum de Salzburg, amb Horiana Branisteanu i Wolfgang Holzmair, i s’hi graduà el 2010. Des de llavors fins al 2014 va formar part de l’Òpera de Graz. Amb el seu company de lied Daniel Heide, se’l pot escoltar en auditoris com el Wigmore Hall de Londres, Schubertiade, Schubertíada de Vilabertran, Prinzregententheater de Múnic, Concertgebouw d’Amsterdam o Konzerthaus de Viena. Els seus papers d’òpera inclouen Guglielmo (Così fan tutte), Figaro i comte d’Almaviva (Les noces de Figaro), Don Giovanni, Ievgueni Oneguin o Wolfram (Tannhäuser). Des del 2021 és artista en exclusiva de Deutsche Grammophon. El seu enregistrament de Schwanengesang (novembre del 2022) va guanyar un premi Opus Klassik.
Daniel Heide, piano
©Guido Werner
És un dels pianistes acompanyants i de cambra més sol·licitats de la seva generació, que ofereix concerts per tot Europa i Àsia des de la seva graduació a la Hochschule für Musik Franz Liszt de Weimar. Entre els seus cantants habituals hi ha Andrè Schuen, Christoph Prégardien, Roman Trekel, Katharina Konradi i Konstantin Krimmel. En el terreny de la música de cambra ha fet concerts amb els solistes Tabea Zimmermann, Antje Weithaas, Wolfgang Emanuel Schmidt o Konstanze von Gutzeit. El seu CD Poêmes, amb la mezzosoprano Stella Doufexis, amb cançons de Claude Debussy, va rebre el Premi de la Crítica Discogràfica Alemanya 2013 i des de llavors els seus enregistraments han rebut diversos premis, entre els quals un Echo Klassik 2016 o dos Opus Klassik, el 2019 i el 2022, amb Andrè Schuen. Des del 2011 dirigeix el cicle de concerts Der Lyrische Salon a Weimar.
Textos
Franz Schubert (1797-1828)
Liebesbotschaft, D. 957/1 – Missatge d’amor
Text de Ludwig Rellstab (1799-1860)
Rauschendes Bächlein,
So silbern und hell,
Eilst zur Geliebten
So munter und schnell?
Ach, trautes Bächlein,
Mein Bote sei Du;
Bringe die Grüße
Des Fernen ihr zu.
Rierol mormolant,
tan argentí i clar,
t’apresses vers l’estimada
eixerit i veloç?
Ai! Car rierol,
sigues el meu missatger;
porta-li salutacions
de mi, que soc lluny.
All’ ihre Blumen
Im Garten gepflegt,
Die sie so lieblich
Am Busen trägt,
Und ihre Rosen
In purpurner Glut,
Bächlein, erquicke
Mit kühlender Flut.
Totes les seves flors,
cultivades al jardí,
que ella tan gentilment
porta al seu pit
i les seves roses
de purpuri esclat,
rierol, reconforta-les
amb un doll d’aigua fresca.
Quan ella, a la riba,
immersa en un somieig,
bo i pensant en mi,
inclini el seu petit cap,
conforta la meva enamorada
amb benvolent esguard,
car l’estimat,
tornarà ben aviat.
Quan ella, a la riba,
immersa en un somieig,
bo i pensant en mi,
inclini el seu petit cap,
conforta la meva enamorada
amb benvolent esguard,
car l’estimat,
tornarà ben aviat.
Neigt sich die Sonne
Mit rötlichem Schein,
Wiege das Liebchen
In Schlummer ein.
Rausche sie murmelnd
In süße Ruh,
Flüstre ihr Träume
Der Liebe zu.
El sol ponent
amb rogenca esplendor,
bressola la meva estimada
i la fa adormir.
Tot mormolant
en dolça quietud,
li xiuxiueja
somnis d’amor.
Kriegers Ahnung, D. 957/2 – El pressentiment del guerrer
Text de Ludwig Rellstab
In tiefer Ruh liegt um mich her
Der Waffenbrüder Kreis;
Mir ist das Herz so bang und schwer,
Von Sehnsucht mir so heiß.
En profund repòs, jeuen al meu voltant
en cercle, els companys d’armes;
el meu cor temorós i feixuc,
tan ardent de nostàlgia.
Wie hab’ ich oft so süß geträumt
An ihrem Busen warm!
Wie freundlich schien des Herdes Glut,
Lag sie in meinem Arm!
Quantes vegades havia somiat, dolçament
recolzat en el seu càlid pit!
Que plàcida brillava la flama de la llar,
quan la tenia als meus braços!
Hier, wo der Flammen düstrer Schein
Ach! nur auf Waffen spielt,
Hier fühlt die Brust sich ganz allein,
Der Wehmut Träne quillt.
Aquí, on la llòbrega resplendor d’una flama,
ai!, només es percep en les armes,
aquí, el cor se sent tot sol,
vessant llàgrimes de tristesa.
Herz! Daß der Trost Dich nicht verläßt!
Es ruft noch manche Schlacht.
Bald ruh’ ich wohl und schlafe fest,
Herzliebste—Gute Nacht!
Oh cor! Que no t’abandoni el consol!
Encara serem cridats a tantes batalles.
Aviat reposaré i dormiré profundament,
estimada del meu cor – bona nit!
Frühlingssehnsucht, D. 957/3 – Nostàlgia de primavera
Text de Ludwig Rellstab
Säuselnde Lüfte
Wehend so mild,
Blumiger Düfte
Atmend erfüllt!
Wie haucht ihr mich wonnig begrüßend an!
Wie habt ihr dem pochenden Herzen getan?
Es möchte Euch folgen auf luftiger Bahn!
Wohin?
Oreigs remorejants
ventegen tan suaument
amb un alè ple
de perfum de flors!
Amb quin deliciós xiuxiueig em saludeu!
Què li heu fet al meu cor que palpita?
Ell voldria seguir-vos pels aeris camins!
Cap on?
Bächlein, so munter
Rauschend zumal,
Wollen hinunter
Silbern ins Tal.
Die schwebende Welle, dort eilt sie dahin!
Tief spiegeln sich Fluren und Himmel darin.
Was ziehst Du mich, sehnend verlangender Sinn,
Hinab?
Rierols, escotorits
i mormolejants alhora,
baixen argentats
cap a la vall.
L’onada flotant els apressa cap allà!
En ells, els camps i el cel s’emmirallen pregonament.
Cap on m’arrossegues, esperit delerós i anhelant?
Cap avall?
Grüßender Sonne
Spielendes Gold,
Hoffende Wonne
Bringest Du hold.
Wie labt mich Dein selig begrüßendes Bild!
Es lächelt am tiefblauen Himmel so mild
Und hat mir das Auge mit Tränen gefüllt!
Warum?
Sol, que em saludes
amb un daurat jogasser,
em portes, graciosament,
un esperançador delit!
Com em conforta la benaurada salutació de la teva imatge!
Somrius tan dolçament en el profund atzur del cel
que m’has omplert els ulls de llàgrimes!
Per què?
Grünend umkränzet
Wälder und Höh’!
Schimmernd erglänzet
Blütenschnee!
So dränget sich Alles zum bräutlichen Licht;
Es schwellen die Keime, die Knospe bricht;
Sie haben gefunden was ihnen gebricht:
Und Du?
Es guarneixen de verd
boscos i tossals!
Resplendents brillen
les poncelles de neu!
Tot empeny cap a una llum nupcial;
s’inflen les llavors, espunten els brots;
ells han trobat el que els fa trencar:
i tu?
Rastloses Sehnen!
Wünschendes Herz,
Immer nur Tränen,
Klage und Schmerz?
Auch ich bin mir schwellender Triebe bewußt!
Wer stillet mir endlich die drängende Lust?
Nur Du befreist den Lenz in der Brust,
Nur Du!
Desig incessant!
Cor delerós,
tot just només llàgrimes,
planys i dolors?
Em faig càrrec dels meus creixents desigs!
Qui, finalment, apaivaga la meva apressant voluptat?
Només tu alliberes la primavera en el cor,
Només tu!
Ständchen, D. 957/4 – Serenata
Text de Ludwig Rellstab
Leise flehen meine Lieder
Durch die Nacht zu Dir;
In den stillen Hain hernieder,
Liebchen, komm’ zu mir!
Suaument et supliquen
els meus cants en la nit;
a baix en el tranquil boscatge,
estimada, vine al meu costat!
Flüsternd schlanke Wipfel rauschen
In des Mondes Licht;
Des Verräters feindlich Lauschen
Fürchte, Holde, nicht.
L’esvelt brancam mormola xiuxiuejant
a la llum de la lluna;
de l’hostil sotjar del traïdor,
no tinguis por, amor meu.
Hörst die Nachtigallen schlagen?
Ach! sie flehen Dich,
Mit der Töne süßen Klagen
Flehen sie für mich.
Sents el cant dels rossinyols?
Ai! A tu, ells supliquen,
amb els sons de dolços planys,
per mi ells t’imploren.
Sie verstehn des Busens Sehnen,
Kennen Liebesschmerz,
Rühren mit den Silbertönen
Jedes weiche Herz.
Ells copsen el deler del cor,
coneixen les penes d’amor,
commouen, amb el seu cant d’argent,
tots els tendres cors.
Laß auch Dir die Brust bewegen,
Liebchen, höre mich!
Bebend harr’ ich Dir entgegen!
Komm’, beglücke mich!
Deixa que també el teu cor s’entendreixi,
estimada, escolta’m!
Jo t’espero tremolant!
Vine, fes-me feliç!
Aufenthalt, D. 957/5 – Sojorn
Text de Ludwig Rellstab
Rauschender Strom,
Brausender Wald,
Starrender Fels
Mein Aufenthalt.
Torrent fresser,
bosc brument,
penyal enterc,
el meu sojorn.
Wie sich die Welle
An Welle reiht,
Fließen die Tränen
Mir ewig erneut.
Així com l’onada
en segueix una altra,
em cauen les llàgrimes
sense parar.
Hoch in den Kronen
Wogend sich’s regt,
So unaufhörlich
Mein Herze schlägt.
A dalt, les brancades
onegen amb vivesa
i, així, el meu cor
batega incessantment.
Und wie des Felsen
Uraltes Erz
Ewig deselbe
Bleibet mein Schmerz.
I, com el mineral
primigeni de la roca,
immutable i etern,
roman el meu dolor.
In der Ferne, D. 957/6 – A la llunyania
Text de Ludwig Rellstab
Wehe dem Fliehenden
Welt hinaus ziehenden!—
Fremde durchmessenden,
Heimat vergessenden,
Mutterhaus hassenden,
Freunde verlassenden
Folget kein Segen, ach!
Auf ihren Wegen nach!
Ai de qui fuig
vagarejant pel món! –
recorrent terres estrangeres,
oblidant la pàtria,
odiant la casa materna,
abandonant els amics,
cap venturança el segueix, ai!
en el seu camí.
Herze, das sehnende,
Auge, das tränende,
Sehnsucht, nie endende,
Heimwärts sich wendende!
Busen, der wallende,
Klage, verhallende,
Abendstern, blinkender,
Hoffnungslos sinkender!
Cor anhelant,
ulls plens de llàgrimes,
enyorança sens fi
envers la terra natal.
Cor convuls,
plany esmorteït,
l’estel del vespre resplendeix,
davallant sense esperança!
Lüfte, ihr säuselnden,
Wellen sanft kräuselnden,
Sonnenstrahl, eilender,
Nirgend verweilender:
Die mir mit Schmerze, ach!
Dies treue Herze brach,—
Grüßt von dem Fliehenden
Welt hinaus ziehenden!
Ventijols mormolejants,
onades suaument encrespades,
raig de sol apressat
que enlloc s’atura:
a la que, amb dolor, ai!,
trencà aquest cor fidel –
saluda-la de part del fugitiu
que vagareja pel món!
Herbst, D. 945 – Tardor
Text de Ludwig Rellstab
Es rauschen die Winde
So herbstlich und kalt;
Verödet die Fluren,
Entblättert der Wald.
Ihr blumigen Auen!
Du sonniges Grün!
So welken die Blüten
Des Lebens dahin.
Bramula el vent
tardorenc i fred;
els camps resten erms,
s’esfulla el bosc.
On sou prades florides!
I tu, verdor assolellada!
Així es marceixen
les flors de la vida.
Es ziehen die Wolken
So finster und grau;
Verschwunden die Sterne
Am himmlischen Blau!
Ach, wie die Gestirne
Am Himmel entflieh’n,
So sinket die Hoffnung
Des Lebens dahin!
Desfilen els núvols
foscos i grisos;
desapareixen les estrelles
del blau celestial!
Ai, tal com els estels
fugen del cel,
així decau l’esperança
de la vida!
Ihr Tage des Lenzes
Mit Rosen geschmückt,
Wo ich die Geliebte
An’s Herze gedrückt!
Kalt über den Hügel
Rauscht, Winde, dahin!
So sterben die Rosen
Der Liebe dahin!
On sou, oh dies de primavera
guarnits de roses,
quan al cor estrenyia
la meva estimada!
Fred, damunt el tossal,
bramula, oh vent!
Així moren les roses
de l’amor.
Abschied, D. 957/7 – Comiat
Text de Ludwig Rellstab
Ade! du muntre, du fröhliche Stadt, ade!
Schon scharret mein Rößlein mit lustigen Fuß;
Jetzt nimm noch den letzten, den scheidenden Gruß.
Du hast mich wohl niemals noch traurig gesehn,
So kann es auch jetzt nicht beim Abschied geschehn.
Adeu! Ciutat alegre i animada, adeu!
Les llambresques potes del meu cavall ja freguen la terra;
rep ara la meva darrera salutació de comiat.
No m’has vist mai trist
i no serà així al moment de dir-te adeu.
Ade, ihr Bäume, ihr Gärten so grün, ade!
Nun reit ich am silbernen Strome entlang.
Weit schallend ertönet mein Abschiedsgesang;
Nie habt ihr ein trauriges Lied gehört,
So wird euch auch keines beim Scheiden beschert!
Adeu, arbres i jardins tan verds, adeu!
Ara cavalco al llarg del riu argentat.
Lluny ressona l’eco del meu cant;
mai m’heu sentit una cançó trista
i ara, en acomiadar-me, cap tampoc us n’oferiré!
Ade, ihr freundlichen Mägdlein dort, ade!
Was schaut ihr aus blumenumduftetem Haus
Mit schelmischen, lockenden Blicken heraus?
Wie sonst, so grüß ich und schaue mich um,
Doch nimmer wend ich mein Rößlein um.
Adeu, noies amables, adeu!
Què mireu des de les vostres cases perfumades de flors
amb un esguard picaresc i seductor?
Com sempre, jo saludo i miro a l’entorn
però mai faré girar cua al meu cavall.
Ade, liebe Sonne, so gehst du zur Ruh, ade!
Nun schimmert der blinkenden Sterne Gold.
Wie bin ich euch Sternlein am Himmel so hold;
Durchziehn wir die Welt auch weit und breit,
Ihr gebt überall uns das treue Geleit.
Adeu, estimat sol que vas a joc, adeu!
Ara brilla l’or de l’estel centellejant.
Com us estimo estrelletes del cel;
si travessem el món d’un costat a l’altre,
a tot arreu ens doneu la vostra fidel escorta.
Ade! du schimmerndes Fensterlein hell, ade!
Du glänzest so traulich mit dämmerndem Schein
Und ladest so freundlich ins Hüttchen uns ein.
Vorüber, ach, ritt ich so manches Mal,
Und wär es denn heute zum letzten Mal?
Adeu! Clara finestreta enllumenada, adeu!
Llueixes tan entranyable amb vespertina resplendor
i convides tan amablement a entrar dins la cabana.
Ai! He passat tan sovint cavalcant per davant
i, serà avui l’última vegada?
Ade, ihr Sterne, verhüllet euch grau! Ade!
Des Fensterlein trübes, verschimmerndes Licht
Ersetzt ihr unzähligen Sterne mir nicht,
Darf ich hier nicht weilen, muß hier vorbei,
Was hilft es, folgt ihr mir noch so treu!
Adeu, estrelles, embolcalleu-vos de gris! Adeu!
La llum somorta i minvant de la finestreta,
no me la bescanviareu vosaltres, incomptables estels,
si no em puc quedar aquí, si haig de marxar,
de què em serveix que em seguiu tan fidelment!
Bei dir allein, D. 866/2 – Només al teu costat
Text de Johann Gabriel Seidl (1804-1875)
Bei dir allein
Empfind’ ich, dass ich lebe,
Dass Jugendmut mich schwellt,
Dass eine heit’re Welt
Der Liebe mich durchbebe;
Mich freut mein Sein
Bei dir allein!
Només al teu costat
sento que soc viu,
que un ànim jovenívol m’inflama,
que un joiós món
de l’amor em fa fremir;
el meu ésser s’alegra
només al teu costat!
Bei dir allein
Weht mir die Luft so labend,
Dünkt mich die Flur so grün,
So mild des Lenzes Blüh’n
So balsamreich der Abend,
So kühl der Hain,
Bei dir allein!
Només al teu costat
em venteja l’aire tan agradívol,
els camps em semblen tan verds,
tan dolça la florida de la primavera,
tan plena de fragàncies la tarda,
tan fresc el boscatge,
només al teu costat!
Bei dir allein
Verliert der Schmerz sein Herbes,
Gewinnt die Freud’ an Lust!
Du sicherst meine Brust
Des angestammten Erbes;
Ich fühl’ mich mein
Bei dir allein!
Només al teu costat
la pena perd la seva aspror,
la joia guanya en delit!
Tu consolides al meu cor
el seu heretatge;
em sento jo mateix
només al teu costat!
Der Wanderer an den Mond, D. 870 – El caminant a la lluna
Text de Johann Gabriel Seidl
Ich auf der Erd’, am Himmel du,
Wir wandern beide rüstig zu:
Ich ernst und trüb, du mild und rein,
Was mag der Unterschied wohl sein?
Jo aquí a la terra i tu allà dalt del cel,
tots dos ens movem amb vigor:
jo sever i trist, tu dolça i pura,
on és doncs la diferència?
Ich wandre fremd von Land zu Land,
So heimatlos, so unbekannt;
Bergauf, bergab, Wald ein, Wald aus,
Doch bin ich nirgend, ach! zu Haus.
Com un estranger, vaig de país en país,
un sense pàtria, un desconegut;
pujant i baixant muntanyes, travessant boscos,
però enlloc no trobo sojorn.
Du aber wanderst auf und ab
Aus Ostens Wieg’ in Westens Grab,
Wallst Länder ein und Länder aus,
Und bist doch, wo du bist, zu Haus.
Però tu et mous amunt i avall,
des del teu bressol a llevant fins a la teva tomba a ponent,
tu viatges d’un país a l’altre
i, tanmateix, arreu trobes sojorn.
Der Himmel, endlos ausgespannt,
Ist dein geliebtes Heimatland:
O glücklich, wer, wohin er geht,
Doch auf der Heimat Boden steht!
El cel, que s’estén sense fi,
és la teva estimada pàtria:
oh, feliç aquell qui arreu on vagi
sempre es troba com a la terra natal!
Wiegenlied, D. 867 – Cançó de bressol
Text de Johann Gabriel Seidl
Wie sich der Äuglein kindlicher Himmel,
Schlummerbelastet, lässig verschliesst!
Schliesse sie einst so, lockt dich die Erde:
Drinnen ist Himmel, aussen ist Lust!
Els ullets de cel de criatura,
com es tanquen incurosos carregats de son!
Tanca’ls doncs quan la terra et sedueixi:
el cel és dins, a fora la voluptat!
Wie dir so schlafrot glühet die Wange!
Rosen aus Eden hauchten sie an:
Rosen die Wangen, Himmel die Augen,
Heiterer Morgen, himmlischer Tag!
Com la son et fa tornar vermelles les galtes!
Roses de l’Edèn les han alenat:
les teves galtes són roses, els teus ulls el cel,
matí serè, dia celestial!
Wie des Gelockes goldige Wallung
Kühlet der Schläfe glühenden Saum.
Schön ist das Goldhaar, schöner der Kranz drauf:
Träum’ du vom Lorbeer, bis er dir blüht.
Com els plecs dels teus rínxols daurats
refresquen les vores de les teves temples ardents.
Bells són els teus cabells daurats i més bella encara la corona al seu damunt:
somia amb el llorer fins que floreixi per a tu.
Liebliches Mündchen, Engel umweh’n dich:
Drinnen die Unschuld, drinnen die Lieb’;
Wahre sie Kindchen, wahre sie treulich:
Lippen sind Rosen, Lippen sind Glut.
Dolça boqueta, els àngels t’envolten,
a dins hi ha la innocència, a dins hi ha l’amor!
Serva-les, criatura, serva-les fidelment!
Els teus llavis són roses, els teus llavis són l’ardor.
Wie dir ein Engel faltet die Händchen;
Falte sie einst so, gehst du zur Ruh’;
Schön sind die Träume, wenn man gebetet:
Und das Erwachen lohnt mit dem Traum.
Tal com un àngel plega les teves manetes,
plega-les així un dia quan vagis a dormir!
Bonics són els somnis quan hom prega:
i el despertar et premia amb un somni.
Am Fenster, D. 878 – A la finestra
Text de Johann Gabriel Seidl
Ihr lieben Mauern, hold und traut,
Die ihr mich kühl umschliesst,
Und silberglänzend niederschaut,
Wenn droben Vollmond ist!
Ihr saht mich einst so traurig da,
Mein Haupt auf schlaffer Hand,
Als ich in mir allein mich sah,
Und Keiner mich verstand.
Vosaltres, parets estimades, xamoses i íntimes,
que m’envolteu amb la vostra frescor,
i m’esguardeu amb un esclat d’argent
quan al cel hi ha lluna plena!
Un dia em veiéreu aquí tan trist,
amb el cap entre les mans flàccides,
quan jo només em veia a mi mateix
i ningú m’entenia.
Jetzt brach ein ander Licht heran,
Die Trauerzeit ist um,
Und Manche zieh’n mit mir die Bahn
Durch’s Lebensheiligtum.
Sie raubt der Zufall ewig nie
Aus meinem treuen Sinn,
In tiefster Seele trag’ ich sie,
Da reicht kein Zufall hin.
Ara, una altra llum ha entrat aquí dins,
el temps de la tristor ja ha passat
i molts m’acompanyen en aquest camí
a través del santuari de la vida.
L’atzar mai me’ls arrabassarà
del meu fidel esperit,
els porto al fons de la meva ànima
on l’atzar no pot arribar.
Du Mauer wähnst mich trüb wie einst,
Das ist die stille Freud;
Wenn du vom Mondlicht widerscheinst,
Wird mir die Brust so weit.
An jedem Fenster wähn’ ich dann
Ein Freundeshaupt, gesenkt,
Das auch so schaut zum Himmel an,
Das auch so meiner denkt.
Vosaltres, parets, creieu que estic trist com abans
perquè la meva joia és tranquil·la;
quan resplendiu a la llum de la lluna,
el meu cor s’expandeix.
Llavors, m’imagino que a cada finestra
hi ha un cap amic, abocant-se,
que esguarda també cap al cel
i que també pensa en mi!
Der Atlas, D. 957/8 – Atles
Text de Heinrich Heine (1797-1856)
Ich unglücksel’ger Atlas! eine Welt,
Die ganze Welt der Schmerzen muß ich tragen,
Ich trage Unerträgliches, und brechen
Will mir das Herz im Leibe.
Jo infortunat Atles! Un món,
tot el món dels dolors haig de sostenir,
suporto l’insuportable, i el meu cor
vol trencar-se dintre del cos.
Du stolzes Herz! du hast es ja gewollt!
Du wolltest glücklich sein, unendlich glücklich,
Oder unendlich elend, stolzes Herz,
Und jetzo bist du elend.
Tu, cor ple de supèrbia, així ho has volgut!
Tu volies ser feliç, infinitament feliç,
o infinitament desventurat, cor superbiós,
i ara ets infeliç.
Ihr Bild, D. 957/9 – La teva imatge
Text de Heinrich Heine
Ich stand in dunkeln Träumen,
Und starrt’ ihr Bildnis an,
Und das geliebte Antlitz
Heimlich zu leben begann.
Estava immers en obscures vagueries
i mirava el seu retrat,
llavors el seu estimat rostre
prengué vida misteriosament.
Um ihre Lippen zog sich
Ein Lächeln wunderbar,
Und wie von Wehmutstränen
Erglänzte ihr Augenpaar.
En els seus llavis es dibuixà
un meravellós somriure
i, com de llàgrimes de melangia,
brillaren els seus ulls.
Auch meine Tränen flossen
Mir von den Wangen herab—
Und ach, ich kann es nicht glauben,
Daß ich dich verloren hab’!
A mi també, les llàgrimes
em queien per les galtes...
i, ai las!, a penes em puc creure
que t’he perdut!
Das Fischermädchen, D. 957/10 – La pescadora
Heinrich Heine
Du schönes Fischermädchen,
Treibe den Kahn ans Land;
Komm zu mir und setze dich nieder,
Wir kosen Hand in Hand.
Tu, bonica pescadora,
acosta la barca cap a terra;
vine aquí i seu al meu costat,
ens farem carícies agafats de la mà.
Leg’ an mein Herz dein Köpfchen,
Und fürchte dich nicht zu sehr;
Vertraust du dich doch sorglos
Täglich dem wilden Meer.
Posa el teu petit cap tocant el meu cor
i no tinguis tanta por;
car cada dia et confies
sens neguit a la mar brava.
Mein Herz gleicht ganz dem Meere,
Hat Sturm und Ebb’ und Flut,
Und manche schöne Perle
In seiner Tiefe ruht.
El meu cor és ben bé com el mar,
té tempestes i marees,
i qualque preciosa perla
es troba a la seva fondària.
Die Stadt, D. 957/11 – La ciutat
Text de Heinrich Heine
Am fernen Horizonte
Erscheint, wie ein Nebelbild,
Die Stadt mit ihren Türmen
In Abenddämmrung gehüllt.
Lluny, a l’horitzó,
apareix, com una nebulosa,
la ciutat amb les seves torres,
embolcallada en el crepuscle.
Ein feuchter Windzug kräuselt
Die graue Wasserbahn;
Mit traurigem Takte rudert
Der Schiffer in meinem Kahn.
Una ventada humida encrespa
el gris canal d’aigua;
amb un ritme trist rema
el barquer a la meva barca.
Die Sonne hebt sich noch einmal
Leuchtend vom Boden empor,
Und zeigt mir jene Stelle,
Wo ich das Liebste verlor.
El sol surt un altre cop,
lluminós, s’enlaira des de terra
i em mostra aquell lloc,
on vaig perdre la meva estimada.
Am Meer, D. 957/12 – Vora el mar
Text de Heinrich Heine
Das Meer erglänzte weit hinaus
Im letzten Abendscheine;
Wir saßen am einsamen Fischerhaus,
Wir saßen stumm und alleine.
El mar brillava lluny enllà
en la darrera llum del capvespre;
a la solitària casa de pescadors
sèiem tots dos, muts i sols.
Der Nebel stieg, das Wasser schwoll,
Die Möwe flog hin und wieder;
Aus deinen Augen liebevoll
Fielen die Tränen nieder.
La boira s’alçà, l’aigua cresqué,
una gavina volava a l’entorn;
dels teus ulls plens d’amor
queien les llàgrimes.
Ich sah sie fallen auf deine Hand,
Und bin aufs Knie gesunken;
Ich hab’ von deiner weißen Hand
Die Tränen fortgetrunken.
Jo les veia caure a la teva mà
i caiguí de genolls;
de la teva blanca mà,
he begut les llàgrimes.
Seit jener Stunde verzehrt sich mein Leib,
Die Seele stirbt vor Sehnen;—
Mich hat das unglücksel’ge Weib
Vergiftet mit ihren Tränen.
Des d’aquell moment, el meu cos
es consumeix, l’ànima mor de desig;
aquesta dona infortunada
m’ha enverinat amb les seves llàgrimes.
Der Doppelgänger, D. 957/13 – El doble
Text de Heinrich Heine
Still ist die Nacht, es ruhen die Gassen,
In diesem Hause wohnte mein Schatz;
Sie hat schon längst die Stadt verlassen,
Doch steht noch das Haus auf demselben Platz.
La nit és calmada, els carrerons, tranquils,
en aquesta casa vivia el meu tresor;
ella fa temps que marxà de la ciutat,
però la casa encara és al mateix lloc.
Da steht auch ein Mensch und starrt in die Höhe,
Und ringt die Hände, vor Schmerzensgewalt;
Mir graust es, wenn ich sein Antlitz sehe—
Der Mond zeigt mir meine eigne Gestalt.
Hi ha també un home que mira enlaire
i, de violent dolor, retorça les mans;
m’horroritzo quan veig el seu rostre...
La lluna em mostra la meva pròpia figura.
Du Doppelgänger! du bleicher Geselle!
Was äffst du nach mein Liebesleid,
Das mich gequält auf dieser Stelle,
So manche Nacht, in alter Zeit?
Tu, doble meu, tu pàl·lid company!
Per què fas escarni de les penes d’amor
que tantes nits em turmentaren
en aquest lloc, en temps passats?
Die Taubenpost, D. 965A – El colom missatger
Text de Johann Gabriel Seidl
Ich hab’ eine Brieftaub in meinem Sold,
Die ist gar ergeben und treu,
Sie nimmt mir nie das Ziel zu kurz,
Und fliegt auch nie vorbei.
Tinc un colom missatger al meu servei
que és devot i fidel,
de la seva destinació,
mai es queda a mig camí.
Ich sende sie vieltausendmal
Auf Kundschaft täglich hinaus,
Vorbei an manchem lieben Ort,
Bis zu der Liebsten Haus.
L’envio més de mil vegades,
cada dia, en vols d’exploració,
passant per molts llocs que estimo,
fins a la casa de la meva estimada.
Dort schaut sie zum Fenster heimlich hinein,
Belauscht ihren Blick und Schritt,
Gibt meine Grüsse scherzend ab
Und nimmt die ihren mit.
Allà, ell mira d’amagat per la finestra,
sotjant el seu esguard i els seus passos,
li dona records de part meva
i s’enduu els que ella m’envia.
Kein Briefchen brauch’ ich zu schreiben mehr,
Die Träne selbst geb’ ich ihr:
O sie verträgt sie sicher nicht,
Gar eifrig dient sie mir.
No em cal escriure cap més carta,
li dono fins i tot les meves llàgrimes.
Oh! No les porta de bon grat
però m’obeeix ben diligentment.
Bei Tag, bei Nacht, im Wachen, im Traum,
Ihr gilt das alles gleich:
Wenn sie nur wandern, wandern kann,
Dann ist sie überreich!
De dia, de nit, en vetlla, en somni,
per a ell és el mateix,
quan ell pot viatjar, només viatjar,
llavors se sent ubèrrim!
Sie wird nicht müd’, sie wird nicht matt,
Der Weg ist stets ihr neu;
Sie braucht nicht Lockung, braucht nicht Lohn,
Die Taub’ ist so mir treu!
No es cansa mai ni tampoc flaqueja,
per a ell el camí és sempre nou;
no li calen incentius ni salari,
el colom m’és tan fidel!
Drum heg’ ich sie auch so treu an der Brust,
Versichert des schönsten Gewinns;
Sie heisst – die Sehnsucht!
Kennt ihr sie Die Botin treuen Sinns.
Per això el guardo tan tendrament al meu cor,
segur dels millors beneficis:
el seu nom... l’anhel! El coneixeu?
És el missatger dels esperits fidels.

Traduccions de Salvador Pila
També et pot interessar...
Petit Palau Cambra
Dimarts, 27.05.25 – 19.30 h
Petit Palau – Schubertíada Barcelona
Viena fin-de-siècle
Florian Störtz, baríton
Aleksandra Myslek, piano
F. Schubert: Auflösung, D. 807; Der Einsame, D. 800
R. Strauss: Vom künftigen Leben, op. 87/1
H. Wolf: Das Ständchen, IHW 7/4; Sonne der Schlummerlosen, IHW 8/3
E. W. Korngold: Mond, so gehst du wieder auf, op. 14/ 3
M. Schweikert: Die Entschlafenen
R. Strauss: Im Sonnenschein, op. 87/4
J. Marx: Der Ton, IJM 21
A. Mahler: Einsamer Gang
J. Müller-Herrmann: Wie eine Vollmondnacht, op. 20/4
A. Webern: Heimgang in der Frühe, IAW 7/8
F. Schubert: Fischers Liebesglück, D 933
G. Mahler: Erinnerung, núm. 2, de Lieder und Gesänge aus der Jugendzeit, vol. 1; Ich atmet' einen linden Duft, núm. 2 o Ich bin der Welt abhanden gekommen, núm. 3, de Rückert Lieder
Preu: 15 €
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mecenes col·laboradors
Mitjans Col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Colonial – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Veolia Serveis Catalunya –
Benefactors d'Honor
Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló –
Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Joaquim Coello Brufau – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol – Joan Uriach Marsal – Manel Vallet Garriga –
Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Zacaries Benamiar – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – David Carrasco Chiva – Oriol Coll – Rolando Correa – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Immaculada Juncosa – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –

Índex