• Alegret, Fernández Aguirre & Sílvia Bel
    Cant espiritual, 125è aniversari del naixement de Ricard Lamote de Grignon

    Petit Palau Cambra

    Dilluns, 26 de febrer de 2024 – 19.30 h

    Petit Palau

  • Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    David Alegrettenor
    Rubén Fernández Aguirrepiano
    Sílvia Bel, actriu


    Joan Lamote de Grignon (1872-1949) 
    Del cicle Les violetes 

    Cap al tard*
    Les aranyes
    És juny*

    Ricard Lamote de Grignon (1899-1962)
    Cant espiritual*

    Miquel Ortega (1963)
    La gesta dels estels - segona sèrie (estrena absoluta)

    Cançó
    La casa que vull*
    Quin dia clar

    —Desolació de Joan Alcover**

    Ricard Lamote de Grignon 

    Plugeta lleu
    Tot l’enyor de demà*
     
    Malenconia*
    Nadal
     

    —Fidelitat de Josep Carner**

    Per una flor de romaní* 
    De Siete cancioncillas en estilo popular 

    ¡Ay que non era!
    Dentro en el vergel

    Tres morillas
    Yo con vos, señora
    Perdí la mi rueca

    —Sum vermis de Jacint Verdaguer**

    Cançó del capvespre* 
    Cançó de la Francisqueta 

    *Poema recitat i cantat
    **Poema només recitat

    Aquest concert té una durada de 80 minuts sense pausa.
    La durada del concert és aproximada.

    #patrimonicatalà

  • Poema

    els meus ulls tenen forats

    si hi endinso aquestes mans
    m’estiro la flor
    de les entranyes

    el calze que té l’oracle
    al seu final

     

    Laia Llobera
    Paradísia (2023)

  • Comentari

    Quan parlem dels Lamote de Grignon ens referim a dos dels músics més rellevants de la història contemporània de Catalunya: Joan i Ricard, pare i fill. Compositors, directors i pianistes, dos músics amb un background de gran profunditat que durant la primera meitat del segle XX contribuïren a consolidar el panorama musical català. La seva obra constitueix un llegat patrimonial extraordinari que abasta música simfònica, òpera, obra coral, obra per a cobla i, per descomptat, el lied, un gènere musical que ressegueix els poetes més emblemàtics de la seva època.

    Joan Lamote de Grignon (Barcelona, 1872-1949) va ser professor de piano i de repertori del Conservatori del Liceu, un ofici que va continuar desenvolupant al llarg de la vida amb un gran nombre de liederistes. Un dels seus concerts més emblemàtics va ser a la Salle Pleyel de París el 1937, on juntament amb Conxita Badia van oferir un recital de lied català per commemorar la inauguració de l’exposició “Art catalan” del Musée du Jeu de Paume. Una de les obres que van sonar-hi va ser el cicle Les violetes, un conjunt de dotze cançons a partir de poemes d’Apel·les Mestres. En el concert d’avui podran escoltar-ne quatre: “Larilà”, “Cap al tard”, “Les aranyes” i “És juny”. 

    Ricard Lamote de Grignon (Barcelona, 1899-1962), de qui enguany es commemora el 125è aniversari del naixement, va ser un músic a cavall del Noucentisme i la contemporaneïtat. El concert d’avui inclou una pinzellada de la seva obra, que segons David Alegret és “plena d’elegància, equilibri, lirisme i contenció”. Siete cancioncillas en estilo popular són set cançons sobre textos populars anònims dels segles XV i XVI. Serranilla és un lied amb text del marquès de Santillana. Tot l’enyor de demà parteix d’un poema de Joan Salvat-Papasseit, un lied inèdit descobert recentment pel net del compositor, David Craven-Lamote de Grignon. Cant espiritual parteix del conegut poema de Joan Maragall, i Plugeta lleu, d’un text en xinès traduït per Marià Manent. Nadal (de Pere Benavent), Malenconia (de Rossend Llates) i Per una flor de romaní (de Josep Carner) formen part d’un cicle de cançons que es va estrenar a la Sala Mozart l’any 1928, mentre que Cançó del capvespre i Cançó de la Francisqueta formen part del popularitzat cicle de cinc cançons sobre poemes de Josep Maria de Sagarra.

    El recital d’avui inclou una estrena absoluta: La gesta dels estels (segona sèrie), un cicle de tres cançons –“Cançó”, “La casa que vull”, “Quin dia clar”– escrit pel director i compositor català Miquel Ortega (1963) que complementa el primer quadern, compost a partir de textos de Joan Salvat-Papasseit, de qui enguany es commemora el centenari de la seva mort.

    Aquest concert demostra que Joan i Ricard Lamote de Grignon, amb la seva extraordinària contribució a la música catalana, continuen sent font d’inspiració i enriquiment per a les generacions actuals.

    Albert Fontelles Ramonet, intèrpret i doctor en musicologia

  • 20240208 Repertori universal DESKTOP
  • Biografies

    David Alegret, tenor

    David Alegret

    ©May Zircus

    Reconegut com a gran especialista en el repertori rossinià i mozartià, on brillen la puresa natural de la seva veu, la seva tècnica i la seva emotiva musicalitat, David Alegret ha cantat extensament els principals títols d'ambdós compositors a Viena, Zúric, Hamburg, Múnic, Roma, Madrid i Barcelona; i als Festivals de Garsington o Pesaro, entre d'altres. Addicionalment completa el seu repertori operístic amb títols de Donizetti, i altres rols que ha cantat a festivals com el Salzburger Festspiele Pfingsten, i teatres com el San Carlo de Napoli o l'Opéra de Montpellier.

    Molt actiu en el repertori contemporani, recentment ha participat en les estrenes de les òperes Les Bienveillantes de Parra a l'Opera Vlaanderen, i L'enigma di Lea de Casablancas al Gran Teatre del Liceu, en les quals els compositors van escriure els rols pensant en ell, així com a la recent estrena de les Cinco Canciones Granadinas de Xavier Pagès-Corella, juntament amb l'Orquesta Ciudad de Granada. En paral·lel, David Alegret és un gran impulsor de la creació de cançó en català per a veu i piano, i compositors com Antoni Ros Marbà, Albert Guinovart o Alberto García Demestres han escrit obres per a la seva veu.

    Ha estat dirigit per batutes tan importants com Bolton, Carella, Heras-Casado, López Cobos, Luisi, Minkowski, Muti, Pons, Savall, Weigle i Zedda.

    En el terreny de l’oratori, ha interpretat obres que abasten des de Monteverdi fins a la música dels nostres dies, en auditoris com el Queen Elizabeth Hall de Londres, Musikverein i Konzerthaus de Viena, i a Lucerna i Praga, per citar algunes ciutats.

    David Alegret és un reconegut intèrpret de recital, amb un repertori on destaquen el lied alemany i la canço d'autor català. El seu disc Impressions de natura ha rebut crítiques excel·lents i properament veurà la llum el seu darrer treball Carneriana al costat del pianista Rubén Fernández Aguirre, que recull 50 cançons sobre textos de Josep Carner, incloent diverses obres que diferents compositors li han dedicat. També ha enregistrat per a segells com Harmonia Mundi o Unitel Classica.

  • Rubén Fernández Aguirre, piano

    Rubén Fernández Aguirre

    ©May Zircus

    Nascut a Barakaldo (Biscaia), va ser deixeble de Félix Lavilla, s’especialitzà en acompanyament de cantants a Viena i Múnic, i va rebre el consell de Wolfgang Rieger.

    Pianista habitual dels cantants Carlos Álvarez, Lisette Oropesa, Ismael Jordi, Sabina Puértolas, Javier Camarena, Carmen Solís, David Alegret, Marina Monzó, José Antonio López, Serena Sáenz, Airam Hernández, Ruth Iniesta, Joan Martín-Royo, Vanessa Goikoetxea, Nancy Fabiola Herrera, Miren Urbieta, Núria Rial, Berna Perles, etc., també ofereix recitals amb Ermonela Jaho, Carlos Chausson, Mariella Devia, Josep Bros, Measha Brüggergosman, Andreas Schager, Martina Serafin, Celso Albelo, Cristina Gallardo-Domâs, Simón Orfila, Sylvia Schwarz, Chistopher Robertson, Ainhoa Arteta, Martin Nusspaumer, María Bayo, Borja Quiza, María José Montiel, José Luis Sola, Maite Beaumont, David Menéndez, Isabel Rey, Gabriel Bermúdez, Virginia Tola, José Sempere, Ángeles Blancas, Pancho Corujo o Leontina Vaduva, entre molts d’altres. Actua a la majoria dels teatres i festivals espanyols, com també a la Staatsoper i Musikverein de Viena, ROF de Pesaro, Festival de Bregenz, Sala Txaikovski de Moscou, Smetana Hall de Praga, Carnegie Hall de Nova York, Teatro Solís de Montevideo, Usina del Arte de Buenos Aires, Guadalajara, Álamos Sonora, Dubai, Damasc, Alger...

    També ofereix acompanyament en cursos i classes magistrals de T. Berganza, R. Scotto, J. Aragall, I. Cotrubas, R. Vargas i F. von Stade. Ha estat el pianista oficial d’Operalia, concurs presidit per Plácido Domingo, i jurat dels concursos internacionals de Cant de Bilbao, Logronyo i Bogotà.

    Defensor del patrimoni musical hispànic, ha recuperat les cinc òperes de saló del sevillà Manuel García y entre la seva discografia figuren els àlbums Granados songs integral, Carlos Álvarez live in La Monnaie, Canciones de la Alhambra, Ametsetan, Carneriana, La seduzione (per al segell IBS), la integral de cançons d’Antón García Abril (Bolamar Music) i Ensueños (AIM Records).

    És patró d’honor de la Fundació Victoria de los Ángeles i l’any 2010 va rebre el Premi Ópera Actual “per la seva dedicació a la lírica i el prestigi creixent que està assolint en aquest àmbit”.

  • Silvia Bel, actriu

    Silvia Bel

    ©David Ruano

    Sílvia Bel i Busquet (Barcelona, 24 de juny de 1970). Actriu. Llicenciada en Art Dramàtic per l’Escola Superior d’Art Dramàtic de Barcelona, Institut del Teatre 1992-1996.

    L’any 1998, acabats els estudis i després de participar en diferents espectacles teatrals a Barcelona, es trasllada a Madrid on juntament amb l’actor i director Karra Elejalde protagonitza pel.lícules com Año Mariano i Torapia. L’any 2003 torna als escenaris catalans, on desenvoluparà la seva trajectòria teatral interpretant primers papers al costat de directors com S. Belbel, J.M. Mestres, À. Rigola, Amos Gitai, H. Bonnin, T. Casares o J. Ollé entre d’altres.

    L’any 2005 protagonitza l’espectacle teatral La Xarxa, de J. Brossa, interpretació que li valdrà el premi de la crítica Serra d’Or a la millor aportació teatral de l’any, a més de la nominació a millor actriu pels premis Butaca i l’elogi de tota la crítica.

    A partir d’aquest moment la seva carrera discorre entre teatre, televisió i cinema. A la televisió ha protagonitzat series com Infidels, Ventdelplà o El cor de la ciutat.

    L’any 2007 va ser la Colometa de La plaça del Diamant, que després de fer temporada al TNC va girar durant un any per diferents teatres del país per acabar a Madrid al CDN.

    Ha col.laborat amb músics com Lluís Llach i Jordi Savall en diferents concerts poètico-musicals.

    L'any 2012 rep el Premi Memorial Margarida Xirgu a la interpretació femenina més rellevant de la temporada teatral barcelonina.

    Actualment també compagina la seva faceta d’actriu amb col·laboracions literàries a diferents mitjans i espais culturals.

  • Textos

    Joan Lamote de Grigon (1872-1949) 
    Del cicle Les violetes 
    Text d’Apel·les Mestres (1854-1949)

    CAP AL TARD

    En la branca d’un pollanc, vora l’estany,
    quan s’adorm la llum del dia,
    desgranava el rossinyol, primer de l’any,
    sa exquisida melodia.

    Quantes tardes passejant al caure el sol
    te’n recordes, vida mia?
    Hem callat per escoltar el rossinyol,
    el meu mestre de poesia

    Quina calma més augusta, fins el cor
    sos batecs esmortuïa,
    com vibrava la cançó, sota el cel d’or
    on el sol es despedia!

    Fins l’estrella de la tarda, lentament,
    lentament feia sa via,
    desitjosa de no perdre un sol accent
    de l’excelsa melodia.

    Què cantava el rossinyol, que a son cantar
    terra i cel tot emmudia?
    Què cantava, que sentint-lo ens vam besar,
    te’n recordes, vida mia?

    LES ARANYES

    La mare de Déu cap al tard filava,
    lo sol era post, les flors aclucades.
    La guanya la son a mitja fusada,
    li cauen les mans damunt de la falda.

    De tots els racons acuden aranyes,
    escalen el fus i el maset engamben,
    el fil començat feineres agafen,
    en un dir Jesús, tot el floc filaven.

    La Mare de Déu ja se’n despertava,
    “Déu vos do salut, filadores santes,
    el que filareu seran fils de plata,
    per filosa i fus les florides branques”.

    ÉS JUNY

    És juny!
    Ja canta la guatlla:
    la falç en el puny, la dalla a l’espatlla.
    És juny!

    És juny!
    El blat no té espera,
    ja arriba de lluny
    la colla feinera.
    És juny!

    És juny!
    Llampeguen les dalles,
    la plana retruny
    de cants i rialles.
    És juny!

    Ricard Lamote de Grigon (1899-1962)
    Cant espiritual
     
    Text de Joan Maragall (1860-1911)

    Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
    amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
    què més ens podeu dar en una altra vida?

    Perxò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
    i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
    que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!

    ¿Amb quins altres sentits me’l fareu veure
    aquest cel blau damunt de les muntanyes,
    i el mar immens, i el sol que pertot brilla?
    Deu-me en aquests sentits l’eterna pau
    i no voldré més cel que aquest cel blau.

    Aquell que a cap moment li digué “─Atura’t”
    sinó al mateix que li dugué la mort,
    jo no l’entenc, Senyor; jo, que voldria
    aturar a tants moments de cada dia
    per fe’ls eterns a dintre del meu cor!...
    O és que aquest “fer etern” és ja la mort?

    Mes llavores, la vida, què seria?
    ¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
    i la il·lusió del lluny i de l’aprop,
    i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
    enganyador, perquè ja tot ho és tot?

    Tant se val! Aquest món, sia com sia,
    tan divers, tan extens, tan temporal;
    aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
    és ma pàtria, Senyor: i ¿no podria
    esser també una pàtria celestial?

    Home só i és humana ma mesura
    per tot quant puga creure i esperar:
    si ma fe i ma esperança aquí s’atura,
    me’n fareu una culpa més enllà?

    Més enllà veig el cel i les estrelles,
    i encara allí voldria esser-hi hom:
    si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
    si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
    per què aclucà’ls cercant un altre com?

    Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
    Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
    Tot lo que veig se vos assembla en mi...
    Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.

    I quan vinga aquella hora de temença
    en què s’acluquin aquests ulls humans,
    obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
    per contemplar la vostra faç immensa.
    Sia’m la mort una major naixença!

    Miquel Ortega (1963)
    La gesta dels estels – segona sèrie
    Textos de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924)

    CANÇÓ

    Sota l’olivera fronda
    sota l’olivera està:
    la donzella la més jove,
    que és la més bella del mas.

    Fadrinets a la pubilla
    no la miren ni en passar,
    sota l’olivera fronda
    una donzelleta hi ha.

    Caterineta li diuen
    Catarineta del mas:
    si no es casa la pubilla
    no la deixen festejar.

    Té un cantiret a la vora,
    una violeta a la mà
    i una rosa a cada galta:
    tots els fadrinets del pla.

    Si no es casa la pubilla
    la garlanda no li val.

    Un hereu torna d’Espanya
    que al servei del rei anà;
    si volia a la pubilla
    ja no s’hi vol maridar:

    Sota l’olivera fronda
    sota l’olivera està,

    la donzella la més jove,
    que és la més bella del mas.

    La pubilla s’esllanguia,
    Caterineta no tant;
    si l’una aniria a missa
    l’altra aniria a dansar:
    a la plaça fan ballades,
    la sardana dels galans.

    Quan l’hereu la triaria
    la voldrien tots plegats:
    si la pubilla es fes monja
    ella es podria casar.

    Caterineta li diuen,
    Caterineta del mas;
    sota l’olivera fronda
    sota l’olivera està.

    LA CASA QUE VULL

    La casa que vull,
    que la mar la vegi
    i uns arbres amb fruit
    que me la festegin.

    Que hi dugui un camí
    lluent de rosada,
    no molt lluny dels pins
    que la pluja amainen.

    Per si em cal repòs
    que la lluna hi vingui;
    i quan surti el sol
    que el bon dia em digui.

    Que al temps de l’estiu
    niui l’oreneta
    al blanc de calç ric
    del porxo amb abelles.

    Oint la cançó
    del pagès que cava;
    amb la salabror
    de la marinada.

    Que es guaiti ciutat
    des de la finestra,
    i es sentin els clams
    de guerra o de festa:

    per ser-hi tot prest
    si arriba una gesta.

    QUIN DIA CLAR

    Quin dia clar que el cor s’esvera:
    ha dit l’abril missa primera
    i el sol és dolç i l’arbre riu.

    Tu et fas la roba per l’estiu:
    color verd-poma és el setí
    més la bruseta blau marí.

    Quin dia clar
    i és suau el vent.
    Fa bona mina tot jovent.

    I cada noia, com adés
    per primavera té promès
    —si no en tenia no és defès.

    Ara comença la cançó
    i la tenora afina el to:

    tu et fas la roba per l’istiu
    —color taronja un cosset viu.

    —Desolació
    Poema de Joan Alcover (1854-1926)

    Jo só l'esqueix d'un arbre, esponerós ahir,  
    que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta;  
    mes branques una a una va rompre la tempesta,  
    i el llamp fins a la terra ma soca mig-partí. 

    Brots de migrades fulles coronen el bocí  
    obert i sens entranyes que de la soca resta;  
    cremar he vist ma llenya; com fumerol de fesa,  
    al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. 

    I l'amargor de viure xucla ma rel esclava,  
    i sent brostar les fulles i sent pujar la saba,  
    i m'aida a esperar l'hora de caure un sol de conhort. 

    Cada ferida mostra la pèrdua d'una branca:  
    sens jo, res parlaria de la meitat que em manca;  
    jo visc sols per plànyer lo que de mi s'és mort. 

    Ricard Lamote de Grignon 
    Plugeta lleu
    Text de Marià Manent (1898-1988), traducció lliure d’un poema xinès de Du Fu (712-770)

    Quin seny tan fi, plugeta lleu!
    Ja la llavor t’espera;
    dus al quintà cremat de sol
    frescors de primavera.

    Vas néixer fosa al cor del vent,
    alguna nit estranya;
    els solcs s’amaren del teu plor,
    i és verda la muntanya.

    Ahir molts núvols abrandats
    pel cel feien corrua,
    i cada llum dels mariners
    era una estrella nua.

    Avui tot són colors frescals
    i papallons i merles:
    Oh, quina olor, jardí del Rei,
    brodat amb tantes perles!

    Tot l’enyor de demà 
    Text de Joan Salvat-Papasseit

    Ara que estic al llit
    malalt
    estic força content.
    Demà m’aixecaré potser
    i heus aquí el que m’espera:

    Unes places lluentes de claror
    i unes tanques amb flors
    sota el sol
    sota la lluna al vespre
    i la noia que porta la llet
    que té un capet lleuger
    i duu un davantalet
    amb unes vores fetes de puntes de coixí
    i una rialla fresca.

    I encara aquell vailet
    que cridarà el diari
    i qui puja als tramvies
    i els baixa
    tot corrent.

    I el carter
    que si passa i no em deixa cap lletra, m’angoixa
    perquè no sé el secret
    de les altres que porta.

    I també l’aeroplà
    que em fa aixecar el cap
    el mateix que em cridés una veu d’un terrat.

    I les dones del barri
    matineres
    qui travessen de pressa en direcció al mercat
    amb sengles cistells grocs
    i retornen
    que sobreïxen les cols
    i a vegades la carn
    i d’un altre cireres vermelles.

    I després l’adroguer
    que treu la torradora del cafè
    i comença a rodar la maneta
    i qui crida les noies
    i els hi diu: Ja ho té tot?

    I les noies somriuen
    amb un somriure clar
    que és el baume que surt de l’esfera que ell volta.

    I tota la quitxalla del veïnat
    qui mourà tanta fressa perquè serà dijous
    i no anirà a l’escola.

    I els cavalls assenyats
    i els carreters dormits
    sota la vela en punxa
    que dansa en el seguit de les roderes.

    I el vi que de tants dies no he begut.
    I el pa
    posat a taula.
    I l’escudella rossa
    fumejant.

    I vosaltres amic
    perquè em vindreu a veure
    i ens mirarem feliços.

    Tot això bé m’espera
    si m’aixeco
    demà.
    Si no em puc aixecar
    mai més
    heus aquí el que m’espera:

    Vosaltres restareu
    per veure el bo que és tot:
    i la Vida
    i la Mort.

    Malenconia 
    Text de Rossend Llates (1899-1973)

    Si em deies, “Què és que vols?”,
    jo no ho sabia.
    Ara que ploro, ho sé…
    Ho sé i no ho sé, car la malenconia
    fa marcir les volences també.

    Nadal 
    Text de Pere Benavent (1899-1974)

    Festa de gust casolà
    i de llar ben abrandada.
    Festa que ens fa recordar
    de la infantesa passada.

    Festa de glatir matern
    i d’olor de cosa antiga.
    Festa que fas que l’hivern
    seriós i trist somriga.

    Com la fredor t’ha encongit
    sols la galta del petit
    sent l’escalf de ta alenada.

    Per això a l’anar-te acostant
    tot el món es torna infant
    per a copsar ta besada.

    —Fidelitat
    Poema de Josep Carner (1884-1970)

    Un salze vell aquesta riba empara
    tot dolençós de l'aire que el despulla;
    ja, malmenat pel vent, s'acaramulla
    el trist fullam vora la soca mare.

    Vindran els dies de delit encara;
    bé li ho prediu en la mes fina agulla
    del seu brancatge, vora el cim, la fulla
    que hi menyspreà la rufagada avara.

    Car si llarga com mai la nit davalla,
    la fulla, l'encongida romanalla,
    fins quan punyent, el gebre la trastoca,

    parla d 'una futura revifalla
    amb veu poruga, a cada instant més poca:
    i, tot finant, rejoveneix la soca.

    Per una flor de romaní 
    Text de Josep Carner (1884-1970)

    Per una vela en el mar blau
    daria un ceptre;
    per una vela en el mar blau
    ceptre i palau.

    Per l’ala lleu d’una virtut
    mon goig daria
    i el tros que em resta, mig romput,
    de joventut.

    Per una flor de romaní
    l’amor daria;
    per una flor de romaní
    l’amor doní.

    De Siete cancioncillas en estilo popular 
    Textos anònims dels segles XV i XVI

    ¡AY QUE NON ERA!

    ¡Ay que non hay!,
    ¡ay que non era!,
    mas ¡ay, que non hay
    quien de mi pena se duela!

    Madre, la mi madre,
    el mi lindo amigo.
    Moriscos de allende
    lo llevan cativo.

    ¡Ay que non era!,
    ¡ay que non era!,
    mas ¡ay que non hay
    quien de mi pena se duela!

    Moriscos de allende
    lo llevan cativo.
    Cadenas de oro,
    candado morisco.

    ¡Ay que non era!,
    ¡ay que non era!,
    mas ¡ay que non hay
    quien de mi pena se duela!

    ¡Ay que non hay…
    … quien de mi pena se duela!

    DENTRO EN EL VERGEL

    Dentro en el vergel moriré,
    dentro en el rosal matarme han.

    Yo me iba mi madre las rosas coger.
    Dentro en el vergel moriré.
    Hallé mis amores dentro en el vergel.
    Dentro en el rosal matarme han.

    Dentro en el vergel moriré,
    dentro en el rosal matarme han.

    TRES MORILLAS

    Tres morillas me enamoran en Jaén,
    Axa, Fátima y Marién.

    Tres morillas tan garridas
    iban a coger olivas.
    Y hallaban las cogidas en Jaén,
    Axa, Fátima y Marién.

    Y hallaban las cogidas.
    Y tornaban desmaídas.
    Y las colores perdidas en Jaén,
    Axa, Fátima y Marién.

    Tres morillas tan lozanas
    iban a coger manzanas.
    Tres morillas me enamoran en Jaén,
    Axa, Fátima y Marién.

    YO CON VOS, SEÑORA

    Yo con vos, Señora,
    yo con vos…

    Por mi fe, Señora,
    que en cuanto vivierdes
    do quiera que fuerdes,
    yo con vos…

    Pues sabed, Señora,
    esto muy de cierto,
    que aún después de muerte
    yo con vos…

    Si mudardes casa
    ruegos yo lo sepa
    si a tal que quepa
    yo con vos…

    El mucho deseo
    habrá que matarme
    que tengo de estarme
    yo con vos…

    Oh triste cuitada
    que tengo perdida
    el alma i la vida
    yo por vos…

    Yo no sé que diga
    y muero penando
    que dices que ando
    yo con vos…

    PERDÍ LA RUECA

    Perdí la mi rueca
    y el huso non fallo,
    si vistes al,
    al tortero andar.

    Perdí la mi rueca
    llena de lino;
    hallé una bota
    llena de vino;
    si vistes al,
    al tortero andar.

    Hinqué mis rodillas,
    dile un besillo,
    bebí un azumbre
    mas un cuartillo;
    si vistes al,
    al tortero andar.

    Vino mi marido
    y diome en la toca;
    ¡ay de mí mezquina
    y como estoy loca!;
    si vistes al,
    al tortero andar.

    —Sum vermis 
    Poema de Jacint Verdaguer (1845-1902)

    Veieu-me aquí, Senyor, a vostres plantes, 
    despullat de tot bé, malalt i pobre, 
    de mon no-res perdut dintre l'abisme. 
    Cuc de la terra vil, per una estona 
    he vingut en la cendra a arrossegar-me. 
    Fou mon bressol un gra de polsinera, 
    i un altre gra serà lo meu sepulcre. 
    Voldria ser quelcom per oferir-vos, 
    però Vós me voleu petit i inútil, 
    de glòria despullat i de prestigi.

    Feu de mi lo que us plàcia, fulla seca 
    de les que el vent s'emporta, o gota d'aigua 
    de les que el sol sobre l'herbei eixuga, 
    o, si voleu, baboia de l'escarni. 
    Jo só un no-res, més mon no-res és vostre; 
    vostre és, Senyor, i us ama i vos estima. 
    Feu de mi lo que us plàcia; no en só digne 
    d'anar a vostres peus; com arbre estèril, 
    de soca a arrel traieu-me de la terra, 
    morfoneu-me, atuïu-me, anihilau-me.

    Veniu a mi, congoixes del martiri, 
    veniu, oh creus, mon or i ma fortuna, 
    ornau mon front, engalonau mos braços. 
    Veniu llorers i palmes del Calvari, 
    si em sou aspres avui, abans de gaire 
    a vostre ombriu me serà dolç l'asseure'm. 
    Espina del dolor, vine a punyir-me, 
    cuita a abrigar-me amb ton mantell, oh injúria; 
    calúmnia, al meu voltant tos llots apila, 
    misèria, vine'm a portar lo ròssec. 
    Vull ser volva de pols de la rodera 
    a on tots los qui passen me trepitgen; 
    vull ser llençat com una escombraria 
    del palau al carrer, de la més alta 
    cima a l'afrau, i de l'afrau al còrrec. 
    Escombreu mes petjades en l'altura; 
    ja no hi faré més nosa, la pobresa 
    serà lo meu tresor, serà l'oprobi 
    lo meu orgull; les penes ma delícia.

    Des d'avui colliré los vilipendis 
    i llengoteigs com perles i topazis 
    per la corona que en lo cel espero. 
    Muira aquest cos insuportable, muira;  
    cansat estic de tan feixuga càrrega; 
    devor'l lo fossar, torne a la cendra 
    d'on ha sortit, sum vermis et non homo. 
    Jo no só pas la industriosa eruga 
    que entre el fullam de la morera es fila 
    de finíssima seda lo sudari. 
    Jo me'l filo del cànem de mes penes;  
    mes, dintre aqueixa fosca sepultura, 
    tornat com Vós, Jesús, de mort a vida, 
    jo hi trobaré unes ales de crisàlide  
    per volar-me'n amb Vós a vostra glòria.

    Cançó del capvespre 
    Text de Josep Maria de Sagarra (1894-1961)

    Hi ha una vela enllà del mar,
    hi ha un ramat que ningú guarda,
    pasturant l’herba a l’atzar
    quan cau la tarda.

    Darrere el matoll de bruc
    sento la rata cellarda,
    sento l’esquirol poruc
    quan cau la tarda.

    Sento l’estrella en el cel,
    i en el turó l’olivarda,
    sento el sospir i el bruel
    quan cau la tarda.

    Sento la pena per dins,
    sento el neguit que m’esguarda,
    sento perles i robins
    quan cau la tarda.

    Sento que els dies se’n van,
    però l’angúnia es retarda…
    Sento que l’enyoro tant,
    quan cau la tarda.

    Cançó de la Francisqueta 
    Text de Josep Maria de Sagarra

    Si tens ulls de malcarada,
    si tens llavis de festeig;
    m’has dit que eres a l’entrada,
    i jo et trobo al safareig.
    Ai, Francisca delicada,
    et veig i no et veig!

    Dius que et fa la pell rasposa
    la besada de l’oreig,
    que olorant l’escabellosa
    ja comences el basqueig.
    Ai, Francisca primorosa,
    et veig i no et veig!

    Si a mi m’has dat la rosella,
    amb un altre feu fresseig.
    Mira que duu mala estrella
    això de l’aiguabarreig!
    Ai, Francisca, blanca i bella,
    et veig i no et veig!

    Set galans per medicina,
    set galans per ’nar a passeig!
    Quina mala teranyina
    has triat pel teu ormeig.
    Ai, Francisca galta fina,
    et veig i no et veig!

    Amor de paraula neta
    ni mentir ni somiqueig;
    ai que la cintura estreta,
    ai que toca ’nar a bateig!
    Ai Francisca Francisqueta,
    et veig i no et veig!

  • També et pot interessar...

    Tardes al Palau
    Dimarts, 21.05.24 – 19 h
    Sala de Concerts

    Stabat Mater de Brotons

    Marta Mathéusoprano
    Roger Padulléstenor
    Pau Armengolbaríton
    Cor de Cambra de Granollers (Josep Vila i Jover, director)
    Cor Jove Amics de la Unió (Marta Dosaiguas, directora)
    ARSinNOVA Cor de Cambra (Maria Mauri, directora)
    Orquestra Simfònica Sant Cugat
    Salvador Brotonsdirector

    R. Martínez i Valls: Cançó d’amor i de guerra (selecció)
    S. Brotons: Stabat Mater

    Preus: de 25 a 35 €

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Benefactors Palau XXI

Índex