Del piano a quatre mans als dos pianos

Dmitri Xostakóvitx va ser un gran pianista, i de fet el piano ocupà un lloc molt important també en la seva carrera com a compositor. No només amb peces com el recull dels Vint-i-quatre Preludis i Fugues, sinó també en la música de cambra, l’orquestral i, fins i tot, en la simfònica. De les obres que va compondre per a dos pianos, destaca especialment el Concertino, estrenat el 1954 al Conservatori de Moscou pel seu fill Maksim –aleshores un jove estudiant de música de 15 anys–, al costat de la també jove estudiant de piano Al·la Maloltkova. És una obra en un sol moviment, que combina parts lentes i ràpides, amb aquells ritmes i melodies amb grapa tan característics de la música de Xostakóvitx.

El catàleg d’obres que Franz Schubert va deixar per a piano és realment impressionant. Un apartat destacat n’és el de les composicions de piano a quatre mans, de les quals la Fantasia en Fa menor és la més valorada i interpretada. S’estructura en quatre parts, amb un inici inoblidable, que Schubert reprèn a la part final, i que contrasta amb les dues parts centrals. La Fantasia va ser escrita el 1828, mesos abans de la mort del músic, i va ser dedicada a la comtessa Caroline Esterházy, una de les seves deixebles.

Els músics francesos, inspirats per la poesia i la pintura, van donar al piano al final del segle XIX i començament del segle XX, nous “colors”, noves harmonies i sonoritats a l’instrument. En destaquen especialment Debussy i Ravel, que contribuïren de manera original i decisiva a l’evolució del llenguatge de la música de piano. En el cas de Maurice Ravel, moltes de les seves obres pianístiques van acabar esdevenint peces orquestrals. Són precisament les partitures d’orquestra les que han popularitzat la música d’aquest autor, però val la pena recordar –i escoltar– la font original, que molt sovint era la peça pianística. En el cas de La valse, l’homenatge que Ravel fa a la música de Johann Strauss II havia de ser un ballet, a petició de l’empresari dels Ballets Russos, Serge Diaghilev. Però després de sentir la versió per a dos pianos preparada pel mateix Ravel, Diaghilev se’n va desdir considerant que allò no era un ballet, sinó el retrat d’un ballet. El comentari va ferir Ravel i la relació entre ells dos es va refredar. Aquell mateix any 1920 l’obra orquestral s’estrenava en versió de concert als Concerts Lamoureaux de París. I no va tardar gaire a pujar també als escenaris per ser dansada.

Per últim, la música de Serguei Rakhmàninov. Probablement la Suite núm. 2 és l’obra més interessant que el compositor rus va escriure per a dos pianos. Una suite formada per quatre peces, que comença amb una introducció de caràcter marcial, seguida d’un vals, una romança i una tarantel·la. Música d’un gran virtuosisme, que Rakhmàninov va compondre a Itàlia, i que es va estrenar a Moscou l’any 1901, amb l’autor en un piano i el seu mestre, Aleksandr Siloti, a l’altre. Una obra que arribava després d’uns anys de silenci compositiu arran del fracàs de la seva Primera Simfonia.

Bon concert!

Pere-Andreu Jariod, divulgador musical