La combinació de la música de Henry Purcell amb l’obra Defalliment i coratge de Pol Requesens constitueix el primer bloc del concert d’aquesta tarda. De tots és conegut que Purcell va llegar-nos pàgines colpidores relacionades amb la realitat de la mort, però les dues que podrem escoltar avui tenen una rellevància especial. Per un costat, les fanfares fúnebres de la marxa de la Música pel funeral de la reina Maria, Z. 860, composta uns mesos abans de la mort del compositor, i, per un altre, el “Lament de Dido” (When I am laid in earth) de la semiòpera Dido and Aeneas (1688). Aquestes dues peces, junt amb el cèlebre Requiem, KV 626 de W. A. Mozart han estat tingudes en compte per Requesens en el seu procés creatiu, tot i que la seva font d’inspiració cal trobar-la en alguns poemes de Paüra (Labreu Edicions, 2024) d’Anna Enrich (Barcelona, 1984).

Defalliment i coratge no és una narració musical, sinó una reflexió sobre la mort, la transcendència i el record, tot mostrant la tensió entre el defalliment i el coratge. Estructurada en forma de xacona, Requesens ha agafat els baixos de l’inici de l’obra mozartiana i del “Lament de Dido” per bastir una obra que, en paraules d’ell mateix, “no és cap narració musical de la poesia d’Anna Enrich ni cap mena de renovació del concepte romàntic de poema simfònic, sinó que tan sols beu de les connexions musicals i poètiques esmentades i dels pensaments que hi poden convergir: els relats de la pròpia desaparició del cos i de l’ànima, les esperances envers el més enllà espiritual o la pervivència en el record dels qui viuran”.

Molt s’ha dit del Requiem de Mozart i, tanmateix, cada nova aproximació, com la que avui oferirà l’Orquestra del Miracle, sembla tornar-lo a situar en un territori de misteri. No tant per les circumstàncies novel·lesques que van envoltar-ne la gestació, sinó per allò que, en essència, hi ressona: una música que s’erigeix com a interrogació radical sobre el sentit de la vida i de la mort. En aquest sentit, potser convé allunyar-nos de les lectures romàntiques –tan proclius a imaginar un Mozart abocat a la desesperació– per entendre que en el seu darrer any el compositor va habitar un gran moment de plenitud creativa i de consciència espiritual.

És aquí on la música religiosa pren un paper central. Massa sovint relegada a un segon pla al seu catàleg, la producció sacra mozartiana revela, en canvi, una línia de continuïtat que culmina, precisament, en el Requiem. El contacte amb les obres de J. S. Bach i G. F. Händel, vehiculat pel baró Van Swieten, no només li va oferir un model tècnic –el del contrapunt–, sinó també una via per aprofundir en una expressivitat que transcendeix l’ornament per esdevenir una experiència interior. El Requiem no va néixer, doncs, del no-res, sinó d’una sedimentació lenta d’interessos i recerques on la petjada i recepció del geni salzburguès de la Missa pro defuncto archiepiscopo Sigismondo de Michael Haydn (1737-1806) és fonamental.

L’encàrrec del comte Walsegg (1763-1827), amb tot el seu joc d’ombres i apropiacions, va oferir a Mozart l’oportunitat d’endinsar-se en una forma que fins aleshores no havia conreat. Però allò decisiu no va ser tant la circumstància com la resposta artística: una obra que, tot recollint la tradició austrogermànica, la va transformar en un llenguatge d’una intensitat inaudita. Aquí la música ja no és només litúrgia; és experiència del límit.

Potser és per això que el Requiem continua interpel·lant-nos. Perquè s’hi condensa una tensió irresolta entre fe i dubte, serenor i angoixa, acceptació i súplica. I en aquesta tensió reconeixem alguna cosa profundament humana: la necessitat de formular, una vegada i una altra, les mateixes preguntes essencials.

Oriol Pérez Treviño, musicòleg i assagista.