Programa de mà
Staatskapelle Dresden, Orfeó Català & Gatti
—Requiem de VerdiPalau 100
Dimarts, 19 de maig de 2026 – 20 h
Sala de Concerts
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Compromís amb el medi ambient:
Membre de:
Programa
Eleonora Buratto, soprano
Elīna Garanča, mezzosoprano
Benjamin Bernheim, tenor
Riccardo Zanellato, baix
Orfeó Català (Xavier Puig, director)
Staatskapelle Dresden
Daniele Gatti, directorGiuseppe Verdi (1813-1901)
RequiemI. Requiem
II. Dies irae
Dies irae
Tuba mirum
Liber scriptus
Quid sum miser
Rex tremendae
Recordare
Ingemisco
Confutatis
Lacrimosa
III. Domine Jesu
IV. Sanctus
V. Agnus Dei
VI. Lux aeterna
VII. Libera mePoema
Pancratium maritimum
com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar en silenci discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un dia aquesta vidaaixí voldria jo una biografia
Mireia Calafell
Si una emergència (Proa Edicions, 2024)Et cal saber...
Qui en són els protagonistes?
La pròpia Messa da Requiem de Giuseppe Verdi i els grans artistes que la interpretaran a Palau 100, tot convertint aquesta vetllada en una de les fites de la temporada musical de la ciutat. Considerada gairebé com una òpera més del compositor italià, pel dramatisme que incorpora a les parts de la missa, arriba dirigida pel mestre Daniele Gatti, un dels més importants de la seva generació, expert en el repertori italià. Amb l’aclamada Staatskapelle Dresden i l’Orfeó Català, que dirigeix Xavier Puig, l’obra compta també amb un quartet vocal de grans estrelles, com la soprano Eleonora Buratto, la mezzo Elīna Garanča, el tenor Benjamin Bernheim i el baix Riccardo Zanellato. Es tracta de quatre veus de referència que crearan l’ambient precís que demana aquesta obra mestra de la lírica i de la música religiosa.
Quines són les claus del concert?
La música fascinant de la Messa da Requiem (Milà, 1874), que s’ha fet un lloc d’honor al repertori de conjunts orquestrals i de cors i solistes de totes les latituds. ¿Les raons? Passió, emoció a flor de pell, línies melòdiques inoblidables, números de conjunt excepcionals, àries i duos meravellosos... Més que una missa de difunts, Verdi va construir una obra monumental que respon a la seva paleta dramàtica, en aquest cas amb la mort com a protagonista. Una mort, però, teatral, gloriosa, de gran lluïment i, alhora, d’una gran exigència per als intèrprets.
A què he de parar atenció?
A l’espiritualitat que emana de les línies vocals de cada intèrpret del Requiem. S’ha de tenir en compte que Verdi va intentar escriure una gran pregària per a l’etern descans dels difunts, malgrat que va confessar ser agnòstic. Tot i això, aconsegueix moments de profund recolliment que contrasten amb d’altres gairebé explosius pel seu caràcter dramàtic. Aquesta tensió, que s’arrossega per tota la partitura, apropa l’obra més cap al gènere operístic que no pas cap a una peça de caire sacre.
Sabies que...
Malgrat que el Requiem de Verdi està dedicat a la memòria de l’escriptor romàntic italià Alessandro Manzoni, en realitat la gestació va néixer com un frustrat homenatge pòstum al compositor d’òperes Gioachino Rossini, mort el 1868. Quatre dies després del seu traspàs Verdi va proposar compondre un rèquiem col·lectiu a la seva memòria i escrivint-ne ell el “Libera me” final. El projecte no va fructificar, però aquest moviment el va incorporar en la versió final de la seva immortal Messa da Requiem.
Aprofundeix més en una de les grans obres del repertori universal revisant la càpsula en vídeo que dedica Perspectives Musicals, la sèrie de divulgació musical del Palau, al Requiem de Verdi. Descobreix com el compositor transforma una obra litúrgica en una gran creació romàntica: una orquestra imponent i expressiva, un cor de gran força teatral i quatre solistes que articulen una autèntica òpera sacra. Ja disponible gratuïtament a Palau Digital, Spotify y YouTube.
Comentari
De rèquiems i funerals
Si us bé de gust, visiteu el web https://www.requiemsurvey.org/ i tindreu una mica de vertigen. El seu webmaster (un holandès que es diu Kees van der Vloed) s’ha dedicat a aplegar el màxim nombre de rèquiems (incloent-hi fragments inacabats del text original llatí, com també en altres idiomes, cançons de rèquiem, motets i rèquiems profans, etc.) fins a assolir la xifra de 6.153 composicions. Des de l’edat mitjana fins al segle XXI, amb prou feines 865 són inclosos a l’apartat del Romanticisme. Hi apareixen els noms (juntament amb dades, extractes d’enregistraments i altra informació...) de Schumann, Bruckner, Von Suppé, Albéniz, Massenet, Brahms, Liszt, Gounod, Saint-Saëns, Bottesini, Busoni, Mascagni, Puccini, Dvořák i Elgar, per esmentar-ne només els compositors “cèlebres”... Només n’he deixat d’esmentar un nom: Verdi, tot just perquè era evident...
Tot i el risc de ser simplista, els rèquiems es poden dividir en dues menes: els que inclouen el “Dies irae” i els que no ho fan. Mentre que Fauré, Duruflé, Rutter i d’altres es van estimar més imaginar el trànsit cap al més enllà com un moment de pau celestial i un lliurament confiat, d’altres van apostar pel terror del Judici Final. D’entre tots, la Messa da Requiem de Giuseppe Verdi és, potser, la representació més vívida i “cinematogràfica” de l’angoixa davant el que és inevitable.
La gènesi de l’obra és tan dramàtica com els seus passatges més intensos. Després de la mort de Gioachino Rossini el 1868, Verdi, el gran tità de l’òpera italiana, va proposar una col·laboració entre els millors compositors del país per escriure una missa de difunts en honor seu (el final, “Libera me”, se’l reservava per a ell mateix...). El projecte, pel llast de la burocràcia i enveges diverses, acabà en fracàs i la partitura al calaix (el segle XX l’en va rescabalar i només se’n coneixen dos enregistraments: el de Rilling el 1989 i el de Chailly del 2018..., va, ànims).
Com se sap, anys després, la mort del seu venerat escriptor, Alessandro Manzoni, va desolar Verdi i el va menar a reprendre el projecte recuperant el seu propi “Libera me” original i ampliant-lo fins a crear un rèquiem sencer. Era un Verdi ja madur que el 1874 escrivia: “Em sembla que m’estic convertint en un home seriós, que ja no soc aquell pallasso del públic amb un gran bombo cridant «passi, passin i mirin»...”.
I vet aquí la paradoxa, malgrat que Verdi cercava “serietat” litúrgica, no pogué –o no va voler– desprendre’s del seu instint dramàtic. El resultat és, com s’acostuma a dir, la seva millor òpera, però vestida de negre i abassegant els sentits amb la força de l’escenari.
* * *
Fem un breu recorregut per aquest drama etern en què conviu el terror més abjecte i la tendresa més fràgil: un viatge emocional esgotador però profundament humà.
I. “Requiem” i “Kyrie”: una pregària en dos models
L’inici és un xiuxiueig. La cordes davallen fins a un murmuri que gairebé no se sent, una pregària que pràcticament no s’atreveix a ser dita. El cor entra amb una contenció monàstica fins que el “Kyrie” esclata amb l’entrada dels solistes. Aquí Verdi ja ens avisa que no som davant d’un resar estàtic, sinó un pregar ardent i desesperat per la misericòrdia.
II. “Dies irae”: l’epicentre del “llibret”
El Concili Vaticà II, pels anys seixanta, va suggerir de mitigar la imatge del Judici Final (el dia de la ira, el dia aquell que...) i mirar d’esporgar-la de tant de terror, foc, ais i petar de dents... Però Verdi –ja se sap– no hi era, aleshores... i més aviat va aprofitar el text com qui emprèn un llibret operístic. Quatre cops secs i amb violència de tota l’orquestra en aboquen a l’abisme:
-“Tuba mirum”: les trompetes anuncien la resurrecció dels morts amb una fanfara que creix fins a un volum gairebé insuportable (visca els decibels!).
-“Mors stupebit”: el baix solista canta sobre un pols orquestral que sembla el batec d’un cor aterrit. La mort i la naturalesa resten esbalaïdes davant el que està passant.
-“Lacrimosa”: després de la ventada arriba el plor. Una melodia (gairebé una cançó de bressol...) bonica i dolorosa que desplega tendresa i intenta passar entre les cendres del desastre.
III. “Offertorium”: espai de descans i lirisme
Un diàleg entre els quatre solistes busca la llum i s’allunya del terrabastall anterior per intercedir per les ànimes. Les veus són exigides, tant en tècnica com en expressivitat suprema. Descanseu...
IV. “Sanctus”: la dansa
Una fuga a vuit veus i doble cor, brillant i ràpida; un esclat d’alegria angelical; un cor que crea una textura festiva que ens ha de recordar i recorda que, malgrat tot, la glòria divina existeix.
V. “Agnus Dei”: la puresa
Soprano i mezzosoprano cantant en octaves produeixen un so gairebé ancestral, primitiu. Moment de reconciliació i perdó, l’orquestra s’enretira i deixa a la veu humana brillar des del seu despullament.
VI. “Lux aeterna”: l’esperança
Una llum s’escola a través de textures orquestrals etèries i hi ha un ús magistral dels metalls en pianissimo. Verdi crea una atmosfera d’esperança suspesa: una pau triomfal, però una pau fràgil.
VII. “Libera me”: tancar el cercle
La soprano reprèn el crit d’auxili i el terror inicial amb la urgència de qui sap que el temps s’exhaureix. Verdi torna a citar el “Dies irae” i ens recorda que el terror mai no se’n va del tot, i acaba amb el xiuxiueig desesperat: “Allibera’m, Senyor, de la mort eterna”.
* * *
És fascinant el contrast d’aquesta visió colossal i transcendent de la mort amb la nostra realitat contemporània. Segons el darrer informe de l’empresa funerària Áltima, sobre tendències als funerals a Catalunya, la relació amb la música ha canviat dràsticament. Mentre que al segle XX el Requiem de Verdi (i molts d’altres...) buscaven col·lectivitzar la por i l’esperança davant Déu, avui es busca en la música un refugi d’identitat personal: l’estadística barreja l’Ave Maria amb My way; Abba amb el Panis Angelicus; Led Zeppelin amb El cant dels ocells; la Cançó catalana conviu amb la copla andalusa i el bolero llatinoamericà. Les enquestes revelen que les famílies prefereixen bandes sonores de pel·lícules o cançons que van definir la vida del finat en comptes de textos litúrgics. La música del funeral és tan sols una memòria biogràfica d’un cos que ha viscut... Tampoc no està malament, la música –una vegada més– serveix per cercar sentit al ritu de pas més misteriós: la mort. Així doncs, sigui el terrabastall de les trompetes de Verdi o la veu de Nino Bravo cantant “al partir, un beso y una flor...”, la música segueix ben present com el darrer pont que ens resta quan fallen les paraules.
En qualsevol cas, la relació més honesta que podem establir entre la música i la mort és molt simple: la mort és, fonamentalment, la fi de la capacitat de gaudir de la música. És el silenci absolut. Per tant, mentre aquest silenci no ens guanyi la partida, fem possible que l’obra de Verdi no ens faci por, que ens sacsegi del seient i... una cosa més important!, ens recordi que som vius. Gaudim de cada nota i de cada cop de timbala amb la urgència de qui sap que ni tan sols el Requiem de Verdi tindrà el poder d’estalviar-nos l’urna... Vinga, que la música és avui; la resta és silenci.
Carlos Calderón Urreiztieta, Doctor en humanitats, músic i historiador
Biografies
Biografies
© Dario Acosta
© Dario Acosta
Eleonora Buratto, soprano
S’ha consolidat al panorama operístic internacional com “la soprano més preciosa i completa que ha produït l’escola italiana els darrers anys” («Il Foglio», 2022).
Reconeguda per la qualitat i profunditat de les interpretacions, el seu repertori abasta des del bel canto fins a Puccini, amb unes lectures que actualment són considerades de referència. Va iniciar carrera amb el paper de Creusa de Demofonte, sota la direcció de Riccardo Muti, fins a arribar als rols que, des de fa alguns anys, l’han convertida en protagonista als teatres més prestigiosos del món.
Entre les seves actuacions més recents destaquen el Concert d’Any Nou 2024 a La Fenice, el personatge d’Amelia de Simon Boccanegra al Teatro alla Scala, el debut en el paper de Tosca a la Bayerische Staatsoper, Madama Butterfly a l’Opéra de la Bastilla i el concert inaugural de temporada de l’Accademia Nazionale di Santa Cecilia amb Tosca en format de concert (i enregistrament de Deutsche Grammophon), així com l’Amelia de Simon Boccanegra per a la inauguració de la temporada de l’Opera de Roma.
Va començar el 2025 amb el rol de Mimì a la Metropolitan Opera, posteriorment va cantar al Requiem de Verdi amb la Staatskapelle Dresden, dirigida per Daniele Gatti, i Madama Butterfly a les ordres de Kirill Petrenko al Festival de Pasqua de Baden-Baden en versió escènica, i en versió de concert a la Philharmonie de Berlín. També va fer l’Elisabetta de Roberto Devereux al Palau de les Arts de València, amb què va completar la tres “òperes Tudor” en aquest escenari; Tosca al Festival Puccini de Torre del Lago, el Requiem de Verdi amb direcció de Gianandrea Noseda al Festival Tent de Gstaad, i Alice de Falstaff a la Semperoper de Dresden, novament amb direcció de Daniele Gatti.
L’abril del 2025 va publicar el seu primer àlbum en solitari, Indomita (Pentatone).
Ha estat distingida amb el títol de Cavaliere della Repubblica i nomenada Ambaixadora Mundial del Museu Renata Tebaldi. El 2022 va rebre el prestigiós Premi Abbiati atorgat per l’Associació Nacional de Crítics Musicals d’Itàlia.
Biografies
Elīna Garanča, mezzosoprano
Amb una carrera que ja suma diverses dècades, Elīna Garanča és una mezzosoprano de fama internacional. La seva trajectòria, des de Riga (Letònia) fins als teatres d’òpera més prestigiosos del món, s’ha caracteritzat per un talent artístic i una dedicació extraordinaris. Gràcies a la capacitat per captivar el públic d’arreu, ha esdevingut una figura destacada en l’àmbit de la música clàssica.
Entre altres papers que ha fet, és especialment cèlebre la seva interpretació de Carmen de Bizet, que ha cantat a la majoria dels principals teatres, com la Wiener Staatsoper, Royal Opera House Covent Garden, Staatsoper de Berlín, Arena di Verona o Metropolitan Opera, amb gran èxit de crítica, fins al punt que el «New York Times» la va afirmar com “la millor Carmen del darrer quart de segle...”.
Entre les seves actuacions recents més destacades hi ha els Rückert-Lieder de Mahler per inaugurar el Festival de Lucerna, amb Chailly i l’Orquestra del Festival de Lucerna. Després de debutar al Festival de Bayreuth en el rol de Kundry l’any passat, aquest estiu va tornar a la Festspielhaus de Bayreuth, on va esdevenir “la Kundry dels nostres dies”, tal com afirma el «Süddeutsche Zeitung».
El setembre del 2005 va esdevenir artista en exclusiva de Deutsche Grammophon (DG) i en aquestes dues dècades ha publicat nou àlbums en solitari per al segell. Dos dels quals, Romantique i Meditation, van ser guardonats amb el premi ECHO Klassik. Al seu àlbum més recent, When night falls (2024), Elīna Garanča reflexiona sobre les diverses facetes de la nit i estableix un pont entre la música de la seva infantesa i el públic internacional.
Ha rebut nombrosos premis nacionals i internacionals, i valora molt especialment el títol de Kammersängerin que li atorgà la Wiener Staatsoper com a reconeixement per la seva dedicació a la institució, on ha actuat en més de cent seixanta representacions interpretant divuit papers des que hi va debutar el 2003.
Actua habitualment a la Metropolitan Opera, Wiener Staatsoper, Royal Opera House Covent Garden, Festival de Salzburg, Festspielhaus de Baden-Baden, Staatsoper de Berlín, Deutsche Oper de Berlín, Carnegie Hall de Nova York i Wigmore Hall de Londres, a més de continuar oferint concerts, festivals i recitals per tot el món.
Biografies
© Julia Wesley
© Julia Wesley
Benjamin Bernheim, tenor
Amb una carrera que ja suma diverses dècades, Elīna Garanča és una mezzosoprano de fama internacional. La seva trajectòria, des de Riga (Letònia) fins als teatres d’òpera més prestigiosos del món, s’ha caracteritzat per un talent artístic i una dedicació extraordinaris. Gràcies a la capacitat per captivar el públic d’arreu, ha esdevingut una figura destacada en l’àmbit de la música clàssica.
Entre altres papers que ha fet, és especialment cèlebre la seva interpretació de Carmen de Bizet, que ha cantat a la majoria dels principals teatres, com la Wiener Staatsoper, Royal Opera House Covent Garden, Staatsoper de Berlín, Arena di Verona o Metropolitan Opera, amb gran èxit de crítica, fins al punt que el «New York Times» la va afirmar com “la millor Carmen del darrer quart de segle...”.
Entre les seves actuacions recents més destacades hi ha els Rückert-Lieder de Mahler per inaugurar el Festival de Lucerna, amb Chailly i l’Orquestra del Festival de Lucerna. Després de debutar al Festival de Bayreuth en el rol de Kundry l’any passat, aquest estiu va tornar a la Festspielhaus de Bayreuth, on va esdevenir “la Kundry dels nostres dies”, tal com afirma el «Süddeutsche Zeitung».
El setembre del 2005 va esdevenir artista en exclusiva de Deutsche Grammophon (DG) i en aquestes dues dècades ha publicat nou àlbums en solitari per al segell. Dos dels quals, Romantique i Meditation, van ser guardonats amb el premi ECHO Klassik. Al seu àlbum més recent, When night falls (2024), Elīna Garanča reflexiona sobre les diverses facetes de la nit i estableix un pont entre la música de la seva infantesa i el públic internacional.
Ha rebut nombrosos premis nacionals i internacionals, i valora molt especialment el títol de Kammersängerin que li atorgà la Wiener Staatsoper com a reconeixement per la seva dedicació a la institució, on ha actuat en més de cent seixanta representacions interpretant divuit papers des que hi va debutar el 2003.
Actua habitualment a la Metropolitan Opera, Wiener Staatsoper, Royal Opera House Covent Garden, Festival de Salzburg, Festspielhaus de Baden-Baden, Staatsoper de Berlín, Deutsche Oper de Berlín, Carnegie Hall de Nova York i Wigmore Hall de Londres, a més de continuar oferint concerts, festivals i recitals per tot el món.
Biografies
Riccardo Zanellato, baix
Nascut a Contarina (Rovigo, Itàlia), es va graduar en guitarra al Conservatori d’Adria el 1994. La seva passió pel cant va sorgir-li durant el servei militar, en ser seleccionat per formar part del Cor Alpí. L’any 1992 una trobada amb el mestre Arrigo Pola, que també havia estat professor de Pavarotti, va marcar l’inici de la seva trajectòria artística i el va fer debutar el 1994 al Teatro Verdi de Pàdua com a comte Ceprano de Rigoletto. Els anys següents va participar en nombrosos concursos i el 1996 guanyà el Concurs A. Belli a Spoletto i el 1997 esdevingué finalista de l’Operalia a Tòquio. El 2005 va ser guardonat amb el Tiberini d’Argento.
Va perfeccionar la seva tècnica vocal amb Bonaldo Giaiotti, col·laboració que va resultar essencial per a la seva carrera. Amb Giaiotti va preparar un dels papers més exigents per a un baix: Zaccaria de Nabucco. Va debutar amb aquest rol el 2001 a la Villa Pallavicino de Busseto i des d’aleshores hi ha actuat en múltiples produccions, que l’han convertit en l’intèrpret de referència.
Amb un ampli registre vocal, és un intèrpret destacat del repertori verdià, com també d’obres de Bellini, Donizetti i Rossini. Entre les seves interpretacions més destacades figuren Attila i La batalla de Legnano, Rigoletto, Otello (a París), Simon Boccanegra, Nabucco, Aida, Il trovatore, Macbeth, Luisa Miller, Maria Stuarda, Anna Bolena (a Itàlia, Finlàndia i en gira pel Japó), Lucia di Lammermoor, Norma, Il barbieri di Siviglia i I puritani.
Ha col·laborat amb els directors Chailly, Gatti, Viotti, Mariotti, Abbado, Pappano, Battistoni, Rustioni i Renzetti, i directors d’escena igualment prestigiosos, com Catena, De Ana, Abbado, Muscato, Vick, Wilson, Maestrini i Pier’Alli.
Un moment decisiu en la seva trajectòria artística fou la trobada amb Riccardo Muti, que el va triar per participar en produccions d’Iphigénie en Aulide, Nabucco, Moïse et pharaon, Macbeth i Simon Boccanegra al Teatro dell’Opera de Roma. Entre les obres que Zanellato més estima, hi ocupa un lloc especial el Requiem de Verdi, en què una interpretació sota la direcció de Muti li va suposar assolir un somni llargament desitjat. L’ha cantat a Nàpols, Redipuglia, al Festival de Ravenna i en una gira per Eslovènia i amb parada a Viena amb la Chicago Symphony Orchestra.
El desembre del 2017, la seva ciutat natal li va atorgar la ciutadania honorífica.
Programa de mà
Staatskapelle Dresden, Orfeó Català & Gatti
—Requiem de VerdiPalau 100
Dimarts, 19 de maig de 2026 – 20 h
Sala de Concerts
Amb el suport de:
Amb la col·laboració de:
Compromís amb el medi ambient:
Membre de:
Programa
Eleonora Buratto, soprano
Elīna Garanča, mezzosoprano
Benjamin Bernheim, tenor
Riccardo Zanellato, baix
Orfeó Català (Xavier Puig, director)
Staatskapelle Dresden
Daniele Gatti, directorGiuseppe Verdi (1813-1901)
RequiemI. Requiem
II. Dies irae
Dies irae
Tuba mirum
Liber scriptus
Quid sum miser
Rex tremendae
Recordare
Ingemisco
Confutatis
Lacrimosa
III. Domine Jesu
IV. Sanctus
V. Agnus Dei
VI. Lux aeterna
VII. Libera mePoema
Pancratium maritimum
com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar en silenci discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un dia aquesta vidaaixí voldria jo una biografia
Mireia Calafell
Si una emergència (Proa Edicions, 2024)Et cal saber...
Qui en són els protagonistes?
La pròpia Messa da Requiem de Giuseppe Verdi i els grans artistes que la interpretaran a Palau 100, tot convertint aquesta vetllada en una de les fites de la temporada musical de la ciutat. Considerada gairebé com una òpera més del compositor italià, pel dramatisme que incorpora a les parts de la missa, arriba dirigida pel mestre Daniele Gatti, un dels més importants de la seva generació, expert en el repertori italià. Amb l’aclamada Staatskapelle Dresden i l’Orfeó Català, que dirigeix Xavier Puig, l’obra compta també amb un quartet vocal de grans estrelles, com la soprano Eleonora Buratto, la mezzo Elīna Garanča, el tenor Benjamin Bernheim i el baix Riccardo Zanellato. Es tracta de quatre veus de referència que crearan l’ambient precís que demana aquesta obra mestra de la lírica i de la música religiosa.
Quines són les claus del concert?
La música fascinant de la Messa da Requiem (Milà, 1874), que s’ha fet un lloc d’honor al repertori de conjunts orquestrals i de cors i solistes de totes les latituds. ¿Les raons? Passió, emoció a flor de pell, línies melòdiques inoblidables, números de conjunt excepcionals, àries i duos meravellosos... Més que una missa de difunts, Verdi va construir una obra monumental que respon a la seva paleta dramàtica, en aquest cas amb la mort com a protagonista. Una mort, però, teatral, gloriosa, de gran lluïment i, alhora, d’una gran exigència per als intèrprets.
A què he de parar atenció?
A l’espiritualitat que emana de les línies vocals de cada intèrpret del Requiem. S’ha de tenir en compte que Verdi va intentar escriure una gran pregària per a l’etern descans dels difunts, malgrat que va confessar ser agnòstic. Tot i això, aconsegueix moments de profund recolliment que contrasten amb d’altres gairebé explosius pel seu caràcter dramàtic. Aquesta tensió, que s’arrossega per tota la partitura, apropa l’obra més cap al gènere operístic que no pas cap a una peça de caire sacre.
Sabies que...
Malgrat que el Requiem de Verdi està dedicat a la memòria de l’escriptor romàntic italià Alessandro Manzoni, en realitat la gestació va néixer com un frustrat homenatge pòstum al compositor d’òperes Gioachino Rossini, mort el 1868. Quatre dies després del seu traspàs Verdi va proposar compondre un rèquiem col·lectiu a la seva memòria i escrivint-ne ell el “Libera me” final. El projecte no va fructificar, però aquest moviment el va incorporar en la versió final de la seva immortal Messa da Requiem.
Aprofundeix més en una de les grans obres del repertori universal revisant la càpsula en vídeo que dedica Perspectives Musicals, la sèrie de divulgació musical del Palau, al Requiem de Verdi. Descobreix com el compositor transforma una obra litúrgica en una gran creació romàntica: una orquestra imponent i expressiva, un cor de gran força teatral i quatre solistes que articulen una autèntica òpera sacra. Ja disponible gratuïtament a Palau Digital, Spotify y YouTube.
Comentari
De rèquiems i funerals
Si us bé de gust, visiteu el web https://www.requiemsurvey.org/ i tindreu una mica de vertigen. El seu webmaster (un holandès que es diu Kees van der Vloed) s’ha dedicat a aplegar el màxim nombre de rèquiems (incloent-hi fragments inacabats del text original llatí, com també en altres idiomes, cançons de rèquiem, motets i rèquiems profans, etc.) fins a assolir la xifra de 6.153 composicions. Des de l’edat mitjana fins al segle XXI, amb prou feines 865 són inclosos a l’apartat del Romanticisme. Hi apareixen els noms (juntament amb dades, extractes d’enregistraments i altra informació...) de Schumann, Bruckner, Von Suppé, Albéniz, Massenet, Brahms, Liszt, Gounod, Saint-Saëns, Bottesini, Busoni, Mascagni, Puccini, Dvořák i Elgar, per esmentar-ne només els compositors “cèlebres”... Només n’he deixat d’esmentar un nom: Verdi, tot just perquè era evident...
Tot i el risc de ser simplista, els rèquiems es poden dividir en dues menes: els que inclouen el “Dies irae” i els que no ho fan. Mentre que Fauré, Duruflé, Rutter i d’altres es van estimar més imaginar el trànsit cap al més enllà com un moment de pau celestial i un lliurament confiat, d’altres van apostar pel terror del Judici Final. D’entre tots, la Messa da Requiem de Giuseppe Verdi és, potser, la representació més vívida i “cinematogràfica” de l’angoixa davant el que és inevitable.
La gènesi de l’obra és tan dramàtica com els seus passatges més intensos. Després de la mort de Gioachino Rossini el 1868, Verdi, el gran tità de l’òpera italiana, va proposar una col·laboració entre els millors compositors del país per escriure una missa de difunts en honor seu (el final, “Libera me”, se’l reservava per a ell mateix...). El projecte, pel llast de la burocràcia i enveges diverses, acabà en fracàs i la partitura al calaix (el segle XX l’en va rescabalar i només se’n coneixen dos enregistraments: el de Rilling el 1989 i el de Chailly del 2018..., va, ànims).
Com se sap, anys després, la mort del seu venerat escriptor, Alessandro Manzoni, va desolar Verdi i el va menar a reprendre el projecte recuperant el seu propi “Libera me” original i ampliant-lo fins a crear un rèquiem sencer. Era un Verdi ja madur que el 1874 escrivia: “Em sembla que m’estic convertint en un home seriós, que ja no soc aquell pallasso del públic amb un gran bombo cridant «passi, passin i mirin»...”.
I vet aquí la paradoxa, malgrat que Verdi cercava “serietat” litúrgica, no pogué –o no va voler– desprendre’s del seu instint dramàtic. El resultat és, com s’acostuma a dir, la seva millor òpera, però vestida de negre i abassegant els sentits amb la força de l’escenari.
* * *
Fem un breu recorregut per aquest drama etern en què conviu el terror més abjecte i la tendresa més fràgil: un viatge emocional esgotador però profundament humà.
I. “Requiem” i “Kyrie”: una pregària en dos models
L’inici és un xiuxiueig. La cordes davallen fins a un murmuri que gairebé no se sent, una pregària que pràcticament no s’atreveix a ser dita. El cor entra amb una contenció monàstica fins que el “Kyrie” esclata amb l’entrada dels solistes. Aquí Verdi ja ens avisa que no som davant d’un resar estàtic, sinó un pregar ardent i desesperat per la misericòrdia.
II. “Dies irae”: l’epicentre del “llibret”
El Concili Vaticà II, pels anys seixanta, va suggerir de mitigar la imatge del Judici Final (el dia de la ira, el dia aquell que...) i mirar d’esporgar-la de tant de terror, foc, ais i petar de dents... Però Verdi –ja se sap– no hi era, aleshores... i més aviat va aprofitar el text com qui emprèn un llibret operístic. Quatre cops secs i amb violència de tota l’orquestra en aboquen a l’abisme:
-“Tuba mirum”: les trompetes anuncien la resurrecció dels morts amb una fanfara que creix fins a un volum gairebé insuportable (visca els decibels!).
-“Mors stupebit”: el baix solista canta sobre un pols orquestral que sembla el batec d’un cor aterrit. La mort i la naturalesa resten esbalaïdes davant el que està passant.
-“Lacrimosa”: després de la ventada arriba el plor. Una melodia (gairebé una cançó de bressol...) bonica i dolorosa que desplega tendresa i intenta passar entre les cendres del desastre.
III. “Offertorium”: espai de descans i lirisme
Un diàleg entre els quatre solistes busca la llum i s’allunya del terrabastall anterior per intercedir per les ànimes. Les veus són exigides, tant en tècnica com en expressivitat suprema. Descanseu...
IV. “Sanctus”: la dansa
Una fuga a vuit veus i doble cor, brillant i ràpida; un esclat d’alegria angelical; un cor que crea una textura festiva que ens ha de recordar i recorda que, malgrat tot, la glòria divina existeix.
V. “Agnus Dei”: la puresa
Soprano i mezzosoprano cantant en octaves produeixen un so gairebé ancestral, primitiu. Moment de reconciliació i perdó, l’orquestra s’enretira i deixa a la veu humana brillar des del seu despullament.
VI. “Lux aeterna”: l’esperança
Una llum s’escola a través de textures orquestrals etèries i hi ha un ús magistral dels metalls en pianissimo. Verdi crea una atmosfera d’esperança suspesa: una pau triomfal, però una pau fràgil.
VII. “Libera me”: tancar el cercle
La soprano reprèn el crit d’auxili i el terror inicial amb la urgència de qui sap que el temps s’exhaureix. Verdi torna a citar el “Dies irae” i ens recorda que el terror mai no se’n va del tot, i acaba amb el xiuxiueig desesperat: “Allibera’m, Senyor, de la mort eterna”.
* * *
És fascinant el contrast d’aquesta visió colossal i transcendent de la mort amb la nostra realitat contemporània. Segons el darrer informe de l’empresa funerària Áltima, sobre tendències als funerals a Catalunya, la relació amb la música ha canviat dràsticament. Mentre que al segle XX el Requiem de Verdi (i molts d’altres...) buscaven col·lectivitzar la por i l’esperança davant Déu, avui es busca en la música un refugi d’identitat personal: l’estadística barreja l’Ave Maria amb My way; Abba amb el Panis Angelicus; Led Zeppelin amb El cant dels ocells; la Cançó catalana conviu amb la copla andalusa i el bolero llatinoamericà. Les enquestes revelen que les famílies prefereixen bandes sonores de pel·lícules o cançons que van definir la vida del finat en comptes de textos litúrgics. La música del funeral és tan sols una memòria biogràfica d’un cos que ha viscut... Tampoc no està malament, la música –una vegada més– serveix per cercar sentit al ritu de pas més misteriós: la mort. Així doncs, sigui el terrabastall de les trompetes de Verdi o la veu de Nino Bravo cantant “al partir, un beso y una flor...”, la música segueix ben present com el darrer pont que ens resta quan fallen les paraules.
En qualsevol cas, la relació més honesta que podem establir entre la música i la mort és molt simple: la mort és, fonamentalment, la fi de la capacitat de gaudir de la música. És el silenci absolut. Per tant, mentre aquest silenci no ens guanyi la partida, fem possible que l’obra de Verdi no ens faci por, que ens sacsegi del seient i... una cosa més important!, ens recordi que som vius. Gaudim de cada nota i de cada cop de timbala amb la urgència de qui sap que ni tan sols el Requiem de Verdi tindrà el poder d’estalviar-nos l’urna... Vinga, que la música és avui; la resta és silenci.
Carlos Calderón Urreiztieta, Doctor en humanitats, músic i historiador
Biografies
Eleonora Buratto, soprano
© Dario Acosta
S’ha consolidat al panorama operístic internacional com “la soprano més preciosa i completa que ha produït l’escola italiana els darrers anys” («Il Foglio», 2022).
Reconeguda per la qualitat i profunditat de les interpretacions, el seu repertori abasta des del bel canto fins a Puccini, amb unes lectures que actualment són considerades de referència. Va iniciar carrera amb el paper de Creusa de Demofonte, sota la direcció de Riccardo Muti, fins a arribar als rols que, des de fa alguns anys, l’han convertida en protagonista als teatres més prestigiosos del món.
Entre les seves actuacions més recents destaquen el Concert d’Any Nou 2024 a La Fenice, el personatge d’Amelia de Simon Boccanegra al Teatro alla Scala, el debut en el paper de Tosca a la Bayerische Staatsoper, Madama Butterfly a l’Opéra de la Bastilla i el concert inaugural de temporada de l’Accademia Nazionale di Santa Cecilia amb Tosca en format de concert (i enregistrament de Deutsche Grammophon), així com l’Amelia de Simon Boccanegra per a la inauguració de la temporada de l’Opera de Roma.
Va començar el 2025 amb el rol de Mimì a la Metropolitan Opera, posteriorment va cantar al Requiem de Verdi amb la Staatskapelle Dresden, dirigida per Daniele Gatti, i Madama Butterfly a les ordres de Kirill Petrenko al Festival de Pasqua de Baden-Baden en versió escènica, i en versió de concert a la Philharmonie de Berlín. També va fer l’Elisabetta de Roberto Devereux al Palau de les Arts de València, amb què va completar la tres “òperes Tudor” en aquest escenari; Tosca al Festival Puccini de Torre del Lago, el Requiem de Verdi amb direcció de Gianandrea Noseda al Festival Tent de Gstaad, i Alice de Falstaff a la Semperoper de Dresden, novament amb direcció de Daniele Gatti.
L’abril del 2025 va publicar el seu primer àlbum en solitari, Indomita (Pentatone).
Ha estat distingida amb el títol de Cavaliere della Repubblica i nomenada Ambaixadora Mundial del Museu Renata Tebaldi. El 2022 va rebre el prestigiós Premi Abbiati atorgat per l’Associació Nacional de Crítics Musicals d’Itàlia.
Elīna Garanča, mezzosoprano
Amb una carrera que ja suma diverses dècades, Elīna Garanča és una mezzosoprano de fama internacional. La seva trajectòria, des de Riga (Letònia) fins als teatres d’òpera més prestigiosos del món, s’ha caracteritzat per un talent artístic i una dedicació extraordinaris. Gràcies a la capacitat per captivar el públic d’arreu, ha esdevingut una figura destacada en l’àmbit de la música clàssica.
Entre altres papers que ha fet, és especialment cèlebre la seva interpretació de Carmen de Bizet, que ha cantat a la majoria dels principals teatres, com la Wiener Staatsoper, Royal Opera House Covent Garden, Staatsoper de Berlín, Arena di Verona o Metropolitan Opera, amb gran èxit de crítica, fins al punt que el «New York Times» la va afirmar com “la millor Carmen del darrer quart de segle...”.
Entre les seves actuacions recents més destacades hi ha els Rückert-Lieder de Mahler per inaugurar el Festival de Lucerna, amb Chailly i l’Orquestra del Festival de Lucerna. Després de debutar al Festival de Bayreuth en el rol de Kundry l’any passat, aquest estiu va tornar a la Festspielhaus de Bayreuth, on va esdevenir “la Kundry dels nostres dies”, tal com afirma el «Süddeutsche Zeitung».
El setembre del 2005 va esdevenir artista en exclusiva de Deutsche Grammophon (DG) i en aquestes dues dècades ha publicat nou àlbums en solitari per al segell. Dos dels quals, Romantique i Meditation, van ser guardonats amb el premi ECHO Klassik. Al seu àlbum més recent, When night falls (2024), Elīna Garanča reflexiona sobre les diverses facetes de la nit i estableix un pont entre la música de la seva infantesa i el públic internacional.
Ha rebut nombrosos premis nacionals i internacionals, i valora molt especialment el títol de Kammersängerin que li atorgà la Wiener Staatsoper com a reconeixement per la seva dedicació a la institució, on ha actuat en més de cent seixanta representacions interpretant divuit papers des que hi va debutar el 2003.
Actua habitualment a la Metropolitan Opera, Wiener Staatsoper, Royal Opera House Covent Garden, Festival de Salzburg, Festspielhaus de Baden-Baden, Staatsoper de Berlín, Deutsche Oper de Berlín, Carnegie Hall de Nova York i Wigmore Hall de Londres, a més de continuar oferint concerts, festivals i recitals per tot el món.
Benjamin Bernheim, tenor
© Julia Wesley
Amb una carrera que ja suma diverses dècades, Elīna Garanča és una mezzosoprano de fama internacional. La seva trajectòria, des de Riga (Letònia) fins als teatres d’òpera més prestigiosos del món, s’ha caracteritzat per un talent artístic i una dedicació extraordinaris. Gràcies a la capacitat per captivar el públic d’arreu, ha esdevingut una figura destacada en l’àmbit de la música clàssica.
Entre altres papers que ha fet, és especialment cèlebre la seva interpretació de Carmen de Bizet, que ha cantat a la majoria dels principals teatres, com la Wiener Staatsoper, Royal Opera House Covent Garden, Staatsoper de Berlín, Arena di Verona o Metropolitan Opera, amb gran èxit de crítica, fins al punt que el «New York Times» la va afirmar com “la millor Carmen del darrer quart de segle...”.
Entre les seves actuacions recents més destacades hi ha els Rückert-Lieder de Mahler per inaugurar el Festival de Lucerna, amb Chailly i l’Orquestra del Festival de Lucerna. Després de debutar al Festival de Bayreuth en el rol de Kundry l’any passat, aquest estiu va tornar a la Festspielhaus de Bayreuth, on va esdevenir “la Kundry dels nostres dies”, tal com afirma el «Süddeutsche Zeitung».
El setembre del 2005 va esdevenir artista en exclusiva de Deutsche Grammophon (DG) i en aquestes dues dècades ha publicat nou àlbums en solitari per al segell. Dos dels quals, Romantique i Meditation, van ser guardonats amb el premi ECHO Klassik. Al seu àlbum més recent, When night falls (2024), Elīna Garanča reflexiona sobre les diverses facetes de la nit i estableix un pont entre la música de la seva infantesa i el públic internacional.
Ha rebut nombrosos premis nacionals i internacionals, i valora molt especialment el títol de Kammersängerin que li atorgà la Wiener Staatsoper com a reconeixement per la seva dedicació a la institució, on ha actuat en més de cent seixanta representacions interpretant divuit papers des que hi va debutar el 2003.
Actua habitualment a la Metropolitan Opera, Wiener Staatsoper, Royal Opera House Covent Garden, Festival de Salzburg, Festspielhaus de Baden-Baden, Staatsoper de Berlín, Deutsche Oper de Berlín, Carnegie Hall de Nova York i Wigmore Hall de Londres, a més de continuar oferint concerts, festivals i recitals per tot el món.
Riccardo Zanellato, baix
Nascut a Contarina (Rovigo, Itàlia), es va graduar en guitarra al Conservatori d’Adria el 1994. La seva passió pel cant va sorgir-li durant el servei militar, en ser seleccionat per formar part del Cor Alpí. L’any 1992 una trobada amb el mestre Arrigo Pola, que també havia estat professor de Pavarotti, va marcar l’inici de la seva trajectòria artística i el va fer debutar el 1994 al Teatro Verdi de Pàdua com a comte Ceprano de Rigoletto. Els anys següents va participar en nombrosos concursos i el 1996 guanyà el Concurs A. Belli a Spoletto i el 1997 esdevingué finalista de l’Operalia a Tòquio. El 2005 va ser guardonat amb el Tiberini d’Argento.
Va perfeccionar la seva tècnica vocal amb Bonaldo Giaiotti, col·laboració que va resultar essencial per a la seva carrera. Amb Giaiotti va preparar un dels papers més exigents per a un baix: Zaccaria de Nabucco. Va debutar amb aquest rol el 2001 a la Villa Pallavicino de Busseto i des d’aleshores hi ha actuat en múltiples produccions, que l’han convertit en l’intèrpret de referència.
Amb un ampli registre vocal, és un intèrpret destacat del repertori verdià, com també d’obres de Bellini, Donizetti i Rossini. Entre les seves interpretacions més destacades figuren Attila i La batalla de Legnano, Rigoletto, Otello (a París), Simon Boccanegra, Nabucco, Aida, Il trovatore, Macbeth, Luisa Miller, Maria Stuarda, Anna Bolena (a Itàlia, Finlàndia i en gira pel Japó), Lucia di Lammermoor, Norma, Il barbieri di Siviglia i I puritani.
Ha col·laborat amb els directors Chailly, Gatti, Viotti, Mariotti, Abbado, Pappano, Battistoni, Rustioni i Renzetti, i directors d’escena igualment prestigiosos, com Catena, De Ana, Abbado, Muscato, Vick, Wilson, Maestrini i Pier’Alli.
Un moment decisiu en la seva trajectòria artística fou la trobada amb Riccardo Muti, que el va triar per participar en produccions d’Iphigénie en Aulide, Nabucco, Moïse et pharaon, Macbeth i Simon Boccanegra al Teatro dell’Opera de Roma. Entre les obres que Zanellato més estima, hi ocupa un lloc especial el Requiem de Verdi, en què una interpretació sota la direcció de Muti li va suposar assolir un somni llargament desitjat. L’ha cantat a Nàpols, Redipuglia, al Festival de Ravenna i en una gira per Eslovènia i amb parada a Viena amb la Chicago Symphony Orchestra.
El desembre del 2017, la seva ciutat natal li va atorgar la ciutadania honorífica.