Programa de mà
Nikolai Lugansky
—Wagner i Schumann
Palau Piano
Dijous, 7 de maig de 2026 – 20 h
Sala de Concerts
Aquest concert forma part del festival Barcelona Obertura Ciutat de Clàssica:
Amb la col·laboració de:
Compromís amb el medi ambient:
Membre de:
Programa
Nikolai Lugansky, piano
I part
Robert Schumann (1810-1856)
Kinderszenen, op. 15 (Escenes d’infants)Von fremden Ländern und Menschen (De llunyanes terres)
Kuriose Geschichte (Curiosa història)
Hasche-Mann (L’amagatall)
Bittendes Kind (Súplica infantil)
Glückes genug (Felicitat completa)
Wichtige Begebenheit (Esdeveniment important)
Träumerei (Ensomni)
Am Kamin (Al costat de la xemeneia)
Ritter vom Steckenpferd (El cavall de cartró)
Fast zu ernst (Massa seriós)
Fürchtenmachen (El papus)
Kind im Einschlummern (Nen adormint-se)
Der Dichter spricht (Parla el poeta)Humoreske, en Si bemoll, op. 20
Einfach (Senzill)
Hastig (Apressat)
Einfach und zart (Simple i delicat)
Innig (Íntim)
Sehr lebhaft (Molt animat)
Miteinigem Pomp (Amb certa pompa)
Zum Beschluss (Tancament)II part
Richard Wagner (1813-1883)
Quatre escenes d’El capvespre dels déus (transcripció de Nikolai Lugansy)Duet d’amor de Siegfried i Brünnhilde. Pròleg
El viatge de Siegfried pel Rin
Marxa del funeral de Siegfried. Acte III
Final: Immolació de Brünnhilde. Acte III“Mort d’amor d’Isolda”, de l’acte III de Tristany i Isolda (transcripció de Franz Liszt)
Durada del concert:
Primera part, 55 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 45 minuts.La durada del concert és aproximada
#piano #músicauniversal
Poema
Així
Com
qui empelta una figuera que era borda i s’hi
asseu a llegir fins que fa ombra.Així és com tu sabies estimar-me.
Mireia Calafell
Aquesta sang (Cafè Central, 2024)
Et cal saber...
Qui en són els protagonistes?
El pianista Nikolai Lugansky, que torna al Palau després de deixar-hi un record inesborrable la temporada 2015-16 amb l’Orquestra Gulbenkian. Ara ho fa en un format íntim i proper, carregat de lirisme. Intèrpret de capçalera de l’escola russa, Lugansky comparteix protagonisme amb dos titans romàntics alemanys, Schumann i Wagner, dels quals interpretarà obres contraposades que reflecteixen tota l’expressivitat de la música de l’època.
Quines són les claus del concert?
El programa proposa un mural d’emocions que mostra algunes de les vessants estètiques més característiques del segle XIX: la nostàlgia amb els records tendres que evoquen Escenes d’infants, op. 15 o els estats d’ànim tan oposats com l’alegria, la passió, el somni i la foscor pels quals transita Humoreske, op. 20, totes dues de Schumann. Per una altra banda, l’epopeia wagneriana que emana de les escenes d’El capvespre dels déus traslladant el drama èpic de l’òpera al piano (arranjades pel mateix Lugansky) i la tragèdia de la “Mort d’amor d’Isolda”, escena final de Tristany i Isolda, també de Wagner, en la cèlebre transcripció de Liszt.
A què he de parar atenció?
Escenes d’infants són records d’un adult mirant cap a la seva pròpia infància: tretze petites peces senzilles i molt emotives. Schumann les va escriure inspirat per un comentari de la seva futura esposa, Clara Wieck, que li va dir que de vegades semblava un infant. Humoreske, op. 20 és com una muntanya russa emocional que salta de l’eufòria a la malenconia en segons: de vegades alegre, de vegades apassionada, però sempre impredictible.
Les transcripcions per a piano de les escenes d’El capvespre dels déus són extremadament difícils (virtuosisme rus en estat pur!) i impressionen perquè materialitzen tota la densitat simfònica de l’orquestra wagneriana. La “Mort d’amor d’Isolda” és un clàssic absolut del segle XIX: Franz Liszt, que era el sogre de Wagner i el seu promotor més important, aconsegueix que el piano “canti” i creixi en intensitat fins al clímax final imitant la veu de la soprano i de la massa orquestral.
Sabies que...
Liszt va compondre moltes transcripcions de les òperes més populars del segle XIX, i això va permetre que les seves melodies arribessin al gran públic quan encara no existien els enregistraments. A més, les feia servir com un vehicle de pur espectacle, és a dir, adaptant temes amb un virtuosisme extrem que només ell podia tocar, per enlluernar el públic. Era, en tot cas, la seva manera de retre homenatge als seus col·legues compositors i demostrar que el piano era capaç de replicar tota la potència i els colors d’una orquestra simfònica completa.
Comentari
La música acostuma a oscil·lar entre dir i suggerir, entre la comunicació d’un sentit articulat i la immediatesa d’un impacte que desborda qualsevol significació. Fins i tot quan fan servir el llenguatge conceptual, composicions –dotades, a vegades, d’un caràcter programàtic– com les Escenes d’infants no descriuen literalment un món, sinó més aviat una manera de mirar-lo. Robert Schumann hi recrea la infantesa des de la memòria adulta: cada peça és una miniatura on la simplicitat queda subtilment desplaçada per girs harmònics inesperats, silencis expressius i una respiració gairebé parlada. Títols tan evocadors com “Träumerei” (Ensomni) traslladen un estat d’ànim reminiscent, entre el record i la invenció. Aquesta ambigüitat, que reuneix allò viscut i allò imaginat, insufla vida –i veritat– al cicle.
A la virtuosa Humoreske, op. 20 el mateix Schumann porta més enllà aquesta escriptura fragmentària. Composta un any després, el 1839, la peça consta de set seccions que no són assenyalades de forma explícita, excepte la de tancament (“Zum Beschluss”). Sota una aparença falsament capriciosa o improvisada, l’obra amaga una arquitectura precisa, feta de contrastos, interrupcions i canvis de caràcter que no sempre es resolen, com tantes vegades en l’opus schumannià. El terme “humor” no s’hi entén només des de la lleugeresa, sinó que testimonia l’oscil·lació afectiva: passatges d’una delicadesa extrema conviuen amb esclats impetuosos i seccions on la línia melòdica sembla desfer-se en murmuri. Especialment reveladora és la presència de veus internes: allò que no s’expressa conviu amb l’expressat, com si la música pensés en veu baixa.
El salt cap a Richard Wagner implica també un canvi de matèria sonora: de l’aforisme pianístic a la continuïtat dramàtica, amb una extensió i grau de detall que esdevenen representatius de l’acció. Les Quatre escenes d’El capvespre dels déus en la versió de Nikolai Lugansky s’inscriuen en una pràctica lliure i creativa de la transcripció, cultivada per Liszt en les famoses “paràfrasis”. Aquí el material wagnerià –leitmotiv, progressions, passatges agonístics– és reordenat per l’artista convidat amb una lògica pròpia, pensada específicament per al piano. Això implica decidir què es manté i què es transforma en cadascuna de les escenes: línies que a l’original pertanyen a famílies instrumentals diferents es fusionen en una sola textura, mentre que els clímaxs són plantejats des d’una lògica pianística.
En la versió de la “Mort d’amor d’Isolda” signada per Franz Liszt el 1870 –any en què la seva filla Cosima es casà amb Wagner–, el piano esdevé un laboratori d’orquestració. Més que pretendre substituir la massa sonora, busca revelar per altres mitjans la seva energia interna. Així, Liszt no es limita a traslladar línies vocals i harmòniques; reorganitza les capes per fer perceptible, amb dues mans, l’expansió i la resolució del cromatisme wagnerià. La tensió acumulada al llarg de l’òpera es concentra en aquesta escena final, un cop mort Tristany, amb la transfiguració d’Isolda que l’amor habilita. L’escriptura combina densitat sonora i capacitat de suspens, tot reforçant la vibració interna des de la dialèctica –sense resolució– que articula desig i vida, i que apunta més enllà, cap a l’eternitat.
Jacobo Zabalo, doctor en humanitats
Biografia
Biografia
Crèdit: Elisaveta Parfenova
Crèdit: Elisaveta Parfenova
Nikolai Lugansky, piano
És reconegut per les seves interpretacions de Serguei Rakhmàninov, Serguei Prokófiev, Frédéric Chopin i Claude Debussy. Ha rebut nombrosos premis, tant per gravacions com pel seu mèrit artístic.
Col·labora habitualment amb directors de renom, com Kent Nagano, Yuri Temirkànov, Manfred Honeck, Gianandrea Noseda, Stanislav Kochanovsky, Vasily Petrenko i Lahav Shani, i és convidat per les principals orquestres internacionals, entre les quals la Berliner Philharmoniker, London Symphony Orchestra, Netherlands Philharmonic Orchestra, Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca i Orquesta Nacional de España.
Descrit per la revista «Gramophone» com “el més innovador i meteòric dels intèrprets”, Lugansky és un pianista d’una profunditat i versatilitat extraordinàries. És convidat habitualment als festivals més prestigiosos del món, com els d’Aspen, Tanglewood, Ravinia i Verbier. Entre els seus col·laboradors en música de cambra destaquen Vadim Repin, Alexander Kniazev, Mischa Maisky i Leonidas Kavakos.
El 2023 va celebrar el 150è aniversari del naixement de Rakhmàninov amb cicles monogràfics al Théâtre des Champs Élysées i Wigmore Hall, i amb actuacions arreu d’Europa, incloent-hi la Konzerthaus de Viena i la de Berlín, Bozar, Rudolfinum i Concertgebouw.
“L’excel·lència pianística de Lugansky és extraordinària: amb els anys, la seva sonoritat s’ha ampliat i densificat, i la seva paleta sonora s’ha enriquit encara més a mesura que la seva personalitat musical s’ha afirmat. […] Viu plenament l’instant i la seva projecció dins el conjunt de l’obra, que fa accessible: ho escolta tot i ens ho fa escoltar sense explicar-ho, deixant que la música flueixi sense interferències” («Bachtrack»).
Entre els moments destacats de la darrera temporada figuren col·laboracions amb formacions com l’NHK Symphony Orchestra de Tòquio (amb Dutoit com a director), St. Louis Symphony Orchestra (Denève), NDR Radiophilharmonie Hannover (Kochanovsky), Brussels Philharmonic (Ono), Orchestre Philharmonique de Radio France (Peltokovsky), Konzerthausorchester de Berlín (Valčuha), Philharmonia Orchestra de Londres (Rouvali) i Orquestra Sinfônica do Estado de São Paulo (Alsop), així com recitals al Teatro alla Scala, Théâtre des Champs Élysées, Konzerthaus de Viena, Wigmore Hall, Arts Center de Seül, Tonhalle de Zúric, Oxford Piano Festival o Piano a Lió, entre molts d’altres.
Els moments destacats de la temporada 2025-26 inclouen col·laboracions amb la Deutsche Kammerphilharmonie de Bremen (Rhorer); Orchestre National de Lilla, amb motiu de l’aniversari de Ravel (Weilerstein); Oslo Philharmonic (Stutzmann); Bern Sinfonieorchester (Petrenko); Euskadiko Orkestra Sinfonikoa (Valčuha), Deutsches Symphonie-Orchester de Berlín (Denève), i NDR Elbphilharmonie Hamburg (Kochanovsky). La seva agenda inclou també gires internacionals, amb la Filarmonica della Scala (Chung) a Corea, amb la Sinfonieorchester de Lucerna (Sanderling) a Itàlia i una gira de recitals per la Xina i Itàlia.
Entre els recitals i festivals destaquen compromisos al Tsinandali Festival (Noseda), Esprit du Piano de Bordeus, Boulez Saal de Berlín, Théâtre des Champs Élysées, Auditorio Nacional de Madrid, aquest al Palau de la Música Catalana, i al Wigmore Hall i Verbier Festival.
Lugansky és artista exclusiu del segell Harmonia Mundi. El seu darrer disc, dedicat a Robert Schumann, es va publicar el febrer del 2026; la gravació Richard Wagner va ser distingida com a Editor’s Choice del mes de maig, inclosa entre els millors discos de música clàssica de l’any per «Gramophone» i guardonada amb el Premi Abbiati del Disc 2024 en la categoria de repertori solista. El seu àlbum Rachmaninov: Études-tableaux; 3 pièces va rebre el Choc de l’Année 2023 (de música clàssica) i el Gramophone Editor’s Choice el març del 2023. Mentre que Rachmaninov: 24 Preludes (2018) va ser àmpliament elogiat per la crítica, i César Franck, Préludes, Fugues & Chorals (2020) va obtenir el Diapason d’Or.
Entre altres distincions per les seves nombroses gravacions anteriors destaquen el Diapason d’Or (per les Sonates per a piano de Rakhmàninov) i el Gramophone Editor’s Choice (per les obres de Grieg i Prokófiev, amb Kent Nagano i la Deutsches Symphonie-Orchester de Berlín).
També et pot interessar...
Palau 100
Dijous, 08.04.27 – 20 h
Sala de Concerts—Simfonia núm. 9 de Beethoven
Eleanor Lyons, soprano
Olivia Vermeulen, mezzosoprano
Andrew Staples, tenor
Hanno Müller-Brachmann, baix
The Pan-European Chorus (Irene Verburg, directora)
Budapest Festival Orchestra
Iván Fischer, directorL. van Beethoven Simfonia núm. 9, en Re menor, op. 125, “Coral”
Preus: de 35 a 170 eurosMecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mecenes col·laboradors
Mitjans Col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués Marsiera Joiers – Balot Restauració – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Centre Odontològic Dígest – Colonial SFL – Fundació Antoni Serra Santamans – Fundació Castell Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia – Illy – L’Illa Diagonal – Quadis – Saba – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión – Sesé – Soler Cabot –Benefactors d'Honor
Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Marta Mora Raurich – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló – Manel Vallet Garriga –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Núria Basi Moré – Zacaries Benamiar – Lluís Carulla Font – Amb. Prof. Mark Dybul i Mr. Jason Claire – Joaquim Coello Brufau – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol –Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – David Carrasco Chiva – Oriol Coll – Rolando Correa – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Immaculada Juncosa – Isaac Martín Salvà – Juan Molina-Martell Ramis – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Olga Reglero Bragulat – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –
Programa de mà
Nikolai Lugansky
—Wagner i Schumann
Palau Piano
Dijous, 7 de maig de 2026 – 20 h
Sala de Concerts
Aquest concert forma part del festival Barcelona Obertura Ciutat de Clàssica:
Amb la col·laboració de:
Compromís amb el medi ambient:
Membre de:
Programa
Nikolai Lugansky, piano
I part
Robert Schumann (1810-1856)
Kinderszenen, op. 15 (Escenes d’infants)Von fremden Ländern und Menschen (De llunyanes terres)
Kuriose Geschichte (Curiosa història)
Hasche-Mann (L’amagatall)
Bittendes Kind (Súplica infantil)
Glückes genug (Felicitat completa)
Wichtige Begebenheit (Esdeveniment important)
Träumerei (Ensomni)
Am Kamin (Al costat de la xemeneia)
Ritter vom Steckenpferd (El cavall de cartró)
Fast zu ernst (Massa seriós)
Fürchtenmachen (El papus)
Kind im Einschlummern (Nen adormint-se)
Der Dichter spricht (Parla el poeta)Humoreske, en Si bemoll, op. 20
Einfach (Senzill)
Hastig (Apressat)
Einfach und zart (Simple i delicat)
Innig (Íntim)
Sehr lebhaft (Molt animat)
Miteinigem Pomp (Amb certa pompa)
Zum Beschluss (Tancament)II part
Richard Wagner (1813-1883)
Quatre escenes d’El capvespre dels déus (transcripció de Nikolai Lugansy)Duet d’amor de Siegfried i Brünnhilde. Pròleg
El viatge de Siegfried pel Rin
Marxa del funeral de Siegfried. Acte III
Final: Immolació de Brünnhilde. Acte III“Mort d’amor d’Isolda”, de l’acte III de Tristany i Isolda (transcripció de Franz Liszt)
Durada del concert:
Primera part, 55 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 45 minuts.La durada del concert és aproximada
#piano #músicauniversal
Poema
Així
Com
qui empelta una figuera que era borda i s’hi
asseu a llegir fins que fa ombra.Així és com tu sabies estimar-me.
Mireia Calafell
Aquesta sang (Cafè Central, 2024)Et cal saber...
Qui en són els protagonistes?
El pianista Nikolai Lugansky, que torna al Palau després de deixar-hi un record inesborrable la temporada 2015-16 amb l’Orquestra Gulbenkian. Ara ho fa en un format íntim i proper, carregat de lirisme. Intèrpret de capçalera de l’escola russa, Lugansky comparteix protagonisme amb dos titans romàntics alemanys, Schumann i Wagner, dels quals interpretarà obres contraposades que reflecteixen tota l’expressivitat de la música de l’època.
Quines són les claus del concert?
El programa proposa un mural d’emocions que mostra algunes de les vessants estètiques més característiques del segle XIX: la nostàlgia amb els records tendres que evoquen Escenes d’infants, op. 15 o els estats d’ànim tan oposats com l’alegria, la passió, el somni i la foscor pels quals transita Humoreske, op. 20, totes dues de Schumann. Per una altra banda, l’epopeia wagneriana que emana de les escenes d’El capvespre dels déus traslladant el drama èpic de l’òpera al piano (arranjades pel mateix Lugansky) i la tragèdia de la “Mort d’amor d’Isolda”, escena final de Tristany i Isolda, també de Wagner, en la cèlebre transcripció de Liszt.
A què he de parar atenció?
Escenes d’infants són records d’un adult mirant cap a la seva pròpia infància: tretze petites peces senzilles i molt emotives. Schumann les va escriure inspirat per un comentari de la seva futura esposa, Clara Wieck, que li va dir que de vegades semblava un infant. Humoreske, op. 20 és com una muntanya russa emocional que salta de l’eufòria a la malenconia en segons: de vegades alegre, de vegades apassionada, però sempre impredictible.
Les transcripcions per a piano de les escenes d’El capvespre dels déus són extremadament difícils (virtuosisme rus en estat pur!) i impressionen perquè materialitzen tota la densitat simfònica de l’orquestra wagneriana. La “Mort d’amor d’Isolda” és un clàssic absolut del segle XIX: Franz Liszt, que era el sogre de Wagner i el seu promotor més important, aconsegueix que el piano “canti” i creixi en intensitat fins al clímax final imitant la veu de la soprano i de la massa orquestral.
Sabies que...
Liszt va compondre moltes transcripcions de les òperes més populars del segle XIX, i això va permetre que les seves melodies arribessin al gran públic quan encara no existien els enregistraments. A més, les feia servir com un vehicle de pur espectacle, és a dir, adaptant temes amb un virtuosisme extrem que només ell podia tocar, per enlluernar el públic. Era, en tot cas, la seva manera de retre homenatge als seus col·legues compositors i demostrar que el piano era capaç de replicar tota la potència i els colors d’una orquestra simfònica completa.
Comentari
La música acostuma a oscil·lar entre dir i suggerir, entre la comunicació d’un sentit articulat i la immediatesa d’un impacte que desborda qualsevol significació. Fins i tot quan fan servir el llenguatge conceptual, composicions –dotades, a vegades, d’un caràcter programàtic– com les Escenes d’infants no descriuen literalment un món, sinó més aviat una manera de mirar-lo. Robert Schumann hi recrea la infantesa des de la memòria adulta: cada peça és una miniatura on la simplicitat queda subtilment desplaçada per girs harmònics inesperats, silencis expressius i una respiració gairebé parlada. Títols tan evocadors com “Träumerei” (Ensomni) traslladen un estat d’ànim reminiscent, entre el record i la invenció. Aquesta ambigüitat, que reuneix allò viscut i allò imaginat, insufla vida –i veritat– al cicle.
A la virtuosa Humoreske, op. 20 el mateix Schumann porta més enllà aquesta escriptura fragmentària. Composta un any després, el 1839, la peça consta de set seccions que no són assenyalades de forma explícita, excepte la de tancament (“Zum Beschluss”). Sota una aparença falsament capriciosa o improvisada, l’obra amaga una arquitectura precisa, feta de contrastos, interrupcions i canvis de caràcter que no sempre es resolen, com tantes vegades en l’opus schumannià. El terme “humor” no s’hi entén només des de la lleugeresa, sinó que testimonia l’oscil·lació afectiva: passatges d’una delicadesa extrema conviuen amb esclats impetuosos i seccions on la línia melòdica sembla desfer-se en murmuri. Especialment reveladora és la presència de veus internes: allò que no s’expressa conviu amb l’expressat, com si la música pensés en veu baixa.
El salt cap a Richard Wagner implica també un canvi de matèria sonora: de l’aforisme pianístic a la continuïtat dramàtica, amb una extensió i grau de detall que esdevenen representatius de l’acció. Les Quatre escenes d’El capvespre dels déus en la versió de Nikolai Lugansky s’inscriuen en una pràctica lliure i creativa de la transcripció, cultivada per Liszt en les famoses “paràfrasis”. Aquí el material wagnerià –leitmotiv, progressions, passatges agonístics– és reordenat per l’artista convidat amb una lògica pròpia, pensada específicament per al piano. Això implica decidir què es manté i què es transforma en cadascuna de les escenes: línies que a l’original pertanyen a famílies instrumentals diferents es fusionen en una sola textura, mentre que els clímaxs són plantejats des d’una lògica pianística.
En la versió de la “Mort d’amor d’Isolda” signada per Franz Liszt el 1870 –any en què la seva filla Cosima es casà amb Wagner–, el piano esdevé un laboratori d’orquestració. Més que pretendre substituir la massa sonora, busca revelar per altres mitjans la seva energia interna. Així, Liszt no es limita a traslladar línies vocals i harmòniques; reorganitza les capes per fer perceptible, amb dues mans, l’expansió i la resolució del cromatisme wagnerià. La tensió acumulada al llarg de l’òpera es concentra en aquesta escena final, un cop mort Tristany, amb la transfiguració d’Isolda que l’amor habilita. L’escriptura combina densitat sonora i capacitat de suspens, tot reforçant la vibració interna des de la dialèctica –sense resolució– que articula desig i vida, i que apunta més enllà, cap a l’eternitat.
Jacobo Zabalo, doctor en humanitats
Biografia
Nikolai Lugansky, piano
Crèdit: Elisaveta Parfenova
És reconegut per les seves interpretacions de Serguei Rakhmàninov, Serguei Prokófiev, Frédéric Chopin i Claude Debussy. Ha rebut nombrosos premis, tant per gravacions com pel seu mèrit artístic.
Col·labora habitualment amb directors de renom, com Kent Nagano, Yuri Temirkànov, Manfred Honeck, Gianandrea Noseda, Stanislav Kochanovsky, Vasily Petrenko i Lahav Shani, i és convidat per les principals orquestres internacionals, entre les quals la Berliner Philharmoniker, London Symphony Orchestra, Netherlands Philharmonic Orchestra, Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca i Orquesta Nacional de España.
Descrit per la revista «Gramophone» com “el més innovador i meteòric dels intèrprets”, Lugansky és un pianista d’una profunditat i versatilitat extraordinàries. És convidat habitualment als festivals més prestigiosos del món, com els d’Aspen, Tanglewood, Ravinia i Verbier. Entre els seus col·laboradors en música de cambra destaquen Vadim Repin, Alexander Kniazev, Mischa Maisky i Leonidas Kavakos.
El 2023 va celebrar el 150è aniversari del naixement de Rakhmàninov amb cicles monogràfics al Théâtre des Champs Élysées i Wigmore Hall, i amb actuacions arreu d’Europa, incloent-hi la Konzerthaus de Viena i la de Berlín, Bozar, Rudolfinum i Concertgebouw.
“L’excel·lència pianística de Lugansky és extraordinària: amb els anys, la seva sonoritat s’ha ampliat i densificat, i la seva paleta sonora s’ha enriquit encara més a mesura que la seva personalitat musical s’ha afirmat. […] Viu plenament l’instant i la seva projecció dins el conjunt de l’obra, que fa accessible: ho escolta tot i ens ho fa escoltar sense explicar-ho, deixant que la música flueixi sense interferències” («Bachtrack»).
Entre els moments destacats de la darrera temporada figuren col·laboracions amb formacions com l’NHK Symphony Orchestra de Tòquio (amb Dutoit com a director), St. Louis Symphony Orchestra (Denève), NDR Radiophilharmonie Hannover (Kochanovsky), Brussels Philharmonic (Ono), Orchestre Philharmonique de Radio France (Peltokovsky), Konzerthausorchester de Berlín (Valčuha), Philharmonia Orchestra de Londres (Rouvali) i Orquestra Sinfônica do Estado de São Paulo (Alsop), així com recitals al Teatro alla Scala, Théâtre des Champs Élysées, Konzerthaus de Viena, Wigmore Hall, Arts Center de Seül, Tonhalle de Zúric, Oxford Piano Festival o Piano a Lió, entre molts d’altres.
Els moments destacats de la temporada 2025-26 inclouen col·laboracions amb la Deutsche Kammerphilharmonie de Bremen (Rhorer); Orchestre National de Lilla, amb motiu de l’aniversari de Ravel (Weilerstein); Oslo Philharmonic (Stutzmann); Bern Sinfonieorchester (Petrenko); Euskadiko Orkestra Sinfonikoa (Valčuha), Deutsches Symphonie-Orchester de Berlín (Denève), i NDR Elbphilharmonie Hamburg (Kochanovsky). La seva agenda inclou també gires internacionals, amb la Filarmonica della Scala (Chung) a Corea, amb la Sinfonieorchester de Lucerna (Sanderling) a Itàlia i una gira de recitals per la Xina i Itàlia.
Entre els recitals i festivals destaquen compromisos al Tsinandali Festival (Noseda), Esprit du Piano de Bordeus, Boulez Saal de Berlín, Théâtre des Champs Élysées, Auditorio Nacional de Madrid, aquest al Palau de la Música Catalana, i al Wigmore Hall i Verbier Festival.
Lugansky és artista exclusiu del segell Harmonia Mundi. El seu darrer disc, dedicat a Robert Schumann, es va publicar el febrer del 2026; la gravació Richard Wagner va ser distingida com a Editor’s Choice del mes de maig, inclosa entre els millors discos de música clàssica de l’any per «Gramophone» i guardonada amb el Premi Abbiati del Disc 2024 en la categoria de repertori solista. El seu àlbum Rachmaninov: Études-tableaux; 3 pièces va rebre el Choc de l’Année 2023 (de música clàssica) i el Gramophone Editor’s Choice el març del 2023. Mentre que Rachmaninov: 24 Preludes (2018) va ser àmpliament elogiat per la crítica, i César Franck, Préludes, Fugues & Chorals (2020) va obtenir el Diapason d’Or.
Entre altres distincions per les seves nombroses gravacions anteriors destaquen el Diapason d’Or (per les Sonates per a piano de Rakhmàninov) i el Gramophone Editor’s Choice (per les obres de Grieg i Prokófiev, amb Kent Nagano i la Deutsches Symphonie-Orchester de Berlín).
També et pot interessar...
Palau 100
Dijous, 08.04.27 – 20 h
Sala de Concerts—Simfonia núm. 9 de Beethoven
Eleanor Lyons, soprano
Olivia Vermeulen, mezzosoprano
Andrew Staples, tenor
Hanno Müller-Brachmann, baix
The Pan-European Chorus (Irene Verburg, directora)
Budapest Festival Orchestra
Iván Fischer, directorL. van Beethoven Simfonia núm. 9, en Re menor, op. 125, “Coral”
Preus: de 35 a 170 eurosMecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mecenes col·laboradors
Mitjans Col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués Marsiera Joiers – Balot Restauració – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Centre Odontològic Dígest – Colonial SFL – Fundació Antoni Serra Santamans – Fundació Castell Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia – Illy – L’Illa Diagonal – Quadis – Saba – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión – Sesé – Soler Cabot –Benefactors d'Honor
Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Marta Mora Raurich – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló – Manel Vallet Garriga –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Núria Basi Moré – Zacaries Benamiar – Lluís Carulla Font – Amb. Prof. Mark Dybul i Mr. Jason Claire – Joaquim Coello Brufau – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol –Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – David Carrasco Chiva – Oriol Coll – Rolando Correa – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Immaculada Juncosa – Isaac Martín Salvà – Juan Molina-Martell Ramis – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Olga Reglero Bragulat – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –