Durada del concert:
Primera part, 40 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 45 minuts.
La durada del concert és aproximada.

Concert enregistrat per Catalunya Música

#cambra #estrenes #aniversaris #patrimonicatalà #jovestalents

per deslliurar-nos d’incendis
calia fer fogueres cremar del tot el sotabosc
és per això que ho sé:

aquestes flames d’ara que ens rodegen
que ens ofeguen que ens asfixien
també ens salven

Mireia Calafell
Si una emergència (Proa Edicions, 2024)

Així com Ricard Lamote de Grignon, fill del també compositor Joan Lamote de Grignon, és un músic reconegut i la seva obra torna periòdicament a les programacions, no passa el mateix amb la de Lluís Benejam, un músic actiu a Barcelona durant la segona meitat del segle XIX i els inicis del XX que va ser violoncel·lista a l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu i professor al Conservatori del Liceu.

Albert Guinovart és un pianista reconegut, a més de compositor polifacètic, que ha escrit des d’òperes fins a música per a telesèries. Del seu ampli i variat catàleg destaca, evidentment, Mar i cel (1988), un musical del qual ja s’han fet més de 1.600 representacions i que fins i tot el 2007 es va estrenar en alemany a l’Opernhaus de Halle. El seu alumne a l’ESMUC, Marc Migó, despunta com un dels grans de la composició catalana; entre altres obres, ha estrenat dues òperes, una als Estats Units i l’altra al Liceu, i el 2015 va presentar al Palau, en primera audició, La força de voluntat per a soprano, cor i orquestra, basada en un conte de Quim Monzó, una obra encàrrec del Cor Canta.

Al llarg de la seva trajectòria, molts creadors transiten per llenguatges diversos en la recerca d’un estil propi, fruit tant d’una necessitat expressiva com de l’evolució de la seva identitat artística en diàleg amb tradicions i influències variades. El programa del SenArts Wind Quintet parteix d’aquesta idea de recerca i transformació, amb una presència destacada de la creació catalana posada en relació amb referents europeus del segle XX i amb la música contemporània actual. D’aquesta manera i per la seva heterogeneïtat tímbrica, la individualitat de cada veu i una tradició que es remunta a les Harmoniemusik, el quintet de vents esdevé un espai privilegiat d’experimentació formal, de contrast expressiu i d’exploració del color, capaç d’articular estètiques molt diverses sota una mateixa voluntat d’indagació musical.

El concert s’obre amb Preludi a punta de dia (Somnis) de Ricard Lamote de Grignon, en transcripció de Jordi Cornudella a partir del ballet infantil Somnis. Es tracta d’una peça d’arrel lírica i caràcter delicat, amb una escriptura altament suggestiva que posa un èmfasi especial en el color i l’atmosfera. En la versió per a quintet de vent, el caràcter oníric s’intensifica mitjançant línies que es relleven amb naturalitat, arcs melòdics progressius i una textura que evoluciona de manera orgànica i fluida. Aquesta música és una reelaboració d’El rusc (1928), ballet sobre text de Lola Anglada, que probablement entre el 1954 i el 1957 va adoptar el títol Somnis, probablement arran del desacord entre compositor i autora del projecte original, tal com ha explicat David Craven Lamote de Grignon, net del compositor.

Els tres moviments del Quintet de vent de Lluís Benejam s’inscriuen en la pluralitat de llenguatges de la creació catalana del seu temps, on l’“Allegro non troppo” es construeix amb temes ben definits i un diàleg constant entre els instruments, amb una energia continguda de caràcter de giga, amb seccions riques i contrastants. Les frases àmplies i la sonoritat més homogènia de l’“Andante” central aporten un diàleg instrumental relaxat fins que la flauta destaca en una siciliana desdibuixada, per acabar en una homofonia al voltant del Re major. El darrer moviment recupera l’impuls rítmic i un caràcter més extravertit, que tanca una obra amb ecos de la música francesa i un melodisme de ressonància mediterrània, on l’autor amalgama recursos de cada instrument i la fusió del conjunt.

Les Sis Bagatel·les (1953) de György Ligeti, miniatures derivades d’algunes peces de la Música ricercata per a piano (1951-1953), funcionen com a estudis de caràcter i textura amb un èmfasi en la riquesa tímbrica, el contrapunt, el joc d’accents gràcies a una economia de mitjans amb què cada bagatel·la explora una idea concreta alternant tempos ràpids i lents: des de l’energia rítmica i la frisança de la núm. 1 i el lirisme contingut de la núm. 2 fins a l’homenatge a Bartók de la núm. 5 i el joc rítmic de nota breu-nota llarga de la núm. 4, passant pels contratemps de la núm. 6 i els obstinats en staccato i lleugers de l’acompanyment en la núm. 3.

Amb L’arte in commedia, Albert Guinovart presenta una obra nova que s’inspira en recursos de la tradició operística –particularment, la buffa– i en un llenguatge clar i comunicatiu, concebuda com una mena de suite inspirada en la Commedia dell’arte on cada instrument representa un personatge: la trompa, el capità; el fagot, Pantalone; la flauta, Colombina; el clarinet, Arlequí, i l’oboè, Isabella. Això es plasma en temes i gestos propis en una successió d’escenes implícites, amb humor, lirisme i la seducció melòdica característica de Guinovart. Se’n pot destacar un cert perfil sonatístic a “Pantalone” i “Brighella” (introducció a tempo moderat, repetició expositiva i repetició variada d’alguna secció). També, la densitat i paròdia a “Arlequino” i “Colombina”; mentre que al darrer moviment, “Il capitano”, la flauta i el fagot a l’uníson exposen un tema amb alteracions i salts amplis que l’oboè i el clarinet repeteixen abans que la trompa el desenvolupi i lideri el moviment conduint a un ritme marcial amb puntet i staccato, amb una citació de l’arxiconegut hit “Les veles s’inflaran” del final de l’acte I de Mar i cel. Tot plegat suggereix una obra amb alguns atractius per a una coreografia.

Segueix l’estrena d’Abducció alienígena a Montserrat de Marc Migó, que situa l’imaginari català al centre i pren Montserrat com a símbol de la tensió entre el sagrat i el misteriós. Sense ser estrictament programàtica, l’obra contraposa elements litúrgics cristians –cant salmòdic, cànon, coral– amb textures i gestos d’estranyesa, absurd i irrealitat al·lucinada. S’obre amb una frase de cant gregorià a la flauta, repetida per l’oboè i després pel clarinet, envoltada de sonoritats atmosfèriques que suggereixen un temps suspès, en part perquè no té compàs marcat. A partir d’aquí el discurs evoluciona amb canvis de compàs, passatges homorítmics i xocs dissonants, mentre apareixen figuracions ascendents i descendents i gestos ondulants de timbre penetrant. Enmig d’aquesta evolució hi ha moments lírics, amb textures que alternen homofonia i polifonia, i episodis rítmics que remeten al batec del codi Morse a diferents velocitats. Migó explora el contrast entre vibrato i la seva absència, i els trèmolos i trinats ràpids i intermitents d’intervàl·lics variables com a elements d’aleatorietat controlada. Els últims compassos concentren la tensió en una escala ascendent amb fortíssim de trinats, seguida d’una escala descendent que es dissol en pianíssim, tot deixant que el fagot tanqui l’obra amb un Re greu com si fos un enigma suspès.

El concert es tanca amb la Kleine Kammermusik de Paul Hindemith, composta el 1922, pertany al seu primer gran moment creatiu i en reflecteix el gir cap a un neoclassicisme personal ancorat en la tonalitat, la politonalitat, un ús incisivament dissonant de l’harmonia i sense una arquitectura sonatística en el sentit clàssic i romàntic. Articulada en cinc moviments breus que reformulen models tradicionals –danses i peces de caràcter–, en aquesta suite es copsa la influència de Max Reger –i de Bach–, és perceptible en el treball motívic i rigor contrapuntístic, mentre que l’ombra de Stravinsky apareix al segon moviment, un vals marcat per la politonalitat. El tercer moviment adopta un to nocturn basat en la imitació entre les veus, interromput per un episodi central de caràcter scherzando i de pulsació marcial. Un quart moviment molt breu, quasi de transició, ofereix una frase a solo a cada instrument, tallades per un motiu rítmic repetitiu de grupets de corxeres, abans que el cinquè moviment, viu i simètric (ABCBA), clogui l’obra amb una energia incisiva i directa.

Albert Ferrer Flamarich, musicògraf i historiador de l’art

Preus: 25 i 38 €