Durada del concert:
Primera part, 40 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 35 minuts.
La durada del concert és aproximada

Concert enregistrat i emès en directe per Catalunya Música i altres emissores de la UER

#simfònica #músicauniversal #gransfigures #palaujove

com quan en una nit de juliol
emergeix a la sorra un lliri de mar   en silenci   discretament
signant el miracle del bulb que floreix a la platja
amb tot aquest esforç descomunal per un dia de vida
només per viure un   dia aquesta vida

així voldria jo una biografia

Mireia Calafell
Si una emergència (Proa Edicions, 2024)

Actualment, la música antiga no només es defineix pel seu repertori, sinó per com s’interpreta.

El més important de la interpretació històricament informada (HIP: historically informed performance, en anglès) és que es tracta d’una nova manera d’acostar-se a la música, com passa amb qualsevol interpretació. La sala on som i la situació d’aquesta música han canviat respecte de les originals i el més rellevant és saber gaudir d’aquest nou context, no només pensar com hauria estat. Deixa’t portar pel moment!

El 22 de desembre de 1808 al Theater an der Wien, la sala més moderna del moment a Viena, va tenir lloc un concert llarguíssim, exclusivament amb obres de Beethoven. Va ser ell mateix qui va organitzar i va promoure un esdeveniment que ha passat a la història de la música com l’últim en el qual va actuar com a solista de piano. Els símptomes del que –pel que sembla– va ser una otosclerosi complicada amb altres malalties li van impedir tenir oïda per continuar amb la faceta d’intèrpret, però sí va poder continuar amb la de compositor. Aquell dia, en aquella sala amb el sistema de calefacció espatllat, el públic entrava en calor des del primer moment amb l’estrena de la Simfonia núm. 6, en Fa major, op. 68, “Pastoral” i amb l’estrena de la Simfonia núm. 5, en Do menor, op. 67 que va sonar a la segona part.

Aquesta tarda les escoltarem en l’ordre amb el qual Beethoven les va anomenar, primer la número 5 i després la número 6, encara que aquestes dues Simfonies van ser compostes gairebé en paral·lel. Els primers esbossos d’ambdues apareixen en diversos quaderns del 1803 i la data de finalització està entorn del 1807 i 1808. Un llarg procés de maduració que li va permetre aportar alguna innovació d’estructura, de desenvolupament melòdic o de transformació harmònica en tots i cadascun dels moviments. Escoltar aquestes dues obres tractant de trobar aquestes novetats, al mateix temps que gaudim d’allò que n’és més conegut es pot convertir en una experiència que ens porti més enllà de l’audició.

Els quatre primers compassos de la Cinquena Simfonia de Beethoven són d’allò més taral·lejat i recognoscible de la història de la música. Tres valors curts i un llarg (pa-pa-pa-pam) que donen inici a aquesta obra i s’han gravat en la memòria col·lectiva com el so de la crida del destí. Anton Felix Schindler (1795-1864), editor i pioner del màrqueting musical, va narrar aquesta història, que va ser molt ben acceptada pel públic i la crítica. Carl Czerny (1791-1857), pianista molt pròxim a Beethoven, va contar que aquest inici havia estat inspirat pel so d’un ocell, una verderola que fa aquest ritme i aquesta intervàl·lica. Bastant més creïble tenint en compte que Beethoven trobava molta inspiració en els seus passejos pel camp i que estava escrivint al mateix temps una simfonia, la número 6, que posa en sons la vida campestre.

No obstant això, la potència d’aquest motiu a l’inici de la Simfonia, la brillant repetició variada que en fa i una sensació harmònica d’ambigüitat tonal que manté molta estona han aconseguit que la idea d’un destí implacable tingués un so concret. Tant, que compositors com Txaikovski en la seva Quarta Simfonia i Mahler en la seva Cinquena, entre d’altres, van utilitzar-ho per estremir-nos.

El segon moviment, “Andante con moto”, és un prodigi de l’estructura musical denominat variacions dobles. Consisteix a anar variant simultàniament dos temes que han estat presentats al principi, de tal manera que l’obra va desenvolupant-se constantment, però al mateix temps ens manté connectats amb aquests dos temes que la nostra oïda reconeix i gaudeix. El tercer moviment, “Allegro”, no trenca la forma habitual de scherzo-trio-scherzo, encara que fa tres vegades l’scherzo i dues vegades el trio i recupera el motiu del primer moviment interpretat per les trompes amb un caràcter més triomfal i animat. L’últim moviment, “Allegro-Presto”, enllaça amb el tercer mitjançant un pont que amb un crescendo ens porta a una espècie de marxa triomfal. El més enginyós del final de la Simfonia és una llarga coda en la qual van reapareixent els temes que han sonat en els moviments anteriors. Una innovació que Beethoven va explorar en altres obres i que va obrir el camí a noves estructures musicals. Però també una idea de posar en música la cèlebre frase derivada d’un text de Sèneca el Jove: “Per aspera ad astra” (Des de l’adversitat a les estrelles) que va inspirar molta producció artística del Romanticisme.

La Simfonia núm. 6, en Fa major, op. 68, “Pastoral” s’ha convertit, sense pretendre-ho, en la banda sonora dels paisatges naturals de bona part d’Europa. A més, ens permet veure com aquest artista malhumorat, vehement, amargat i arrogant en el qual se sol pensar, també era un ésser humà afectuós i respectuós amb les persones estimades, positiu, bromista, alegre i, per moments, feliç. L’obra està influenciada per Retrat musical de la naturalesa o Gran Simfonia escrita el 1784 pel compositor Justin Heinrich Knecht (1752-1817). Totes dues obres tracten de reflectir el mateix: camp, rierol, ocells, pastors, tempesta, goig i agraïment, però de manera diferent.

Beethoven va insistir moltíssim que la seva Simfonia no era una descripció concreta i que pretenia que tant la música com els extensos títols dels moviments evoquessin les pròpies emocions, sentiments i records campestres de qui l’escoltés. Va dir: “És més una expressió de sentiments que una pintura de sons”. I per descomptat aconsegueix que al primer moviment percebem el despertar dels nostres propis sentiments alegres, afables quan estem en aquests llocs naturals on trobem serenitat. En el segon va representar amb bastant d’exactitud alguns dels sons de la seva experiència personal en una “Escena vora rierol”. De fet, el 1823 va visitar Heiligenstadt amb Anton Felix Schindler i en aproximar-se a un rieró va dir: “Va ser aquí que vaig escriure el moviment pel rierol; i des d’allà a dalt, els oriols, les guatlles, les aloses i orenetes van compondre junt amb mi”.

Per això podem escoltar la remor del rierol en la corda; un rossinyol, una guatlla i un cucut, en flauta, oboè i clarinet. Que els moviments tercer a cinquè es toquin de forma continuada és una manera de mostrar-nos la seva manera de pensar la naturalesa i de percebre la vida: flueixen sense parar i igual que el camp ens brinda un espai per a les celebracions (III. Animada reunió de camperols) ens sorprèn amb una tempesta (IV. Llampecs. Tempesta), però hem de ser agraïts a tota aquesta riquesa (V. Cant dels pastors. Goig i agraïment després de la tempesta). Aquests motius melòdics es desenvolupen amb magnífiques transformacions en harmonia i ritme i diversitat de combinacions instrumentals. Si escoltem aquesta Simfonia percebent aquestes novetats en el llenguatge musical, podrem descobrir que és molt més que una obra entretinguda i bella que trasllada el so de la naturalesa a l’orquestra.

Beethoven va deixar al seu testament de Heiligenstadt: “Adeu i no m’oblideu del tot quan hagi mort; mereixo això de vosaltres perquè, sovint, en vida he cavil·lat sobre com fer-vos feliços”. Reviure l’estrena d’aquestes dues Simfonies ens permet complir el seu desig.

Dra. Sofía Martínez Villar, especialista en formació de l’oïda musical

Preus: de 20 a 88 €