• Paul Lewis
    —Integral de Sonates per a Piano de Schubert (IV)

    Palau Piano

    Dilluns, 15 d'abril de 2024 – 20 h

    Sala de Concerts

  • Compromís amb el medi ambient:

    • Logos mediambientals

    Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    Paul Lewis, piano


    Franz Schubert (1797-1828)

    I part

    Sonata per a piano núm. 19, en Do menor, D. 958

    1. Allegro
    2. Adagio
    3. Menuetto: Allegro – Trio
    4. Allegro

    Sonata per a piano núm. 20, en La major, D. 959

    1. Allegro
    2. Andantino
    3. Allegro vivace – Trio. Un poco più lento
    4. Rondo. Allegretto

    II part

    Sonata per a piano núm. 21, en Si bemoll major, D. 960

    1. Molto moderato
    2. Andante sostenuto
    3. Scherzo. Allegro vivace con delicadezza
    4. Allegro ma non troppo

    Aquest concert té una durada de:
    Primera part, 70 minuts | Pausa de 15 minuts | Segona part, 45 minuts
    La durada del concert és aproximada.
    Concert enregistrat per Catalunya Música i per Palau Digital
    #piano #clàssics

  • Poema

    creixen les orquídies entre dents
    dels meus auguris

    ben a sota del poema submergit

    molt a prop de les coses
    sense nom

    de la tarda que no és ara
    sinó sempre

     

    Laia Llobera
    Llibre de revelacions (2020)

  • 20240301 Palau 100 T2425 DESKTOP
  • Comentari

    La tríada de Sonates composta per Franz Schubert en el seu últim i fecund any de vida conforma un tot coherent, amb nombrosos paral·lelismes i ecos interns. Conscient de l’estat avançat de la malaltia, durant el 1828 demostraria una capacitat de treball insòlita, en concebre així mateix el Quintet per a cordes, el cicle de cançons Schwanengesang, la Missa en Mi bemoll major o la Fantasia en Fa menor. Aquelles Sonates –les darreres que compongué– semblen afectades per una irresolució que, en paraules de Robert Schumann, projecta els seus temes “infinitament, de pàgina en pàgina”, amb extensions no gens habituals en certs moviments. “Com si no poguessin assolir la seva fi”… o com si el compositor volgués perpetuar-se juntament amb ells.

    La primera del conjunt, la Sonata en Do major, D. 958 –que Alfred Brendel, potser un punt dramàticament, va considerar “la més neuròtica de les que Schubert va compondre”–, és un exemple d’aquella voluntat de romandre, evident a la repetició de cèl·lules que qüestionen la noció mateixa de desenvolupament. Trobem una construcció de la melodia in fieri, que n’exhibeix les costures, instal·lant-se a l’espai sonor amb una atemporalitat alhora estranya i fascinant. Progressen o s’enllacen temes des de la consciència de la seva fragmentarietat a l’“Allegro” d’obertura i es consoliden per mitjà d’una fragilitat declarada als quatre vents o amb exquisida subtilesa també a l’“Adagio”, un moviment lent comparable al de les altres dues Sonates.

    En el cas de la Sonata en La major, D. 959, inaugurada no menys emfàticament amb el pertinent “Allegro”, es pot dir que l’“Andantino” és un dels més icònics de la producció schubertiana, emparentat per la seva malenconia dolça –més digna que desesperada– amb el d’altres obres memorables i no llunyanes en el temps, com ara el Trio amb piano núm. 2. Encara que aquí intervé només un instrument, es pot apreciar una mena de conversa –alternant grans enunciats i afirmacions sotto voce, així com divagacions en forma de somieig o fantasia– per tornar sempre a un caminar meditabund. Amb sobtada determinació, però, percudiran cops de martell, com per trencar en esquinçalls la realitat espectral del silenci.

    L’última peça, la Sonata en Si bemoll major, D. 960, manté aquell aspecte conversacional tan particular i característic del compositor per a lieder que va ser Schubert, ja des del moviment inicial: un “Molto moderato” de reverberació creixent, que sembla prendre el relleu de l’“Allegretto” amb què culminava la peça immediatament anterior. En aquest comiat al gènere sonata retrobem una sensibilitat que conviu, en proximitat alarmant, amb les possibilitats més sinistres –el comiat de la vida, irreversible– i que l“Allegro ma non troppo” de clausura, entreteixit d’interrupcions abruptes i represes jocoses del discurs, intentarà exorcitzar.

    Jacobo Zabalo, doctor en humanitats

  • Biografia

    Paul Lewis, piano

    Paul Lewis

    © Josep Molina

    És un dels principals intèrprets del repertori pianístic centreeuropeu i les seves interpretacions i els enregistraments de Beethoven i Schubert han rebut crítiques favorables arreu del món. Guardonat com a comandant de l’Orde de l’Imperi Britànic pels seus serveis a la música, la sinceritat i l’aprofundiment del seu enfocament musical també l’han portat a gaudir de seguidors mundialment.

    Apareix habitualment com a solista amb les més grans orquestres, entre les quals la Berliner Philharmoniker, Chicago Symphony, London Philharmonic, Symphonieorchester des Bayerischen Rundfunks, Simfònica NHK, New York Philharmonic, Los Angeles Philharmonic, Royal Concertgebouw i Gewandhaus de Leipzig. La seva estreta relació amb la Boston Symphony Orchestra va fer que el seleccionessin com a Artista Koussevitzky 2020 a Tanglewood.

    Amb una afinitat natural per Beethoven, va participar al documental en tres parts de la BBC Being Beethoven i va oferir el cicle complet de Concerts a Tanglewood aquest estiu passat. Ha interpretat aquesta integral a tot el món, amb formacions com ara l’Orquestra Simfònica Camera Musicae, Melbourne Symphony, Orquestra Sinfónica do Estado de São Paulo i Royal Flemish Philharmonic, i va ser el primer pianista a tocar el cicle sencer en una sola temporada als BBC Proms, el 2010.

    A més de molts enregistraments premiats, amb música de Beethoven, la seva discografia amb Harmonia Mundi també reflecteix l’aprofundiment del seu enfocament característic en el repertori romàntic, amb compositors com ara Schumann, Mussorgski, Brahms i Liszt.

    En música de cambra és un assidu al Wigmore Hall, on ha actuat més d’un centenar de vegades. Treballa estretament amb el tenor Mark Padmore en recitals de lied per tot arreu i han enregistrat tres cicles de cançons de Schubert junts.

    És codirector artístic del Midsummer Music, un festival anual de música de cambra que s’organitza a Buckinghamshire (Regne Unit). És un defensor aferrissat de l’educació musical i el festival ofereix entrades de franc als escolars locals. També imparteix classes magistrals arreu tot complementant els seus concerts. Va estudiar amb Joan Havill a la Guildhall School of Music and Drama de Londres abans de passar a estudiar en privat amb Alfred Brendel. El 2021 Paul Lewis va esdevenir ciutadà irlandès.

    Acumula, com a premis, el d’Instrumentista de l’Any de la Royal Philharmonic Society, dos premis Edison, tres Gramophone, el Diapason d’Or de l’Année, Premi de Música Clàssica del South Bank Show, a més de títols honorífics de les universitats de Liverpool, Edge Hill i Southampton. Va ser nomenat comandant de l’Orde de l’Imperi Britànic en els honors de l’aniversari de la reina el 2016.

    Així mateix, en la seva trajectòria destaquen recitals al Royal Festival Hall, Alice Tully, Carnegie Hall, Musikverein, Konzerthaus, Théâtre des Champs Élysées, Concertgebouw, i a la Philharmonie i Konzerthaus de Berlín. I pel que fa a festivals: Tanglewood, Ravinia, Schubertiade, Edimburg, Salzburg i Lucerna.

  • Anunci fes-te soci_desktop
  • També et pot interessar...

    Petit Palau Cambra
    Dimarts, 04.06.24 – 20 h
    Sala de Concerts

    Octets de Widmann i Schubert

    Cosmos Quartet:
    Helena Satué, violí
    Bernat Prat, violí
    Lara Fernández, viola
    Oriol Prat, violoncel
    José Vicente Castellótrompa
    Miquel Ramos, clarinet
    Dag Jensen, fagot
    Joaquín Arrabalcontrabaix

    J. Widmann: Octet
    F. Schubert: Octet en Fa major, D. 803

    Preu: 25 euros

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Benefactors Palau XXI

Índex