Erika Baikoff & Soohong Park | Palau de la Música Catalana

Erika Baikoff & Soohong Park
—Schubert, Wolf, Zemlinsky, Schönberg i Korngold
Petit Palau Cambra
Dimarts, 5 de març de 2024 – 19.30 h
Petit Palau
En co-producció amb:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Erika Baikoff, soprano
Soohong Park, piano
Franz Schubert (1797-1828)
Suleika I, D. 720
Suleika II, D. 717
Hugo Wolf (1860-1903)
De Goethe Lieder HWW. 120

Mignon I: Heiß mich nicht reden, núm. 5
Mignon II: Nur wer die Sehnsucht kenn, núm. 6
Mignon III: So lasst mich scheinen, bis ich werde, núm. 7
Mignon: Kennst du das Land, núm. 9
Die Spröde, núm. 26
Die Bekehrte, núm. 27
Alexander von Zemlinsky (1871-1942)
Walzer-Gesänge, op. 6

Liebe Schwalbe
Klagen ist der Mond gekommen
Fensterlein, nachts bist du zu
Ich gehe des Nachts
Blaues Sternlein
Briefchen schrieb ich
Arnold Schönberg (1874-1951)
Vier Lieder, op. 2

Erwartung
Jesus bettelt
Erhebung
Waldsonne
Erich Wolfgang Korngold (1897-1957)
Drei Lieder, op. 22

Was du mir bist
Mit dir zu schweigen
Welt ist stille eingeschlafen
Aquest concert té una durada de 65 minuts sense pausa.
La durada del concert és aproximada.
#lied #jovestalents
Poema
els meus ulls tenen forats

si hi endinso aquestes mans
m’estiro la flor
de les entranyes

el calze que té l’oracle
al seu final

Laia Llobera
Paradísia (2023)
Comentari
Viena 1900. Primera etapa
L’expressió “Viena 1900” ens remet a una època en què el tardoromanticisme, que es va apagant, conviu amb la modernitat, que arriba amb força. Un període de creativitat intensa en totes les disciplines artístiques, de canvis socials, polítics i culturals que podem esbossar ràpidament amb els noms de Gustav Klimt, Sigmund Freud, Otto Wagner o Stefan Zweig. La música també participa d’aquest moviment; molt especialment el lied, pel seu lligam amb la poesia; el cicle Viena 1900 que comença avui i s’allargarà durant tres temporades, se centra en compositors d’aquest període i n’explora les innovacions i les relacions amb el passat.

Sense moure’ns de Viena, el primer concert abastarà un període força ampli, des de Franz Schubert fins a Erich Wolfgang Korngold. L’amor no n’entén, d’èpoques, i és el tema central del programa, sovint amb perspectiva femenina.

És el cas dels dos lieder de Schubert, les dues Suleika (1821); l’autora dels poemes, Marianne von Willemer, prenia aquest nom en la seva correspondència amb Goethe, a qui a l’època s’atribuïen els versos. El vent de l’Est, missatger de la joia, i el de l’Oest, missatger de la incertesa, protagonitzen aquestes dues escenes amoroses esplèndides. Gairebé seixanta anys després de la mort del poeta, contemporani de Schubert, Hugo Wolf escriu d’una tirada els cinquanta-un Goethe Lieder (1888-89). El compositor torna a les cançons de Mignon, musicades abans per Schubert i Robert Schumann; en fa una lectura formidable que, si bé sembla passar per alt l’edat adolescent de la nena, penetra profundament en els seus sentiments i el seu amor per l’home que l’ha acollida; el llenguatge musical anticipa el que ha de venir. El bloc de Wolf es tanca amb un díptic deliciós, Die Spröde i Die Bekehrte: la jove que al matí refusa riallera les atencions dels joves, al vespre es dona i s’enamora.

Deliciosos també, i brevíssims, són els Walzer-Gesänge (1899) d’Alexander von Zemlinsky. El compositor parteix de cançons populars toscanes, com havia fet Wolf al Cançoner italià, per compondre sis valsos que evoquen els Liebeslieder Walzer de Johannes Brahms. L’atmosfera canviarà amb els Vier Lieder (1899) d’Arnold Schönberg (i, d’alguna manera, tornarà a la creada per Wolf); d’aquestes cançons, tres amb poemes de Richard Dehmel, sempre fregant la censura, cal destacar-ne l’espera expectant fins al moment de la trobada amorosa d’“Erwartung” i, sobretot, la súplica que escoltem a la bellíssima “Jesus bettelt”.

Finalment, ja a les portes d’una nova catàstrofe a Europa, Erich Wolfgang Korngold ens parla d’un amor serè i transcendent en els seus Drei Lieder (1930), amb la música nostàlgica que li sembla inherent; potser comença a pertànyer a un altre món, però és difícil sostreure’s a la bellesa de cançons com “Was du mir bist”.

Sílvia Pujalte Piñán, divulgadora musical
Biografies
Erika Baikoff, soprano
Soohong Park, piano
Biografies
©Dario Acosta
©Dario Acosta
Erika Baikoff, soprano
La soprano russoamericana s’ha graduat recentment al Lindemann Young Artist Development Program de la Metropolitan Opera; en el marc d'aquest programa va cantar els papers de Xenia (Boris Godunov) i Barbarina (Le nozze di Figaro). Entre el 2018 i el 2020 va ser membre de l’Studio de l’Opéra Nacional de Lió. El 2022 va debutar a la Schubertíada i a la Chamber Music Society del Lincoln Center. El 2019 va rebre el primer premi del Concurs Internacional de Lied Helmut Deutsch i del Concurs Nadia et Lili Boulanger. És alumni de l’Atelier Lyrique del Festival de Verbier, en el qual va cantar Musetta (La bohème), i de l’Académie Vocal Residency del Festival d’Ais de Provença. Té una diplomatura en humanitats per la Universitat de Princeton i un màster en música per la Guildhall School of Music.
Següent biografia
Biografies
©Alex Waltke
©Alex Waltke
Soohong Park, piano
Després de graduar-se a l’escola primària a l’illa de Jeju (Corea), es va traslladar a Detmold (Alemanya) als dotze anys per estudiar a la Hochschule für Musik de la ciutat. Després de graduar-se el 2016 va continuar els estudis a la Guildhall School of Music & Drama de Londres. El 2020 va guanyar-hi la prestigiosa medalla d’or; com a Guildhall Artist ha actuat al Carnegie Hall de Nova York i al Barbican Hall de Londres, i actua habitualment amb orquestra a Alemanya i Anglaterra. El 2018 va assistir a l’International Musicians Seminar Prussia Cove al Regne Unit i l’any següent va ser finalista del Concurs Internacional de Música Isang Yun a Tongyeong (Corea del Sud). Té dos màsters en música de cambra i acompanyament vocal i un grau com a solista.
Textos
Textos
Franz Schubert (1797-1828)
Suleika I, D. 720 – Primer cant de Suleika
Text de Marianne von Willemer (1784-1860)
Was bedeutet die Bewegung?
Bringt der Ost mir frohe Kunde?
Seiner Schwingen frische Regung
Kühlt des Herzens tiefe Wunde.
Què significa aquesta agitació?
Et porta bones noves el vent de l’Est?
El moviment refrescant de les seves ales
lenifica les profundes ferides del cor.
Kosend spielt er mit dem Staube,
Jagt ihn auf in leichten Wölkchen,
Treibt zur sichern Rebenlaube
Der Insekten frohes Völkchen.
Juga acaronador amb la pols,
aixecant-la en núvols lleugers,
i empeny l’alegre munió d’insectes
cap al protector ramatge de les vinyes,
Lindert sanft der Sonne Glühen,
Kühlt auch mir die heissen Wangen,
Küsst die Reben noch im Fliehen,
Die auf Feld und Hügel prangen.
Mitiga dolçament l’ardor del sol,
també em refresca les galtes enceses,
i tot volant refresca encara les vinyes
que lluen pels camps i pels turons.
Und mir bringt sein leises Flüstern
Von dem Freunde tausend Grüsse;
Eh’ noch diese Hügel düstern,
Grüssen mich wohl tausend Küsse.
I els seus tendres murmuris
em porten mil salutacions de l’amic;
abans que s’enfosqueixin aquests turons
més de mil besos em saluden.
Und so kannst du weiter ziehen!
Diene Freunden und Betrübten.
Dort wo hohe Mauern glühen,
Dort find’ ich bald den Vielgeliebten.
I ara pots continuar volant!
Serveix els amics i els entristits.
Allà on brillen aquells alts murs
trobaré aviat l’estimat.
Ach, die wahre Herzenskunde,
Liebeshauch, erfrischtes Leben
Wird mir nur aus seinem Munde,
Kann mir nur sein Atem geben.
Ai, el missatge veritable del cor,
l’hàlit amorós, la vida refrescant,
m’arribaran només de la seva boca,
només el seu alè me’ls pot transmetre.
Suleika II, D. 717 – Segon cant de Suleika
Text de Marianne von Willemer
Ach, um deine feuchten Schwingen,
West, wie sehr ich dich beneide:
Denn du kannst ihm Kunde bringen
Was ich in der Trennung leide!
Ah, com envejo, vent de l’Oest,
les teves ales humides,
car tu pots portar-li notícies
de com sofreixo amb la separació!
Die Bewegung deiner Flügel
Weckt im Busen stilles Sehnen;
Blumen, Auen, Wald und Hügel
Stehn bei deinem Hauch in Tränen.
El moviment de les teves ales
desperta un tranquil enyor en el meu pit;
les flors, els camps, els boscos i els turons
s’omplen de llàgrimes amb el teu hàlit.
Doch dein mildes sanftes Wehen
Kühlt die wunden Augenlider;
Ach, für Leid müsst’ ich vergehen,
Hofft’ ich nicht zu sehn ihn wieder.
Però la teva brisa suau i dolça
refresca les parpelles ferides;
ai, em moriria de dolor
si no esperés tornar-lo a veure!
Eile denn zu meinem Lieben,
Spreche sanft zu seinem Herzen;
Doch vermeid’ ihn zu betrüben
Und verbirg ihm meine Schmerzen.
Apressa’t, doncs, cap a l’estimat,
parla-li suaument al cor;
però evita d’entristir-lo,
i amaga-li les meves penes.
Sag ihm, aber sag’s bescheiden:
Seine Liebe sei mein Leben,
Freudiges Gefühl von beiden
Wird mir seine Nähe geben.
Digues-li, però digues-li discretament,
que el seu amor és la meva vida,
i que la seva proximitat em donarà
una feliç sensació d’aparellament.
Hugo Wolf (1860-1903)
De Goethe Lieder HWW. 120
Text de Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)
Mignon I
Heiss mich nicht reden, heiss mich schweigen,
Denn mein Geheimnis ist mir Pflicht;
Ich möchte dir mein ganzes Innre zeigen,
Allein das Schicksal will es nicht.
No em facis parlar, fes-me callar,
car el secret és el meu deure.
Et voldria mostrar tots els meus pensaments,
però el meu destí no ho permet.
Zur rechten Zeit vertreibt der Sonne Lauf
Die finstre Nacht, und sie muss sich erhellen;
Der harte Fels schliesst seinen Busen auf,
Missgönnt der Erde nicht die tiefverborgnen Quellen.
En el moment oportú el curs del sol
expulsa l’obscura nit, que s’ha d’il·luminar;
la dura roca obre les seves entranyes
i no escatima a la terra les ocultes fonts.
Ein jeder sucht im Arm des Freundes Ruh,
Dort kann die Brust in Klagen sich ergiessen;
Allein ein Schwur drückt mir die Lippen zu,
Und nur ein Gott vermag sie aufzuschliessen.
Cadascú busca repòs als braços de l’amic,
on el cor pugui desfogar les seves queixes,
però un jurament em tanca els llavis,
i només un déu els podria obrir.
Mignon II
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiss, was ich leide!
Allein und abgetrennt
Von aller Freude,
Seh’ ich an’s Firmament
Nach jener Seite.
Ach! der mich liebt und kennt
Ist in der Weite.
Es schwindelt mir, es brennt
Mein Eingeweide.
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiss, was ich leide!
Només el qui coneix l’enyorança
sap el que sofreixo!
Sola i separada
de tota alegria,
miro el firmament
cap aquell costat.
Ai!, el que m’estima i em coneix
està molt lluny.
Em marejo, se’m cremen
les entranyes.
Només el qui coneix l’enyorança
sap el que sofreixo!
Mignon III
So lasst mich scheinen, bis ich werde,
Zieht mir das weisse Kleid nicht aus!
Ich eile von der schönen Erde
Hinab in jenes dunkle Haus.
Deixeu-me lluir, mentre visqui;
no em traieu el vestit blanc!
M’apresso a deixar la bella terra
cap a aquella sòrdida morada fosca.
Dort ruh’ ich eine kleine Stille,
Dann öffnet sich der frische Blick;
Ich lasse dann die reine Hülle,
Den Gürtel und den Kranz zurück.
Descansaré allà en curta pau,
després s’obrirà la fresca mirada
i deixaré llavors darrere meu
els simples embolcalls, la cinta i la corona.
Und jene himmlischen Gestalten
Sie fragen nicht nach Mann und Weib,
Und keine Kleider, keine Falten
Umgeben den verklärten Leib.
I aquelles figures celestials
no pregunten si ets home o dona,
i cap vestit, ni cap arruga
cobriran el cos transfigurat.
Zwar lebt’ ich ohne Sorg’ und Mühe,
Doch fühlt’ ich tiefen Schmerz genung.
Vor Kummer altert’ ich zu frühe;
Macht mich auf ewig wieder jung!
Vaig viure certament sense penes ni molèsties,
però vaig sentir un profund dolor.
L’aflicció em va envellir massa aviat...
Feu-me jove per sempre més!
Mignon: Kennst du das Land?
Mignon: Coneixes el país?
Kennst du das Land, wo die Zitronen blühn,
Im dunkeln Laub die Gold-Orangen glühn,
Ein sanfter Wind vom blauen Himmel weht,
Die Myrte still und hoch der Lorbeer steht?
Kennst du es wohl?
Dahin! dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Geliebter, ziehn.
Coneixes el país on floreixen els llimoners,
on brillen les taronges daurades entre obscurs brancatges,
una dolça brisa bufa al cel blau,
les murtres estan callades i creixen els llorers?
El coneixes bé?
Cap allà! Cap allà
voldria, estimat, anar amb tu!
Kennst du das Haus? Auf Säulen ruht sein Dach.
Es glänzt der Saal, es schimmert das Gemach,
Und Marmorbilder stehn und sehn mich an:
Was hat man dir, du armes Kind, getan?
Kennst du es wohl?
Dahin! dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Beschützer, ziehn.
Coneixes la casa? Sobre les columnes reposa la teulada
resplendeix la sala i brilla la cambra,
i hi ha estàtues de marbre que em pregunten:
què t’hem fet, pobra criatura?
La coneixes bé?
Cap allà! Cap allà
voldria, protector meu, anar amb tu!
Kennst du den Berg und seinen Wolkensteg?
Das Maultier sucht im Nebel seinen Weg;
In Höhlen wohnt der Drachen alte Brut;
Es stürzt der Fels und über ihn die Flut!
Kennst du ihn wohl?
Dahin! dahin
Geht unser Weg! O Vater, laß uns ziehn!
Coneixes la muntanya i el seu boirós camí?
La mula el busca entre la boira;
en les cavernes hi viu l’antiga nissaga dels dragons
les roques es precipiten sobre el riu.
La coneixes bé?
Cap allà! Cap allà
ens porta aquest camí! Pare, deixa’ns-hi anar!
Die Spröde
L’esquiva
An dem reinsten Frühlingsmorgen
Ging die Schäferin und sang,
Jung und schön und ohne Sorgen,
Daß es durch die Felder klang,
So la la!
En un lluminós matí de primavera,
anava cantant la pastora,
jove, bella i despreocupada,
omplint de sons els camps:
so la la!
Thyrsis bot ihr für ein Mäulchen
Zwei, drei Schäfchen gleich am Ort;
Schalkhaft blickte sie ein Weilchen,
Doch sie sang und lachte fort,
So la la!
Tirsis li oferí per un sol bes
dos, tres ovelles, allà mateix,
ella se’l mirà sorneguera,
i continuà cantant, rient:
so la la!
Und ein andrer bot ihr Bänder,
Und der dritte bot sein Herz;
Doch die trieb mit Herz und Bändern
So wie mit den Lämmern Scherz,
So la la!
Un altre li oferí cintes,
i el tercer li oferí el seu cor;
però ella es prengué tan a broma
les cintes i el cor com les ovelles,
so, la la!
Die Bekehrte
La convertida
Bei dem Glanz der Abendröte
Ging ich still den Weg entlang,
Damon saß und blies die Flöte,
Daß es von den Felsen klang,
So la la!
A la llum del capvespre
seguia tranquil·la el meu camí;
Damon, assegut, tocava la flauta,
que ressonava entre les roques,
so la la!
Und er zog mich zu sich nieder,
Küßte mich so hold, so süß,
Und ich sagte: Blase wieder!
Un der gute Junge blies,
So la la!
Em va atreure cap a ell,
i em besà, afectuós, molt dolçament,
i li vaig dir: torna a bufar!
i el bon noi bufà,
so la la!
Meine Ruh ist nun verloren,
Meine Freude floh davon,
Und ich hör vor meinen Ohren
Immer nur de n alten Ton,
so la la, re ralla!
He perdut ara la meva pau,
i amb ella volà l’alegria,
i sento en les meves orelles
només l’antiga melodia,
so la la, la ra la!
Alexander von Zemlinsky (1871-1942)
Walzer-Gesänge, op. 6 – Cançons en forma de vals
A partir de cançons populars toscanes, versió alemanya de Ferdinand Gregorovius (1821-1891)
Liebe Schwalbe
Estimada oreneta
Liebe Schwalbe, kleine Schwalbe,
Du fliegst auf und singst so früh,
Streuest durch die Himmelsbläue
Deine süβe Melodie.
Estimada oreneta, petita oreneta,
voles i cantes molt matinera,
escampes pel blau del cel
la teva dolça melodia.
Die da schlafen noch am Morgen,
Alle Liebenden in Ruh’,
Mit dem zwitschernden Gesange
Die Versunk’nen weckest du.
Encara dormen al matí
tots els tranquils enamorats ,
amb les teves refiladisses
despertes els absorts.
Auf! Nun auf ihr Liebeschläfer,
Weil die Morgenschwalbe rief:
Denn die Nacht wird den betrügen,
Der der hellen Tag verschlief.
Amunt! Amunt, enamorats adormits,
que us crida l’oreneta del matí!
La nit enganyarà llavors
els que passaren dormint el dia clar.
Klagen ist der Mond gekommen
La lluna ha vingut a queixar-se
Klagen ist der Mond gekommen,
Vor der Sonne Angesicht,
Soll ihm noch der Himmel frommen,
Da du Glanz ihm nahmst und Licht?
La lluna ha vingut a queixar-se
a la cara del sol:
s’ha d’alegrar encara del cel,
quan li has pres l’esplendor i la llum?
Seine Sterne ging er zählen,
Und der will vor Leid vergehn:
Zwei der schönsten Sternen fehlen,
Die in deinem Antlitz stehn.
Ha comptat les seves estrelles,
i vol morir-se de dolor:
falten dues de les estrelles més belles,
les que hi ha a la teva faç.
Fensterlein, nachts bist du zu
Finestreta, a la nit estàs tancada
Fensterlein, nachts bist du zu,
Tust auf dich am Tag mir zu Leide:
Mit Nelken umringelt bis du;
O öffne dich, Augenweide!
Finestreta, a la nit estàs tancada,
t’obres de dia per a la meva pena:
estàs envoltada de clavells;
oh, obre’t, encís dels ulls!
Fenster aus köstlichen Stein,
Drinnen die Sonne, die Sterne da drauβen,
O Fensterlein heimlich und Klein,
Sonne darinnen und Rosen darauβen,
Finestra de pedres precioses,
dins el sol, defora les estrelles,
oh, finestreta amable i petita,
el sol dins i roses defora!
Ich gehe des Nachts
Camino a la nit
Ich gehe des Nachts, wie der Mond tut gehen,
Ich suche, wo den Geliebten sie haben:
Da hab ich den Tod, den finstern, gesehn,
Er sprach: such nicht, ich hab ihn begraben.
Camino a la nit, com ho fa la lluna,
busco on amaga l’estimat:
he vist la mort, tètrica,
i em digué: no busquis més, l’he enterrat.
Blaues Sternlein, du sollst schweigen
Estrelleta blava, has de callar
Blaues Sternlein, du sollst schweigen,
Das Gegheimnis gib nicht Kund.
Sollst nicht allen Leuten zeigen
Unsern stillen Liebesbund.
Estrelleta blava, has de callar,
no has de revelar el secret.
No has de mostrar a tothom
el nostre callat lligam amorós.
Mögen andre stehn inSchmerzen,
Jeder sage, was er will;
Sind zufrieden unsre Herzen,
Sind wir beide gerne still.
Si als altres els fa pena,
que diguin el que vulguin;
els nostres cors estan contents,
ens agrada estar callats.
Briefchen schrieb und warf in den Wind ich
Vaig escriure cartetes i les vaig tirar al vent
Briefchen schrieb und warf in den Wind ich,
Sie fielen ins Meer, uns sie fielen auf Sand.
Ketten von Schnee und von Eise, die bind’ ich,
Die Sonne zerschmilzt sie in meiner Hand.
Vaig escriure cartetes i les vaig tirar al vent,
van caure al mar, van caure a la sorra.
Les cadenes de neu i de gel que vaig lligar
les fongué el sol a les meves mans.
Maria, Maria, du sollst es dir merken:
Am Ende gewinnt, wer dauert in Streit,
Maria, Maria, das sollst du bedenken:
Es siegt, wer dauert in Ewigkeit.
Maria, Maria, ho has de saber:
al final guanya qui més lluita;
Maria, Maria, això has de pensar:
guanya el qui dura en l’eternitat.
Arnold Schönberg (1874-1951)
Vier Lieder, op. 2 – Quatre cançons
Erwartung
Text de Richard Dehmel (1863-1920)
Espera
Aus dem meergrünen Teiche
Neben der roten Villa
Unter der toten Eiche
Scheint der Mond.
A l’estany verd com el mar
prop de la vil·la vermella
sota el roure mort
la luna brilla.
Wo ihr dukles Abbild
Durch das Wasser greift,
Seht ein Mann und streift
Einen Ring von seiner Hand.
On la seva fosca imatge
s’estén damunt de l’aigua,
hi ha un home i es treu
un anell de la seva mà.
Drei Opale blinken;
Durch die bleichen Steine
Schwimmen rot und grüne
Funken und versinken.
Brillen tres òpals;
entre les pedres esblaimades
suren vermells i verds,
lluen i s’enfonsen.
Und der küsst sie, und
Siene Augen leuchten
Wie der meergrüne Grund:
Ein Fenster tut auf.
I ell els besa,
i els seus ulls brillen
com el fons verd del mar:
s’obre una finestra.
Aus dem meergrünen Teiche
Neben der toten Eiche
Winkt ihm eine bleiche
Frauenhand.
A l’estany verd com el mar
al costat del roure mort
el saluda una pàl·lida
mà de dona.
Jesus bettelt
Text de Richard Dehmel
Jesús mendica
Schenk mir deinen goldenen Kamm;
Jeder Morgen soll dich mahnen,
Daß du mir die Haare küßtest.
Schenk mir deinen seidenen Schwamm;
Jeden Abend will ich ahnen,
Wem du dich im Bade rüstest,
O Maria!
Regala’m la teva pinta daurada;
cada matí t’ha de recordar
que em vares besar els cabells.
Regala’m la teva esponja de seda,
cada vespre respiraré
els preparatius del teu bany,
oh, Maria!
Schenk mir Alles, was du hast;
Meine Seele ist nicht eitel,
Stolz empfang ich deinen Segen,
Schenk mir deine schwerste Last;
Willst du nicht auf meinen Scheitel
Auch dein Herz, dein Herz noch legen,
Magdalena?
Regala’m tot el que tens,
la meva ànima no és vanitosa,
rebré orgullós la teva benedicció,
regala’m la teva càrrega més pesada;
no vols posar també el teu cor
a la meva clenxa? El teu cor,
Magdalena?
Erhebung
Text de Richard Dehmel
Elevació
Gib mir deine Hand,
Nur den Finger, dann
Seh ich diesen ganzen Erdkreis
Als mein Eigen an!
Dona’m la teva mà,
només un dit, llavors
veuré tota aquesta esfera terrestre
com meva!
O, wie blüht mein Land,
Sieh dir’s doch nur an!
Daß es mit uns über die Wolken
In die Sonne kann!
Oh, com floreix el meu país,
contempla’l!
Com pot aixecar-se amb nosaltres
damunt dels núvols fins al sol!
Waldsonne
Text de Johannes Schlaf (1862- 1941)
Sol del bosc
In die braunen, rauschenden Nächte
Flittert ein Licht herein,
Grüngolden ein Schein.
En la nit fosca i mormolant
brilla una llum:
un raig verd daurat.
Blumen blinken auf und Grässer
Und die singenden, springenden
Waldwässerlein, und Erinnerungen.
Lluen flors i herbes
i corrents cantants
i saltadors, i records.
Die längst verklungenen:
Golden erwachen sie wieder
All deine fröhlichen Lieder.
Apagades fa molt de temps
es tornen a despertar daurades:
totes les teves alegres cançons.
Und ich sehe deine goldenen Haare glänzen,
Und ich sehe deine goldenen Augen glänzen,
Aus den grünen, raunenden Nächten.
I veig brillar els teus cabells daurats,
i veig brillar els teus ulls daurats,
en la nit verda i xiuxiuejant.
Und mir ist, ich läge neben dir auf dem Rasen
Und hörte dich wieder auf der glitzeblanken Syrinx
In die blauen Himmelslüfte blasen.
I és com si jagués al teu costat damunt la gespa,
i et tornés a sentir tocar la siringa relluent
bufant en els aires blaus del cel.
In den braunen, wühlenden Nächte
Flittert ein Licht,
Ein goldener Schein.
En la nit fosca i agitada
brilla una llum:
un raig daurat.
Erich Wolfgang Korngold (1897-1957)
Drei Lieder, op. 22 – Tres cançons
Was du mir bist?
Text d’Eleonore van der Straaten (1845-?)
Què ets per a mi?
Was du mir bist?
Der Ausblick in ein schönes Land,
Wo fruchtbelad’ne Bäume ragen,
Blumen blühn’ am Quellenrand.
Què ets per a mi?
La vista sobre una bella terra,
on creixen arbres carregats de fruita,
i floreixen flors a la vora de les fonts.
Was du mir bist?
Der Stern’ Funkeln,
das Gewölk durchbricht,
Der ferne Lichtstrahl,
der im Dunkeln spricht:
O Wand’rer, verzage nicht!
Què ets per a mi?
La brillantor de les estrelles
que travessa els núvols,
el raig de llum llunyà,
que diu en la foscor:
oh, caminant, no et desanimis!
Und war mein Leben auch Entsagen,
glänzte mir kein froh Geschick,
was dur mir bist? Kannst du noch fragen?
Was du mir bist: mein Glaube an das Glück.
I tot i que la meva vida fou renúncia,
cap destí joiós brillà per a mi...
Què ets per a mi? Encara ho preguntes?
La meva fe en la felicitat.
Mit dir zu schweigen
Text de Karl Kobald (1876-1957)
Callar amb tu
Mit Dir zu schweigen in der Dämmerzeit,
Ist Schweben nach der Welten großer Fülle,
Ist Wachsen weit in die Unendlichkeit,
Entrückt in ewige Stille...
Callar amb tu a l’hora del capvespre,
és nedar cap als mons de gran plenitud,
és créixer lluny en l’infinit,
encisat en una eterna tranquil·litat...
Mit Dir zu schweigen still im Dämmerschein,
Die Seele an der Träume Schoß gelehnt -
Ist Lauschen ew'gen Melodei'n,
Ist Liebe ohne End'...
Callar amb tu tranquils a la llum del capvespre,
les ànimes recolzades en l’entranya dels somnis...
és escoltar melodies eternes,
és l’amor sense fi...
Welt ist stille eingeschlafen
Text de Karl Kobald
El món està tranquil·lament adormit
Welt ist stille eingeschlafen,
Ruht im Mondenschein.
Öffnen sich im Himmelshafen
Augen, golden, rein.
El món està tranquil·lament adormit,
reposant a la llum de la lluna.
S’obren en la creació celestial
ulls, daurats, purs.
Gottes Geige singt jetzt leise -
Liebste, denk' an Dich.
Wie im Traumboot geht die Reise,
Such' in Sternen Dich.
Els violins divins canten ara dolçament…
Estimada, penso en tu,
viatjo com en la barca dels somnis,
et busco entre les estrelles.
Strahlen seliger Lieb' erhellen
Meines Herzens Raum.
Zwiesprach' halten unsere Seelen,
Küssen sich im Traum. Què ets per a mi?
Raigs d’amor benaurat il·luminen
els espais del meu cor.
Les nostres ànimes dialoguen,
es besen en somnis.
Traduccions de Manuel Capdevila i Font
També et pot interessar...
Petit Palau Cambra – Schubertíada Barcelona
Dilluns, 13.05.24 – 19.30 h
Petit Palau
Berg, Mahler, Schönberg, Strauss i Webern
Ferran Albrich, baríton
Victoria Guerrero, piano
A. Schönberg: Erwartung, op.2/1; Die Aufgeregten, op.3/2; Warnung, op.3/3; Geübtes Herz, op.3/5
A. Webern: “Tief von Fern, núm. 1” i “Sommerabend, núm.5” d’Acht frühe Lieder; “Vorfrühling, núm.1” de Drei gedichte
A. Berg: Vier Lieder, op.2
G. Mahler: Kindertotenlieder
Preu: 15 euros
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mitjans Col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Calaf Grup – Cardoner Grup – CECOT – Coca-Cola – Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports – Deloitte – Eurofirms Group – FC Barcelona – Fundació Abertis – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Caixa d'Enginyers – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Laboratorio Reig Jofre – La Fageda – Nexo – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot –
Amics Benefactors
Ascensores Jordà, S.A. – Fundació Antoni Serra Santamans – Veolia Serveis Catalunya S.A.U. – Salvador Viñas Amat –
Benefactors Palau XXI
Mª Dolors i Francesc – Elvira Abril – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Mariona Carulla Font – Josep Colomer Maronas – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Pere Grau Vacarisas – Jordi Gual i Solé – María José Lavin Guitart – Ramón Poch Segura – Mª. del Carmen Pous Guardia – Juan Manuel Soler Pujol – Daniela Turco – Joan Uriach Marsal – Joaquim Uriach Torello –

Erika Baikoff & Soohong Park
—Schubert, Wolf, Zemlinsky, Schönberg i Korngold
Petit Palau Cambra
Dimarts, 5 de març de 2024 – 19.30 h
Petit Palau
En co-producció amb:
Amb la col·laboració de:
Membre de:
Programa
Erika Baikoff, soprano
Soohong Park, piano
Franz Schubert (1797-1828)
Suleika I, D. 720
Suleika II, D. 717
Hugo Wolf (1860-1903)
De Goethe Lieder HWW. 120

Mignon I: Heiß mich nicht reden, núm. 5
Mignon II: Nur wer die Sehnsucht kenn, núm. 6
Mignon III: So lasst mich scheinen, bis ich werde, núm. 7
Mignon: Kennst du das Land, núm. 9
Die Spröde, núm. 26
Die Bekehrte, núm. 27
Alexander von Zemlinsky (1871-1942)
Walzer-Gesänge, op. 6

Liebe Schwalbe
Klagen ist der Mond gekommen
Fensterlein, nachts bist du zu
Ich gehe des Nachts
Blaues Sternlein
Briefchen schrieb ich
Arnold Schönberg (1874-1951)
Vier Lieder, op. 2

Erwartung
Jesus bettelt
Erhebung
Waldsonne
Erich Wolfgang Korngold (1897-1957)
Drei Lieder, op. 22

Was du mir bist
Mit dir zu schweigen
Welt ist stille eingeschlafen
Aquest concert té una durada de 65 minuts sense pausa.
La durada del concert és aproximada.
#lied #jovestalents
Poema
els meus ulls tenen forats

si hi endinso aquestes mans
m’estiro la flor
de les entranyes

el calze que té l’oracle
al seu final

Laia Llobera
Paradísia (2023)
Comentari
Viena 1900. Primera etapa
L’expressió “Viena 1900” ens remet a una època en què el tardoromanticisme, que es va apagant, conviu amb la modernitat, que arriba amb força. Un període de creativitat intensa en totes les disciplines artístiques, de canvis socials, polítics i culturals que podem esbossar ràpidament amb els noms de Gustav Klimt, Sigmund Freud, Otto Wagner o Stefan Zweig. La música també participa d’aquest moviment; molt especialment el lied, pel seu lligam amb la poesia; el cicle Viena 1900 que comença avui i s’allargarà durant tres temporades, se centra en compositors d’aquest període i n’explora les innovacions i les relacions amb el passat.

Sense moure’ns de Viena, el primer concert abastarà un període força ampli, des de Franz Schubert fins a Erich Wolfgang Korngold. L’amor no n’entén, d’èpoques, i és el tema central del programa, sovint amb perspectiva femenina.

És el cas dels dos lieder de Schubert, les dues Suleika (1821); l’autora dels poemes, Marianne von Willemer, prenia aquest nom en la seva correspondència amb Goethe, a qui a l’època s’atribuïen els versos. El vent de l’Est, missatger de la joia, i el de l’Oest, missatger de la incertesa, protagonitzen aquestes dues escenes amoroses esplèndides. Gairebé seixanta anys després de la mort del poeta, contemporani de Schubert, Hugo Wolf escriu d’una tirada els cinquanta-un Goethe Lieder (1888-89). El compositor torna a les cançons de Mignon, musicades abans per Schubert i Robert Schumann; en fa una lectura formidable que, si bé sembla passar per alt l’edat adolescent de la nena, penetra profundament en els seus sentiments i el seu amor per l’home que l’ha acollida; el llenguatge musical anticipa el que ha de venir. El bloc de Wolf es tanca amb un díptic deliciós, Die Spröde i Die Bekehrte: la jove que al matí refusa riallera les atencions dels joves, al vespre es dona i s’enamora.

Deliciosos també, i brevíssims, són els Walzer-Gesänge (1899) d’Alexander von Zemlinsky. El compositor parteix de cançons populars toscanes, com havia fet Wolf al Cançoner italià, per compondre sis valsos que evoquen els Liebeslieder Walzer de Johannes Brahms. L’atmosfera canviarà amb els Vier Lieder (1899) d’Arnold Schönberg (i, d’alguna manera, tornarà a la creada per Wolf); d’aquestes cançons, tres amb poemes de Richard Dehmel, sempre fregant la censura, cal destacar-ne l’espera expectant fins al moment de la trobada amorosa d’“Erwartung” i, sobretot, la súplica que escoltem a la bellíssima “Jesus bettelt”.

Finalment, ja a les portes d’una nova catàstrofe a Europa, Erich Wolfgang Korngold ens parla d’un amor serè i transcendent en els seus Drei Lieder (1930), amb la música nostàlgica que li sembla inherent; potser comença a pertànyer a un altre món, però és difícil sostreure’s a la bellesa de cançons com “Was du mir bist”.

Sílvia Pujalte Piñán, divulgadora musical
Biografies
Erika Baikoff, soprano
©Dario Acosta
La soprano russoamericana s’ha graduat recentment al Lindemann Young Artist Development Program de la Metropolitan Opera; en el marc d'aquest programa va cantar els papers de Xenia (Boris Godunov) i Barbarina (Le nozze di Figaro). Entre el 2018 i el 2020 va ser membre de l’Studio de l’Opéra Nacional de Lió. El 2022 va debutar a la Schubertíada i a la Chamber Music Society del Lincoln Center. El 2019 va rebre el primer premi del Concurs Internacional de Lied Helmut Deutsch i del Concurs Nadia et Lili Boulanger. És alumni de l’Atelier Lyrique del Festival de Verbier, en el qual va cantar Musetta (La bohème), i de l’Académie Vocal Residency del Festival d’Ais de Provença. Té una diplomatura en humanitats per la Universitat de Princeton i un màster en música per la Guildhall School of Music.
Soohong Park, piano
©Alex Waltke
Després de graduar-se a l’escola primària a l’illa de Jeju (Corea), es va traslladar a Detmold (Alemanya) als dotze anys per estudiar a la Hochschule für Musik de la ciutat. Després de graduar-se el 2016 va continuar els estudis a la Guildhall School of Music & Drama de Londres. El 2020 va guanyar-hi la prestigiosa medalla d’or; com a Guildhall Artist ha actuat al Carnegie Hall de Nova York i al Barbican Hall de Londres, i actua habitualment amb orquestra a Alemanya i Anglaterra. El 2018 va assistir a l’International Musicians Seminar Prussia Cove al Regne Unit i l’any següent va ser finalista del Concurs Internacional de Música Isang Yun a Tongyeong (Corea del Sud). Té dos màsters en música de cambra i acompanyament vocal i un grau com a solista.
Textos
Franz Schubert (1797-1828)
Suleika I, D. 720 – Primer cant de Suleika
Text de Marianne von Willemer (1784-1860)
Was bedeutet die Bewegung?
Bringt der Ost mir frohe Kunde?
Seiner Schwingen frische Regung
Kühlt des Herzens tiefe Wunde.
Què significa aquesta agitació?
Et porta bones noves el vent de l’Est?
El moviment refrescant de les seves ales
lenifica les profundes ferides del cor.
Kosend spielt er mit dem Staube,
Jagt ihn auf in leichten Wölkchen,
Treibt zur sichern Rebenlaube
Der Insekten frohes Völkchen.
Juga acaronador amb la pols,
aixecant-la en núvols lleugers,
i empeny l’alegre munió d’insectes
cap al protector ramatge de les vinyes,
Lindert sanft der Sonne Glühen,
Kühlt auch mir die heissen Wangen,
Küsst die Reben noch im Fliehen,
Die auf Feld und Hügel prangen.
Mitiga dolçament l’ardor del sol,
també em refresca les galtes enceses,
i tot volant refresca encara les vinyes
que lluen pels camps i pels turons.
Und mir bringt sein leises Flüstern
Von dem Freunde tausend Grüsse;
Eh’ noch diese Hügel düstern,
Grüssen mich wohl tausend Küsse.
I els seus tendres murmuris
em porten mil salutacions de l’amic;
abans que s’enfosqueixin aquests turons
més de mil besos em saluden.
Und so kannst du weiter ziehen!
Diene Freunden und Betrübten.
Dort wo hohe Mauern glühen,
Dort find’ ich bald den Vielgeliebten.
I ara pots continuar volant!
Serveix els amics i els entristits.
Allà on brillen aquells alts murs
trobaré aviat l’estimat.
Ach, die wahre Herzenskunde,
Liebeshauch, erfrischtes Leben
Wird mir nur aus seinem Munde,
Kann mir nur sein Atem geben.
Ai, el missatge veritable del cor,
l’hàlit amorós, la vida refrescant,
m’arribaran només de la seva boca,
només el seu alè me’ls pot transmetre.
Suleika II, D. 717 – Segon cant de Suleika
Text de Marianne von Willemer
Ach, um deine feuchten Schwingen,
West, wie sehr ich dich beneide:
Denn du kannst ihm Kunde bringen
Was ich in der Trennung leide!
Ah, com envejo, vent de l’Oest,
les teves ales humides,
car tu pots portar-li notícies
de com sofreixo amb la separació!
Die Bewegung deiner Flügel
Weckt im Busen stilles Sehnen;
Blumen, Auen, Wald und Hügel
Stehn bei deinem Hauch in Tränen.
El moviment de les teves ales
desperta un tranquil enyor en el meu pit;
les flors, els camps, els boscos i els turons
s’omplen de llàgrimes amb el teu hàlit.
Doch dein mildes sanftes Wehen
Kühlt die wunden Augenlider;
Ach, für Leid müsst’ ich vergehen,
Hofft’ ich nicht zu sehn ihn wieder.
Però la teva brisa suau i dolça
refresca les parpelles ferides;
ai, em moriria de dolor
si no esperés tornar-lo a veure!
Eile denn zu meinem Lieben,
Spreche sanft zu seinem Herzen;
Doch vermeid’ ihn zu betrüben
Und verbirg ihm meine Schmerzen.
Apressa’t, doncs, cap a l’estimat,
parla-li suaument al cor;
però evita d’entristir-lo,
i amaga-li les meves penes.
Sag ihm, aber sag’s bescheiden:
Seine Liebe sei mein Leben,
Freudiges Gefühl von beiden
Wird mir seine Nähe geben.
Digues-li, però digues-li discretament,
que el seu amor és la meva vida,
i que la seva proximitat em donarà
una feliç sensació d’aparellament.
Hugo Wolf (1860-1903)
De Goethe Lieder HWW. 120
Text de Johann Wolfgang Goethe (1749-1832)
Mignon I
Heiss mich nicht reden, heiss mich schweigen,
Denn mein Geheimnis ist mir Pflicht;
Ich möchte dir mein ganzes Innre zeigen,
Allein das Schicksal will es nicht.
No em facis parlar, fes-me callar,
car el secret és el meu deure.
Et voldria mostrar tots els meus pensaments,
però el meu destí no ho permet.
Zur rechten Zeit vertreibt der Sonne Lauf
Die finstre Nacht, und sie muss sich erhellen;
Der harte Fels schliesst seinen Busen auf,
Missgönnt der Erde nicht die tiefverborgnen Quellen.
En el moment oportú el curs del sol
expulsa l’obscura nit, que s’ha d’il·luminar;
la dura roca obre les seves entranyes
i no escatima a la terra les ocultes fonts.
Ein jeder sucht im Arm des Freundes Ruh,
Dort kann die Brust in Klagen sich ergiessen;
Allein ein Schwur drückt mir die Lippen zu,
Und nur ein Gott vermag sie aufzuschliessen.
Cadascú busca repòs als braços de l’amic,
on el cor pugui desfogar les seves queixes,
però un jurament em tanca els llavis,
i només un déu els podria obrir.
Mignon II
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiss, was ich leide!
Allein und abgetrennt
Von aller Freude,
Seh’ ich an’s Firmament
Nach jener Seite.
Ach! der mich liebt und kennt
Ist in der Weite.
Es schwindelt mir, es brennt
Mein Eingeweide.
Nur wer die Sehnsucht kennt
Weiss, was ich leide!
Només el qui coneix l’enyorança
sap el que sofreixo!
Sola i separada
de tota alegria,
miro el firmament
cap aquell costat.
Ai!, el que m’estima i em coneix
està molt lluny.
Em marejo, se’m cremen
les entranyes.
Només el qui coneix l’enyorança
sap el que sofreixo!
Mignon III
So lasst mich scheinen, bis ich werde,
Zieht mir das weisse Kleid nicht aus!
Ich eile von der schönen Erde
Hinab in jenes dunkle Haus.
Deixeu-me lluir, mentre visqui;
no em traieu el vestit blanc!
M’apresso a deixar la bella terra
cap a aquella sòrdida morada fosca.
Dort ruh’ ich eine kleine Stille,
Dann öffnet sich der frische Blick;
Ich lasse dann die reine Hülle,
Den Gürtel und den Kranz zurück.
Descansaré allà en curta pau,
després s’obrirà la fresca mirada
i deixaré llavors darrere meu
els simples embolcalls, la cinta i la corona.
Und jene himmlischen Gestalten
Sie fragen nicht nach Mann und Weib,
Und keine Kleider, keine Falten
Umgeben den verklärten Leib.
I aquelles figures celestials
no pregunten si ets home o dona,
i cap vestit, ni cap arruga
cobriran el cos transfigurat.
Zwar lebt’ ich ohne Sorg’ und Mühe,
Doch fühlt’ ich tiefen Schmerz genung.
Vor Kummer altert’ ich zu frühe;
Macht mich auf ewig wieder jung!
Vaig viure certament sense penes ni molèsties,
però vaig sentir un profund dolor.
L’aflicció em va envellir massa aviat...
Feu-me jove per sempre més!
Mignon: Kennst du das Land?
Mignon: Coneixes el país?
Kennst du das Land, wo die Zitronen blühn,
Im dunkeln Laub die Gold-Orangen glühn,
Ein sanfter Wind vom blauen Himmel weht,
Die Myrte still und hoch der Lorbeer steht?
Kennst du es wohl?
Dahin! dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Geliebter, ziehn.
Coneixes el país on floreixen els llimoners,
on brillen les taronges daurades entre obscurs brancatges,
una dolça brisa bufa al cel blau,
les murtres estan callades i creixen els llorers?
El coneixes bé?
Cap allà! Cap allà
voldria, estimat, anar amb tu!
Kennst du das Haus? Auf Säulen ruht sein Dach.
Es glänzt der Saal, es schimmert das Gemach,
Und Marmorbilder stehn und sehn mich an:
Was hat man dir, du armes Kind, getan?
Kennst du es wohl?
Dahin! dahin
Möcht’ ich mit dir, o mein Beschützer, ziehn.
Coneixes la casa? Sobre les columnes reposa la teulada
resplendeix la sala i brilla la cambra,
i hi ha estàtues de marbre que em pregunten:
què t’hem fet, pobra criatura?
La coneixes bé?
Cap allà! Cap allà
voldria, protector meu, anar amb tu!
Kennst du den Berg und seinen Wolkensteg?
Das Maultier sucht im Nebel seinen Weg;
In Höhlen wohnt der Drachen alte Brut;
Es stürzt der Fels und über ihn die Flut!
Kennst du ihn wohl?
Dahin! dahin
Geht unser Weg! O Vater, laß uns ziehn!
Coneixes la muntanya i el seu boirós camí?
La mula el busca entre la boira;
en les cavernes hi viu l’antiga nissaga dels dragons
les roques es precipiten sobre el riu.
La coneixes bé?
Cap allà! Cap allà
ens porta aquest camí! Pare, deixa’ns-hi anar!
Die Spröde
L’esquiva
An dem reinsten Frühlingsmorgen
Ging die Schäferin und sang,
Jung und schön und ohne Sorgen,
Daß es durch die Felder klang,
So la la!
En un lluminós matí de primavera,
anava cantant la pastora,
jove, bella i despreocupada,
omplint de sons els camps:
so la la!
Thyrsis bot ihr für ein Mäulchen
Zwei, drei Schäfchen gleich am Ort;
Schalkhaft blickte sie ein Weilchen,
Doch sie sang und lachte fort,
So la la!
Tirsis li oferí per un sol bes
dos, tres ovelles, allà mateix,
ella se’l mirà sorneguera,
i continuà cantant, rient:
so la la!
Und ein andrer bot ihr Bänder,
Und der dritte bot sein Herz;
Doch die trieb mit Herz und Bändern
So wie mit den Lämmern Scherz,
So la la!
Un altre li oferí cintes,
i el tercer li oferí el seu cor;
però ella es prengué tan a broma
les cintes i el cor com les ovelles,
so, la la!
Die Bekehrte
La convertida
Bei dem Glanz der Abendröte
Ging ich still den Weg entlang,
Damon saß und blies die Flöte,
Daß es von den Felsen klang,
So la la!
A la llum del capvespre
seguia tranquil·la el meu camí;
Damon, assegut, tocava la flauta,
que ressonava entre les roques,
so la la!
Und er zog mich zu sich nieder,
Küßte mich so hold, so süß,
Und ich sagte: Blase wieder!
Un der gute Junge blies,
So la la!
Em va atreure cap a ell,
i em besà, afectuós, molt dolçament,
i li vaig dir: torna a bufar!
i el bon noi bufà,
so la la!
Meine Ruh ist nun verloren,
Meine Freude floh davon,
Und ich hör vor meinen Ohren
Immer nur de n alten Ton,
so la la, re ralla!
He perdut ara la meva pau,
i amb ella volà l’alegria,
i sento en les meves orelles
només l’antiga melodia,
so la la, la ra la!
Alexander von Zemlinsky (1871-1942)
Walzer-Gesänge, op. 6 – Cançons en forma de vals
A partir de cançons populars toscanes, versió alemanya de Ferdinand Gregorovius (1821-1891)
Liebe Schwalbe
Estimada oreneta
Liebe Schwalbe, kleine Schwalbe,
Du fliegst auf und singst so früh,
Streuest durch die Himmelsbläue
Deine süβe Melodie.
Estimada oreneta, petita oreneta,
voles i cantes molt matinera,
escampes pel blau del cel
la teva dolça melodia.
Die da schlafen noch am Morgen,
Alle Liebenden in Ruh’,
Mit dem zwitschernden Gesange
Die Versunk’nen weckest du.
Encara dormen al matí
tots els tranquils enamorats ,
amb les teves refiladisses
despertes els absorts.
Auf! Nun auf ihr Liebeschläfer,
Weil die Morgenschwalbe rief:
Denn die Nacht wird den betrügen,
Der der hellen Tag verschlief.
Amunt! Amunt, enamorats adormits,
que us crida l’oreneta del matí!
La nit enganyarà llavors
els que passaren dormint el dia clar.
Klagen ist der Mond gekommen
La lluna ha vingut a queixar-se
Klagen ist der Mond gekommen,
Vor der Sonne Angesicht,
Soll ihm noch der Himmel frommen,
Da du Glanz ihm nahmst und Licht?
La lluna ha vingut a queixar-se
a la cara del sol:
s’ha d’alegrar encara del cel,
quan li has pres l’esplendor i la llum?
Seine Sterne ging er zählen,
Und der will vor Leid vergehn:
Zwei der schönsten Sternen fehlen,
Die in deinem Antlitz stehn.
Ha comptat les seves estrelles,
i vol morir-se de dolor:
falten dues de les estrelles més belles,
les que hi ha a la teva faç.
Fensterlein, nachts bist du zu
Finestreta, a la nit estàs tancada
Fensterlein, nachts bist du zu,
Tust auf dich am Tag mir zu Leide:
Mit Nelken umringelt bis du;
O öffne dich, Augenweide!
Finestreta, a la nit estàs tancada,
t’obres de dia per a la meva pena:
estàs envoltada de clavells;
oh, obre’t, encís dels ulls!
Fenster aus köstlichen Stein,
Drinnen die Sonne, die Sterne da drauβen,
O Fensterlein heimlich und Klein,
Sonne darinnen und Rosen darauβen,
Finestra de pedres precioses,
dins el sol, defora les estrelles,
oh, finestreta amable i petita,
el sol dins i roses defora!
Ich gehe des Nachts
Camino a la nit
Ich gehe des Nachts, wie der Mond tut gehen,
Ich suche, wo den Geliebten sie haben:
Da hab ich den Tod, den finstern, gesehn,
Er sprach: such nicht, ich hab ihn begraben.
Camino a la nit, com ho fa la lluna,
busco on amaga l’estimat:
he vist la mort, tètrica,
i em digué: no busquis més, l’he enterrat.
Blaues Sternlein, du sollst schweigen
Estrelleta blava, has de callar
Blaues Sternlein, du sollst schweigen,
Das Gegheimnis gib nicht Kund.
Sollst nicht allen Leuten zeigen
Unsern stillen Liebesbund.
Estrelleta blava, has de callar,
no has de revelar el secret.
No has de mostrar a tothom
el nostre callat lligam amorós.
Mögen andre stehn inSchmerzen,
Jeder sage, was er will;
Sind zufrieden unsre Herzen,
Sind wir beide gerne still.
Si als altres els fa pena,
que diguin el que vulguin;
els nostres cors estan contents,
ens agrada estar callats.
Briefchen schrieb und warf in den Wind ich
Vaig escriure cartetes i les vaig tirar al vent
Briefchen schrieb und warf in den Wind ich,
Sie fielen ins Meer, uns sie fielen auf Sand.
Ketten von Schnee und von Eise, die bind’ ich,
Die Sonne zerschmilzt sie in meiner Hand.
Vaig escriure cartetes i les vaig tirar al vent,
van caure al mar, van caure a la sorra.
Les cadenes de neu i de gel que vaig lligar
les fongué el sol a les meves mans.
Maria, Maria, du sollst es dir merken:
Am Ende gewinnt, wer dauert in Streit,
Maria, Maria, das sollst du bedenken:
Es siegt, wer dauert in Ewigkeit.
Maria, Maria, ho has de saber:
al final guanya qui més lluita;
Maria, Maria, això has de pensar:
guanya el qui dura en l’eternitat.
Arnold Schönberg (1874-1951)
Vier Lieder, op. 2 – Quatre cançons
Erwartung
Text de Richard Dehmel (1863-1920)
Espera
Aus dem meergrünen Teiche
Neben der roten Villa
Unter der toten Eiche
Scheint der Mond.
A l’estany verd com el mar
prop de la vil·la vermella
sota el roure mort
la luna brilla.
Wo ihr dukles Abbild
Durch das Wasser greift,
Seht ein Mann und streift
Einen Ring von seiner Hand.
On la seva fosca imatge
s’estén damunt de l’aigua,
hi ha un home i es treu
un anell de la seva mà.
Drei Opale blinken;
Durch die bleichen Steine
Schwimmen rot und grüne
Funken und versinken.
Brillen tres òpals;
entre les pedres esblaimades
suren vermells i verds,
lluen i s’enfonsen.
Und der küsst sie, und
Siene Augen leuchten
Wie der meergrüne Grund:
Ein Fenster tut auf.
I ell els besa,
i els seus ulls brillen
com el fons verd del mar:
s’obre una finestra.
Aus dem meergrünen Teiche
Neben der toten Eiche
Winkt ihm eine bleiche
Frauenhand.
A l’estany verd com el mar
al costat del roure mort
el saluda una pàl·lida
mà de dona.
Jesus bettelt
Text de Richard Dehmel
Jesús mendica
Schenk mir deinen goldenen Kamm;
Jeder Morgen soll dich mahnen,
Daß du mir die Haare küßtest.
Schenk mir deinen seidenen Schwamm;
Jeden Abend will ich ahnen,
Wem du dich im Bade rüstest,
O Maria!
Regala’m la teva pinta daurada;
cada matí t’ha de recordar
que em vares besar els cabells.
Regala’m la teva esponja de seda,
cada vespre respiraré
els preparatius del teu bany,
oh, Maria!
Schenk mir Alles, was du hast;
Meine Seele ist nicht eitel,
Stolz empfang ich deinen Segen,
Schenk mir deine schwerste Last;
Willst du nicht auf meinen Scheitel
Auch dein Herz, dein Herz noch legen,
Magdalena?
Regala’m tot el que tens,
la meva ànima no és vanitosa,
rebré orgullós la teva benedicció,
regala’m la teva càrrega més pesada;
no vols posar també el teu cor
a la meva clenxa? El teu cor,
Magdalena?
Erhebung
Text de Richard Dehmel
Elevació
Gib mir deine Hand,
Nur den Finger, dann
Seh ich diesen ganzen Erdkreis
Als mein Eigen an!
Dona’m la teva mà,
només un dit, llavors
veuré tota aquesta esfera terrestre
com meva!
O, wie blüht mein Land,
Sieh dir’s doch nur an!
Daß es mit uns über die Wolken
In die Sonne kann!
Oh, com floreix el meu país,
contempla’l!
Com pot aixecar-se amb nosaltres
damunt dels núvols fins al sol!
Waldsonne
Text de Johannes Schlaf (1862- 1941)
Sol del bosc
In die braunen, rauschenden Nächte
Flittert ein Licht herein,
Grüngolden ein Schein.
En la nit fosca i mormolant
brilla una llum:
un raig verd daurat.
Blumen blinken auf und Grässer
Und die singenden, springenden
Waldwässerlein, und Erinnerungen.
Lluen flors i herbes
i corrents cantants
i saltadors, i records.
Die längst verklungenen:
Golden erwachen sie wieder
All deine fröhlichen Lieder.
Apagades fa molt de temps
es tornen a despertar daurades:
totes les teves alegres cançons.
Und ich sehe deine goldenen Haare glänzen,
Und ich sehe deine goldenen Augen glänzen,
Aus den grünen, raunenden Nächten.
I veig brillar els teus cabells daurats,
i veig brillar els teus ulls daurats,
en la nit verda i xiuxiuejant.
Und mir ist, ich läge neben dir auf dem Rasen
Und hörte dich wieder auf der glitzeblanken Syrinx
In die blauen Himmelslüfte blasen.
I és com si jagués al teu costat damunt la gespa,
i et tornés a sentir tocar la siringa relluent
bufant en els aires blaus del cel.
In den braunen, wühlenden Nächte
Flittert ein Licht,
Ein goldener Schein.
En la nit fosca i agitada
brilla una llum:
un raig daurat.
Erich Wolfgang Korngold (1897-1957)
Drei Lieder, op. 22 – Tres cançons
Was du mir bist?
Text d’Eleonore van der Straaten (1845-?)
Què ets per a mi?
Was du mir bist?
Der Ausblick in ein schönes Land,
Wo fruchtbelad’ne Bäume ragen,
Blumen blühn’ am Quellenrand.
Què ets per a mi?
La vista sobre una bella terra,
on creixen arbres carregats de fruita,
i floreixen flors a la vora de les fonts.
Was du mir bist?
Der Stern’ Funkeln,
das Gewölk durchbricht,
Der ferne Lichtstrahl,
der im Dunkeln spricht:
O Wand’rer, verzage nicht!
Què ets per a mi?
La brillantor de les estrelles
que travessa els núvols,
el raig de llum llunyà,
que diu en la foscor:
oh, caminant, no et desanimis!
Und war mein Leben auch Entsagen,
glänzte mir kein froh Geschick,
was dur mir bist? Kannst du noch fragen?
Was du mir bist: mein Glaube an das Glück.
I tot i que la meva vida fou renúncia,
cap destí joiós brillà per a mi...
Què ets per a mi? Encara ho preguntes?
La meva fe en la felicitat.
Mit dir zu schweigen
Text de Karl Kobald (1876-1957)
Callar amb tu
Mit Dir zu schweigen in der Dämmerzeit,
Ist Schweben nach der Welten großer Fülle,
Ist Wachsen weit in die Unendlichkeit,
Entrückt in ewige Stille...
Callar amb tu a l’hora del capvespre,
és nedar cap als mons de gran plenitud,
és créixer lluny en l’infinit,
encisat en una eterna tranquil·litat...
Mit Dir zu schweigen still im Dämmerschein,
Die Seele an der Träume Schoß gelehnt -
Ist Lauschen ew'gen Melodei'n,
Ist Liebe ohne End'...
Callar amb tu tranquils a la llum del capvespre,
les ànimes recolzades en l’entranya dels somnis...
és escoltar melodies eternes,
és l’amor sense fi...
Welt ist stille eingeschlafen
Text de Karl Kobald
El món està tranquil·lament adormit
Welt ist stille eingeschlafen,
Ruht im Mondenschein.
Öffnen sich im Himmelshafen
Augen, golden, rein.
El món està tranquil·lament adormit,
reposant a la llum de la lluna.
S’obren en la creació celestial
ulls, daurats, purs.
Gottes Geige singt jetzt leise -
Liebste, denk' an Dich.
Wie im Traumboot geht die Reise,
Such' in Sternen Dich.
Els violins divins canten ara dolçament…
Estimada, penso en tu,
viatjo com en la barca dels somnis,
et busco entre les estrelles.
Strahlen seliger Lieb' erhellen
Meines Herzens Raum.
Zwiesprach' halten unsere Seelen,
Küssen sich im Traum. Què ets per a mi?
Raigs d’amor benaurat il·luminen
els espais del meu cor.
Les nostres ànimes dialoguen,
es besen en somnis.
Traduccions de Manuel Capdevila i Font
També et pot interessar...
Petit Palau Cambra – Schubertíada Barcelona
Dilluns, 13.05.24 – 19.30 h
Petit Palau
Berg, Mahler, Schönberg, Strauss i Webern
Ferran Albrich, baríton
Victoria Guerrero, piano
A. Schönberg: Erwartung, op.2/1; Die Aufgeregten, op.3/2; Warnung, op.3/3; Geübtes Herz, op.3/5
A. Webern: “Tief von Fern, núm. 1” i “Sommerabend, núm.5” d’Acht frühe Lieder; “Vorfrühling, núm.1” de Drei gedichte
A. Berg: Vier Lieder, op.2
G. Mahler: Kindertotenlieder
Preu: 15 euros
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mitjans Col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Calaf Grup – Cardoner Grup – CECOT – Coca-Cola – Col·legi d'Enginyers de Camins, Canals i Ports – Deloitte – Eurofirms Group – FC Barcelona – Fundació Abertis – Fundació Antigues Caixes Catalanes - BBVA – Fundació Caixa d'Enginyers – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Laboratorio Reig Jofre – La Fageda – Nexo – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot –
Amics Benefactors
Ascensores Jordà, S.A. – Fundació Antoni Serra Santamans – Veolia Serveis Catalunya S.A.U. – Salvador Viñas Amat –
Benefactors Palau XXI
Mª Dolors i Francesc – Elvira Abril – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Professor Rafael I. Barraquer Compte – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Mariona Carulla Font – Josep Colomer Maronas – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Pere Grau Vacarisas – Jordi Gual i Solé – María José Lavin Guitart – Ramón Poch Segura – Mª. del Carmen Pous Guardia – Juan Manuel Soler Pujol – Daniela Turco – Joan Uriach Marsal – Joaquim Uriach Torello –

Índex