els meus ulls tenen forats

si hi endinso aquestes mans
m’estiro la flor
de les entranyes

el calze que té l’oracle
al seu final

Laia Llobera
Paradísia (2023)

Frédéric Gevers (1923-1997) va ser un pianista i pedagog belga destacat, amb un enfocament integral de l’ensenyament musical que deixà una fonda empremta en els seus alumnes. El pianista Miquel Villalba en fou un, i avui ret homenatge al mestre amb un seguit de preludis i fantasies d’alguns dels compositors favorits de Gevers, a més d’una estrena absoluta d’un altre dels seus deixebles, Miquel Oliu.

El programa s’obre amb tres preludis corals per a orgue de J. S. Bach, dos en transcripció de Gevers, i l’altre del seu propi mestre, Wilhelm Kempff. Els Preludis BWV 736 i 734 s’inspiren en sengles himnes luterans –el primer és un cant d’esperança escrit arran d’una epidèmia de pesta–, mentre que el Preludi BWV 649 parteix d’una obra pròpia, escrita a Leipzig el 1725 per celebrar el Dilluns de Pasqua. La inacabada Fantasia en Re menor, KV 397 (1782) és una de les més populars creacions per a piano sol de Mozart. Marcada pels canvis constants de tempo –fins a set en a penes cent compassos–, l’obra transmet una gran pluralitat d’emocions en el marc d’una escriptura d’absoluta llibertat formal.

Dels magistrals vint-i-quatre Preludis per a piano de Debussy, ens n’arriba un dels més coneguts, el Preludi núm. 10 – La cathédrale engloutie (La catedral submergida). Publicat dins el primer llibre (1909-1910), s’inspira en un antic mite bretó, segons el qual la catedral de la ciutat submergida d’Ys emergeix a la superfície un cop al dia i deixa sentir el so de les seves campanes. L’obra esdevé un retrat enlluernador de la ciutat perduda, tot evocant els cants dels sacerdots i el ressò llunyà de l’orgue. Al mateix temps, Debussy és homenatjat pel barceloní Miquel Oliu en la seva pròpia col·lecció de Preludis, que avui s’enriqueix amb el tercer quadern de la sèrie. Igual que els anteriors, els nous Preludis tenen com a fil conductor el misteri i el llibre de les hores de la vida monàstica medieval. El Preludi V – Misteri del temps, evocatiu d’aquell punt d’inflexió que és el migdia, l’hora sexta, ens proposa dues concepcions del temps: com a moment de trobada i com a moment cronològic. El Preludi VI – Misteri del dolor, el de l’hora nona, quan arrenca la tarda, expressa el sentiment de dolor, solitud i melangia a què ens aboca el declinar del dia.

El programa es tanca amb les Set fantasies, op. 116, un conjunt de set peces per a piano –tres anomenades “Capriccio” i quatre “Intermezzo”–, que Johannes Brahms va compondre l’estiu del 1892, després d’una dècada sense escriure per a aquest instrument. Creació tardorenca, introspectiva, però de gran virtuosisme i intensitat, s’hi alternen moments de pau i serenor amb d’altres d’una agitació apassionada.

Ana María Dávila, periodista musical

El tercer quadern de Preludis per a piano que s’estrena avui forma part del cicle El Llibre d’Hores, la sèrie completa de Preludis escrits en homenatge a Claude Debussy, articulada en quatre quaderns, tots en forma de díptic i amb la seva pròpia unitat interna per ser interpretats també de manera independent. El cicle està inspirat en el llibre de Rainer Maria Rilke amb el mateix nom, repassa els vuit moments del dia, de les hores canòniques, com a petit mirall de les etapes de la vida. En aquest tercer quadern, l’hora sexta i l’hora nona –el cinquè i el sisè moments del dia–, hi són evocades amb els seus dos Preludis corresponents: Misteri del temps i Misteri del dolor; dues peces de caràcter contrastant que aprofundeixen en l’actitud de vetlla i en el cant com a eix comú.

El Preludi III – Misteri del temps, la primera peça que escoltarem, s’obre amb un repic de campanes; les campanes que amb el magnetisme de la seva sonoritat, ressonància, asimultaneïtat –amb aparent desordre mètric– ens captiven i capten l’atenció en el present, en l’Ara. Aquesta sonoritat, en diferents camps harmònics i efectes de proximitat i llunyania, és la que vol evocar tota la primera part d’aquest Preludi, com a símbol de crida i del concepte de temps etern. La segona part neix del mateix impuls rítmic, però, en contraposició, està basada en un ambient més sec, sense ressonància, construïda a partir d’una seqüència que es va repetint, en una música més direccional que va guanyant tensió fins al punt culminant. Respon al concepte del temps cronològic en el qual fàcilment podem restar atrapats. Al final, ambdues concepcions del temps s’uneixen en un breu retorn, record llunyà, de les campanes inicials.

El Preludi VI – Misteri del dolor, de caràcter més introspectiu, íntim, està basat tot ell a partir del motiu de 2a menor descendent com a símbol del lament. S’hi pot percebre clarament aquest motiu continuat, sobre un fons harmònic estable, calmat; no és l’expressió d’un dolor incisiu o punyent, sinó viscut amb certa serenor. A la meitat i al final del Preludi, articulat així en dues seccions, apareix un petit element de contrast, una figuració de notes ràpides, molt més lluminosa, centellejant; neix de la idea que la solitud, la petita pèrdua de cada dia, pot ser una oportunitat per descobrir, obrir-se a allò permanent.  

El quart quadern, que tanca la sèrie, està dedicat a la memòria del mestre Frédéric Gevers, a qui les coincidències han portat a dedicar-li el concert d’avui en un sentit homenatge.

Miquel Oliu