Programa de mà
Jove Orquestra Nacional de Catalunya & Pons–La 9a simfonia de MahlerEstiu al Palau
Dimarts, 11 de juliol de 2023 – 20 h
Sala de Concerts
(Aquest esdeveniment ja s'ha celebrat)
Amb la col·laboració de:
Compromís amb el medi ambient:
Membre de:
Programa
Jove Orquestra Nacional de Catalunya
Josep Pons, director
Gustav Mahler (1860 - 1911)
Simfonia núm. 9 en re majorAndante comodo
Im tempo eines gemächlichen Ländlers
Rondo Burleske, Allegro assai
Adagio, Sehr langsam und noch zurückhaltendDurada: 90 minuts, sense pausa
La durada del concert és aproximada#celebració #jovestalents #clàssics
Poema
postal
disposar el teló de fons, el cel.
engegar la maquinària, el món.
inclinar la voluntat cap al gest, el drama.
revinclar-se a la butaca, els llibres.
respirar fondo, pensar que no hi ets.
i veure-t’hi cada dia, sota la contenció del cel.Eduard Escoffet
Menys i tot (LaBreu edicions, 2017)
Comentari
La Novena: desarrelament, sublimació i Abschied
L’estiu de 1908 Mahler comença la Novena Simfonia i l’acaba durant el mateix període del 1909 “amb pressa frenètica”, com confessa al seu deixeble Bruno Walter. La passa a net a principi de l’any següent, tot i fer-hi alguns retocs l’estiu del 1910 mentre es dedica a la Desena i abans dels assaigs de l’estrena de la Vuitena. Alma Mahler l’entregarà a Walter, que l’estrenarà el 26 de juny de 1912 a Viena.
La Novena suposa un retorn als esquemes i les preocupacions formals de les simfonies del període intermedi i clou la tradició simfònica del segle XIX. S’organitza a partir del constant desdibuixament en la tècnica de les variants, la variació i el desenvolupament dels motius musicals: juga amb la variació evolutiva i el desenvolupament continu a través de processos de ruptura, suspensió, culminació i collage que responen a impulsos narratius, no formals ni acadèmics. L’expressionisme de l’obra impacta com una combinació de somnis i interpretacions on la música pren el simbolisme en un continuum psicològic d’un sentiment que pensa i d’un pensament que sent: desapareixen quan són a punt de resoldre’s i creixen entre tensions i distensions; com a contraposició entre esperança i angoixa; entre acció i estatisme. El primer i el quart moviments en són un paradigma, construïts sobre el principi dinàmic del crescendo recurrent que ens atansa a la catàstrofe i l’aniquilació de l’esperança; que supera l’experiència estètica i artística, per abordar el dualisme de la realitat des del dolor, des del desarrelament. No debades Mahler viu en el període de la projecció sentimental i l’elogi del dolor. Per això esdevé catàrtica.
L’“Andante comodo” comença on acaba El cant de la terra, servint-se de la mateixa figura musical però virant cap a una atmosfera diferent a ritme de marxa fúnebre. Treballa sobretot a partir d’un tema principal basat en el motiu de la Sonata núm. 26, op. 81 i un de derivat però molt emparentat. Amb gran densitat de textures i contrapunt es construeix en una exposició, desenvolupament i recapitulació, que la coda sublima líricament amb un solo de violí, després d’un passatge d’indeterminació harmònica on la flauta entona una mena recitatiu. Sens dubte, és el moviment més modern i evolucionat que Mahler va compondre.
L’aparent simplicitat de l’“Scherzo” emmascara un collage que juxtaposa tres grans blocs temàtics reexposats, presentats en tonalitats diferents i en què s’alternen ritmes ràpids amb lents: un primer ländler de tempo moderat com si fos un minuet distorsionat, un vals ràpid melòdicament senzill i d’un cert caràcter grotesc, i un segon ländler, molt més lent, de caire pastoral i que recorda passatges homòlegs en simfonies anteriors en la instrumentació. D’altra banda, en la poderosa turbulència “Rondo-Burleske” es desdibuixen velles fanfares, antics valsos, marxes entretallades, temes de la Tercera i la Cinquena. Abans de la darrera reaparició del tema principal de manera feréstega, accelerada i closa per una coda delirant, un nou tema orquestrat sense registre greu i damunt trèmolos dels violins és cantat per la trompeta amb gran tendresa i en piano, i recollit per diversos instruments. El seu lirisme pastoral recorda el del “Ruhevoll” de la Quarta, però és rellevant perquè introdueix la cèl·lula musical de l’“Adagio” següent.
L’“Adagio” s’obre amb aquest disseny musical sota un tractament brucknerià contraposat a un tema secundari, més despullat respecte de la riquesa harmònica i contrapuntística del primer. Segons Norman Lebrecht, sembla influït pel coral Abide with me que, potser, Mahler, havia escoltat durant les dues primeres estades a Nova York, i per la cançó jueva Adon Olam. Després d’un esclat de plats, destaca el clam descarnat dels violins sols al centre del moviment abans de la reelaboració del tema principal enmig d’un clímax líric que n’anirà trenant l’extinció. A l’epíleg, el silenci i la contenció dinàmica marquen el discurs exhalant i resignat que desintegra el motiu (format per un grupet de semicorxeres) en un dels finals més íntims, serens i nostàlgics mai escrits. I que, sobretot, ens demana respecte com a espectadors.
El realment profund d’aquest Abschied (comiat) no rau en la premonició de la seva pròpia mort a causa de la cardiopatia detectada el 1907. Si fos així, com diu Henry-Louise de La Grange, no tindria sentit la composició de la Desena Simfonia ni que, durant el seu darrer hivern de vida, Mahler estudiés algunes obres recents de Schönberg. A més, entre el 1908 i el 1910 no estava malalt i havia reprès la seva frenètica activitat. Fins i tot hi ha una fotografia seva a Nova York amb una cigarreta a la mà. Si considerem les citacions que fa de les cançons dels Kindertotenlieder al quart moviment, és plausible creure que sublima i assimila freudianament el dol per la mort de la seva filla gran l’estiu del 1907. D’ella, en va esborrar tota referència al seu entorn i ni tan sols apareix a la seva correspondència posterior. L’“Adagio”, per tant, evoca el final d’un món personal, artístic i psíquic perquè, efectivament, la Desena ja apunta cap a altres horitzons.
Albert Ferrer Flamarich, Musicògraf, historiador de l'art i crític del Diari de Sabadell
Biografies
Biografies
Jove Orquestra Nacional de Catalunya
La Jove Orquestra Nacional de Catalunya va néixer el setembre del 1993 amb el nom de Jove Orquestra Simfònica de Catalunya (JOSC) i el 1999 passà a anomenar-se JONC. El projecte va ser dirigit per Josep Pons des de la fundació fins al 2001, any en què Manel Valdivieso n’agafà el relleu com a director artístic.
L’any 1999 es constituí la Fundació JONC per aglutinar el nombre creixent d’iniciatives que van prenent forma en el seu si. El seu Patronat està integrat per diversos representants de la Generalitat de Catalunya, del cercle cultural i musical català.
Des del seu naixement, els objectius principals de la JONC han estat facilitar una formació orquestral integral als joves músics del nostre país, tot complementant la tasca que en aquest terreny es desenvolupa als conservatoris i centres superiors, i col·laborar activament en la seva inserció professional. Així mateix, s’ha vetllat per oferir un producte cultural de la màxima qualitat, tot apropant-lo a tots els públics, amb una clara vocació social i pedagògica.
Per fer possible aquests objectius, l’activitat de la JONC es desenvolupa mitjançant trobades o Encontres de treball, concerts simfònics i de cambra adreçats al públic en general i a col·lectius amb necessitats especials, preparació de material didàctic, classes, conferències, etc.
La Fundació Jove Orquestra Nacional de Catalunya inclou dues orquestres diferents, a les quals s’accedeix per audició pública: la JONC Alevins està formada per joves músics de fins a 19 anys, i la JONC incorpora músics de fins a 25 anys.
La JONC ha participat als festivals i sales de concerts més importants del país, sota la direcció de mestres del prestigi de Josep Pons, Guy van Waas, Ernest Martínez-Izquierdo, Jordi Mora, Manel Valdivieso, Barry Sargent, Jan Caeyers, Robert King, Paul Goodwin, Andrew Parrott, Antoni Ros Marbà, Lutz Köhler, Salvador Mas, Edmon Colomer, Karl Anton Rickenbacher, Valery Ovsyanikov, Gordan Nikolic i Pablo González.
Biografies
® IGOR STUDIO
® IGOR STUDIO
Josep Pons, director
Considerat un dels directors més rellevants de la seva generació, Josep Pons és el director musical del Gran Teatre del Liceu.
L’any 1985 va fundar l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure i, l’any 1993, la Jove Orquestra Nacional de Catalunya. És director honorari de l’Orquesta y Coro Nacionales de España i de l’Orquesta Ciudad de Granada, de les quals va ser director artístic i titular. Va ser també director musical executiu de les cerimònies olímpiques de Barcelona 92.
L’any 1999 va ser distingit amb el Premio Nacional de la Música que atorga el Ministeri de Cultura, és acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i doctor honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona. El 2019 va ser guardonat amb la Medalla d’or al mèrit en les Belles Arts.
Ha enregistrat una cinquantena de títols per a Harmonia Mundi France i Deutsche Grammophon, i n’ha obtingut els màxims guardons: Grammy, Cannes Classical Awards, Grand Prix de l’Académie Charles Cross, Diapasson d’Or i Choc de la Musique.
Dirigeix habitualment les principals orquestres i ho fa a les sales d’arreu del món, i ha establert una relació continuada amb l’Orchestre de París, la Philharmonia, la City of Birmingham, la Gewandhaus de Leipzig, la Staatskapelle de Dresden, l’NHK de Tòquio o la BBC Symphony Orchestra, amb la qual ha fet diverses aparicions als BBC Proms de Londres.
Va debutar al Gran Teatre del Liceu el 1993 i des del 2012 n’és el director musical, amb l’encàrrec de projectar l’orquestra en l’àmbit internacional.
Formació
Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC)
Violins
Gustavo Abela Cruz
Abel Antón Delgado
Laia Arnal Navarro
Daniel Artigal Hernandez
Celina Blasco Bronisz
Valeria Borges Pimentel
Elena Bugliari
Raul Campos
Lucía Catalán Báguena
Alba Compte Rojas
Olivia Cortese Vallvé
Mar De Antonio Sancho
Miguel Del Pozo Sánchez
Julia Ann Dubuclet Cusidó
Maria Erra Euras
Joana Espar Puigoriol
Iván García Jiménez
Hugo Gracia Martin
Aina Hujic Mor
Juan Laliena Mayor
Lluc Montmany Sancho
Isaac Oliu Fernández
Alba Panadés Palou
Cristina Parés González
Uriel Ripoll Gómez
Catalina Riutort Fort
Laura Romero Pola
Paula Ros Izquierdo
Dixon David Scola Vivas
Oriol Vergés VicoVioles
Jaume Bosser Toca
Helena Camps Gaset
Aitor Canales Zurriaga
Claudia Cañaveras Martínez
Abraham Constantino Noguera
Claudia García Gómez
Marina Lausin
Toni Massegú Puigmal
Aina Mateu Cortés
Marina Prat Mir
Marco Requena Carlucci
Esteve TicóVioloncels
Carlota Corbella Rigual
Biel Garriga Carretero
Carles Girbau Pladelasala
Clara Gonzàlez Català
Núria Mena Estopà
Lucía Morcillo Gavín
Clàudia Pérez Rivas
Nihma Poch Kuster
Adrià Puigcerver Carceller
Anna Ripoll ClotetContrabaixos
Neus Camps Mas
Francho Castells Jiménez
Carlos Enrique García Pupo
Manuel Peiron Herrero
Pablo Reina Ortiz
Uxue Sansiñena Blanco
Verónica Soloveva TchetchouevaFlautes
Ariadna Cornadó Restoy
Carmen Galán Mora
Ricard Prió Graus
Vicente Romero Carrilero
Estela Serrano AndujarOboès
Carla Aguilar Solá
Laura Carles Robres
Marc Guillén Pieres
Alba Porras BescósClarinets
José Manuel Acevedo Real
Sergio Ferrer López
Ana Lladó Salas
Álvaro Rodríguez Álvarez
Antonio Ruiz SotoFagots
Sabina Aran Clota
Kaleb Bou Roig
Federica Faccini
Santi Peñarroja CanósTrompes
David Arnau Macià
Gaizka Ciarrusta Insagurbe
Paula Criado Patricio
Arnau Plaja Blanc
Elena Silvestre AsensioTrompetes
Bernat Clota Vilaró
Jose Luis Marhuenda Ramón
Biel Pelfort BartulóTrombons
Pablo Carbonell Galiana
Jorge Sempere Vicedo
Joan Juanico TorrentTuba
Quim Ferrer MarcovalTimpani i percussió
Joan Carot Martínez
Jordi Cid Martí
Manel Ferrer Martínez
Juan López Ferri
Miguel Parapar Restović
Samuel Wirschun GosálbezArpa
Agathe Bagland
Eva CourregelongueTambé et pot interessar
Concert Extraordinari
Dijous, 13.07.23 - 20 h
Sala de ConcertsWagnerisme
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Michael Volle, baríton
Pere Arquillué, narrador
Josep Pons, directorR. Wagner: El capvespre dels déus: Marxa fúnebre de Sigfrid
Tristany i Isolda: Preludi i mort d’amor
Els mestres cantaires de Nuremberg: "Wie duftet doch der Flieder" - monòleg de Hans Sachs de l'acte II
La valquíria: "Leb' Wohl" - Adéu de Wotan
Parsifal: Preludi
La valquíria: Cavalcada de les Valquíries
El capvespre dels déus: (fragments) Alba, El viatge de Sigfrid i FinalPreus: de 25 a 58 €
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mecenes col·laboradors
Mitjans Col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Colonial – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Veolia Serveis Catalunya –Benefactors d'Honor
Professor Rafael I. Barraquer Compte – Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Marta Mora Raurich – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló – Manel Vallet Garriga –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Núria Basi Moré – Zacaries Benamiar – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Joaquim Coello Brufau – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol –Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – David Carrasco Chiva – Oriol Coll – Rolando Correa – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Immaculada Juncosa – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Olga Reglero Bragulat – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –
Programa de mà
Jove Orquestra Nacional de Catalunya & Pons–La 9a simfonia de MahlerEstiu al Palau
Dimarts, 11 de juliol de 2023 – 20 h
Sala de Concerts
Amb la col·laboració de:
Compromís amb el medi ambient:
Membre de:
Programa
Jove Orquestra Nacional de Catalunya
Josep Pons, director
Gustav Mahler (1860 - 1911)
Simfonia núm. 9 en re majorAndante comodo
Im tempo eines gemächlichen Ländlers
Rondo Burleske, Allegro assai
Adagio, Sehr langsam und noch zurückhaltendDurada: 90 minuts, sense pausa
La durada del concert és aproximada#celebració #jovestalents #clàssics
Poema
postal
disposar el teló de fons, el cel.
engegar la maquinària, el món.
inclinar la voluntat cap al gest, el drama.
revinclar-se a la butaca, els llibres.
respirar fondo, pensar que no hi ets.
i veure-t’hi cada dia, sota la contenció del cel.Eduard Escoffet
Menys i tot (LaBreu edicions, 2017)Comentari
La Novena: desarrelament, sublimació i Abschied
L’estiu de 1908 Mahler comença la Novena Simfonia i l’acaba durant el mateix període del 1909 “amb pressa frenètica”, com confessa al seu deixeble Bruno Walter. La passa a net a principi de l’any següent, tot i fer-hi alguns retocs l’estiu del 1910 mentre es dedica a la Desena i abans dels assaigs de l’estrena de la Vuitena. Alma Mahler l’entregarà a Walter, que l’estrenarà el 26 de juny de 1912 a Viena.
La Novena suposa un retorn als esquemes i les preocupacions formals de les simfonies del període intermedi i clou la tradició simfònica del segle XIX. S’organitza a partir del constant desdibuixament en la tècnica de les variants, la variació i el desenvolupament dels motius musicals: juga amb la variació evolutiva i el desenvolupament continu a través de processos de ruptura, suspensió, culminació i collage que responen a impulsos narratius, no formals ni acadèmics. L’expressionisme de l’obra impacta com una combinació de somnis i interpretacions on la música pren el simbolisme en un continuum psicològic d’un sentiment que pensa i d’un pensament que sent: desapareixen quan són a punt de resoldre’s i creixen entre tensions i distensions; com a contraposició entre esperança i angoixa; entre acció i estatisme. El primer i el quart moviments en són un paradigma, construïts sobre el principi dinàmic del crescendo recurrent que ens atansa a la catàstrofe i l’aniquilació de l’esperança; que supera l’experiència estètica i artística, per abordar el dualisme de la realitat des del dolor, des del desarrelament. No debades Mahler viu en el període de la projecció sentimental i l’elogi del dolor. Per això esdevé catàrtica.
L’“Andante comodo” comença on acaba El cant de la terra, servint-se de la mateixa figura musical però virant cap a una atmosfera diferent a ritme de marxa fúnebre. Treballa sobretot a partir d’un tema principal basat en el motiu de la Sonata núm. 26, op. 81 i un de derivat però molt emparentat. Amb gran densitat de textures i contrapunt es construeix en una exposició, desenvolupament i recapitulació, que la coda sublima líricament amb un solo de violí, després d’un passatge d’indeterminació harmònica on la flauta entona una mena recitatiu. Sens dubte, és el moviment més modern i evolucionat que Mahler va compondre.
L’aparent simplicitat de l’“Scherzo” emmascara un collage que juxtaposa tres grans blocs temàtics reexposats, presentats en tonalitats diferents i en què s’alternen ritmes ràpids amb lents: un primer ländler de tempo moderat com si fos un minuet distorsionat, un vals ràpid melòdicament senzill i d’un cert caràcter grotesc, i un segon ländler, molt més lent, de caire pastoral i que recorda passatges homòlegs en simfonies anteriors en la instrumentació. D’altra banda, en la poderosa turbulència “Rondo-Burleske” es desdibuixen velles fanfares, antics valsos, marxes entretallades, temes de la Tercera i la Cinquena. Abans de la darrera reaparició del tema principal de manera feréstega, accelerada i closa per una coda delirant, un nou tema orquestrat sense registre greu i damunt trèmolos dels violins és cantat per la trompeta amb gran tendresa i en piano, i recollit per diversos instruments. El seu lirisme pastoral recorda el del “Ruhevoll” de la Quarta, però és rellevant perquè introdueix la cèl·lula musical de l’“Adagio” següent.
L’“Adagio” s’obre amb aquest disseny musical sota un tractament brucknerià contraposat a un tema secundari, més despullat respecte de la riquesa harmònica i contrapuntística del primer. Segons Norman Lebrecht, sembla influït pel coral Abide with me que, potser, Mahler, havia escoltat durant les dues primeres estades a Nova York, i per la cançó jueva Adon Olam. Després d’un esclat de plats, destaca el clam descarnat dels violins sols al centre del moviment abans de la reelaboració del tema principal enmig d’un clímax líric que n’anirà trenant l’extinció. A l’epíleg, el silenci i la contenció dinàmica marquen el discurs exhalant i resignat que desintegra el motiu (format per un grupet de semicorxeres) en un dels finals més íntims, serens i nostàlgics mai escrits. I que, sobretot, ens demana respecte com a espectadors.
El realment profund d’aquest Abschied (comiat) no rau en la premonició de la seva pròpia mort a causa de la cardiopatia detectada el 1907. Si fos així, com diu Henry-Louise de La Grange, no tindria sentit la composició de la Desena Simfonia ni que, durant el seu darrer hivern de vida, Mahler estudiés algunes obres recents de Schönberg. A més, entre el 1908 i el 1910 no estava malalt i havia reprès la seva frenètica activitat. Fins i tot hi ha una fotografia seva a Nova York amb una cigarreta a la mà. Si considerem les citacions que fa de les cançons dels Kindertotenlieder al quart moviment, és plausible creure que sublima i assimila freudianament el dol per la mort de la seva filla gran l’estiu del 1907. D’ella, en va esborrar tota referència al seu entorn i ni tan sols apareix a la seva correspondència posterior. L’“Adagio”, per tant, evoca el final d’un món personal, artístic i psíquic perquè, efectivament, la Desena ja apunta cap a altres horitzons.
Albert Ferrer Flamarich, Musicògraf, historiador de l'art i crític del Diari de Sabadell
Biografies
Jove Orquestra Nacional de Catalunya
La Jove Orquestra Nacional de Catalunya va néixer el setembre del 1993 amb el nom de Jove Orquestra Simfònica de Catalunya (JOSC) i el 1999 passà a anomenar-se JONC. El projecte va ser dirigit per Josep Pons des de la fundació fins al 2001, any en què Manel Valdivieso n’agafà el relleu com a director artístic.
L’any 1999 es constituí la Fundació JONC per aglutinar el nombre creixent d’iniciatives que van prenent forma en el seu si. El seu Patronat està integrat per diversos representants de la Generalitat de Catalunya, del cercle cultural i musical català.
Des del seu naixement, els objectius principals de la JONC han estat facilitar una formació orquestral integral als joves músics del nostre país, tot complementant la tasca que en aquest terreny es desenvolupa als conservatoris i centres superiors, i col·laborar activament en la seva inserció professional. Així mateix, s’ha vetllat per oferir un producte cultural de la màxima qualitat, tot apropant-lo a tots els públics, amb una clara vocació social i pedagògica.
Per fer possible aquests objectius, l’activitat de la JONC es desenvolupa mitjançant trobades o Encontres de treball, concerts simfònics i de cambra adreçats al públic en general i a col·lectius amb necessitats especials, preparació de material didàctic, classes, conferències, etc.
La Fundació Jove Orquestra Nacional de Catalunya inclou dues orquestres diferents, a les quals s’accedeix per audició pública: la JONC Alevins està formada per joves músics de fins a 19 anys, i la JONC incorpora músics de fins a 25 anys.
La JONC ha participat als festivals i sales de concerts més importants del país, sota la direcció de mestres del prestigi de Josep Pons, Guy van Waas, Ernest Martínez-Izquierdo, Jordi Mora, Manel Valdivieso, Barry Sargent, Jan Caeyers, Robert King, Paul Goodwin, Andrew Parrott, Antoni Ros Marbà, Lutz Köhler, Salvador Mas, Edmon Colomer, Karl Anton Rickenbacher, Valery Ovsyanikov, Gordan Nikolic i Pablo González.
Josep Pons, director
® IGOR STUDIO
Considerat un dels directors més rellevants de la seva generació, Josep Pons és el director musical del Gran Teatre del Liceu.
L’any 1985 va fundar l’Orquestra de Cambra Teatre Lliure i, l’any 1993, la Jove Orquestra Nacional de Catalunya. És director honorari de l’Orquesta y Coro Nacionales de España i de l’Orquesta Ciudad de Granada, de les quals va ser director artístic i titular. Va ser també director musical executiu de les cerimònies olímpiques de Barcelona 92.
L’any 1999 va ser distingit amb el Premio Nacional de la Música que atorga el Ministeri de Cultura, és acadèmic numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i doctor honoris causa de la Universitat Autònoma de Barcelona. El 2019 va ser guardonat amb la Medalla d’or al mèrit en les Belles Arts.
Ha enregistrat una cinquantena de títols per a Harmonia Mundi France i Deutsche Grammophon, i n’ha obtingut els màxims guardons: Grammy, Cannes Classical Awards, Grand Prix de l’Académie Charles Cross, Diapasson d’Or i Choc de la Musique.
Dirigeix habitualment les principals orquestres i ho fa a les sales d’arreu del món, i ha establert una relació continuada amb l’Orchestre de París, la Philharmonia, la City of Birmingham, la Gewandhaus de Leipzig, la Staatskapelle de Dresden, l’NHK de Tòquio o la BBC Symphony Orchestra, amb la qual ha fet diverses aparicions als BBC Proms de Londres.
Va debutar al Gran Teatre del Liceu el 1993 i des del 2012 n’és el director musical, amb l’encàrrec de projectar l’orquestra en l’àmbit internacional.
Formació
Jove Orquestra Nacional de Catalunya (JONC)
Violins
Gustavo Abela Cruz
Abel Antón Delgado
Laia Arnal Navarro
Daniel Artigal Hernandez
Celina Blasco Bronisz
Valeria Borges Pimentel
Elena Bugliari
Raul Campos
Lucía Catalán Báguena
Alba Compte Rojas
Olivia Cortese Vallvé
Mar De Antonio Sancho
Miguel Del Pozo Sánchez
Julia Ann Dubuclet Cusidó
Maria Erra Euras
Joana Espar Puigoriol
Iván García Jiménez
Hugo Gracia Martin
Aina Hujic Mor
Juan Laliena Mayor
Lluc Montmany Sancho
Isaac Oliu Fernández
Alba Panadés Palou
Cristina Parés González
Uriel Ripoll Gómez
Catalina Riutort Fort
Laura Romero Pola
Paula Ros Izquierdo
Dixon David Scola Vivas
Oriol Vergés VicoVioles
Jaume Bosser Toca
Helena Camps Gaset
Aitor Canales Zurriaga
Claudia Cañaveras Martínez
Abraham Constantino Noguera
Claudia García Gómez
Marina Lausin
Toni Massegú Puigmal
Aina Mateu Cortés
Marina Prat Mir
Marco Requena Carlucci
Esteve TicóVioloncels
Carlota Corbella Rigual
Biel Garriga Carretero
Carles Girbau Pladelasala
Clara Gonzàlez Català
Núria Mena Estopà
Lucía Morcillo Gavín
Clàudia Pérez Rivas
Nihma Poch Kuster
Adrià Puigcerver Carceller
Anna Ripoll ClotetContrabaixos
Neus Camps Mas
Francho Castells Jiménez
Carlos Enrique García Pupo
Manuel Peiron Herrero
Pablo Reina Ortiz
Uxue Sansiñena Blanco
Verónica Soloveva TchetchouevaFlautes
Ariadna Cornadó Restoy
Carmen Galán Mora
Ricard Prió Graus
Vicente Romero Carrilero
Estela Serrano AndujarOboès
Carla Aguilar Solá
Laura Carles Robres
Marc Guillén Pieres
Alba Porras BescósClarinets
José Manuel Acevedo Real
Sergio Ferrer López
Ana Lladó Salas
Álvaro Rodríguez Álvarez
Antonio Ruiz SotoFagots
Sabina Aran Clota
Kaleb Bou Roig
Federica Faccini
Santi Peñarroja CanósTrompes
David Arnau Macià
Gaizka Ciarrusta Insagurbe
Paula Criado Patricio
Arnau Plaja Blanc
Elena Silvestre AsensioTrompetes
Bernat Clota Vilaró
Jose Luis Marhuenda Ramón
Biel Pelfort BartulóTrombons
Pablo Carbonell Galiana
Jorge Sempere Vicedo
Joan Juanico TorrentTuba
Quim Ferrer MarcovalTimpani i percussió
Joan Carot Martínez
Jordi Cid Martí
Manel Ferrer Martínez
Juan López Ferri
Miguel Parapar Restović
Samuel Wirschun GosálbezArpa
Agathe Bagland
Eva CourregelongueTambé et pot interessar
Concert Extraordinari
Dijous, 13.07.23 - 20 h
Sala de ConcertsWagnerisme
Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
Michael Volle, baríton
Pere Arquillué, narrador
Josep Pons, directorR. Wagner: El capvespre dels déus: Marxa fúnebre de Sigfrid
Tristany i Isolda: Preludi i mort d’amor
Els mestres cantaires de Nuremberg: "Wie duftet doch der Flieder" - monòleg de Hans Sachs de l'acte II
La valquíria: "Leb' Wohl" - Adéu de Wotan
Parsifal: Preludi
La valquíria: Cavalcada de les Valquíries
El capvespre dels déus: (fragments) Alba, El viatge de Sigfrid i FinalPreus: de 25 a 58 €
Mecenes d'Honor
Mecenes Protectors
Mecenes col·laboradors
Mitjans Col·laboradors
Col·laboradors
Armand Basi – Ascensors Jordà – Bagués-Marsiera Joiers – Balot Restauració – Caixa Enginyers – Calaf Grup – CECOT – Colonial – Fundació Castell de Peralada – Fundació Metalquimia – Gómez-Acebo & Pombo – Helvetia Compañía Suiza S.A. de Seguros y Reaseguros – Illy – Quadis – Saba Infraestructures, S.A. – Saret de Vuyst Travel – Scasi Soluciones de Impresión S.L. – Soler Cabot – Veolia Serveis Catalunya –Benefactors d'Honor
Professor Rafael I. Barraquer Compte – Mariona Carulla Font – M. Dolors i Francesc – Pere Grau Vacarisas – María José Lavin Guitart – Marta Mora Raurich – Mª. del Carmen Pous Guardia – Daniela Turco – Joaquim Uriach i Torelló – Manel Vallet Garriga –Benefactors Principals
Elvira Abril – Eulàlia Alari Ballart – Pere Armadàs Bosch – Rosamaria Artigas i Costajussà – Núria Basi Moré – Zacaries Benamiar – Francesc Xavier Carbonell Castellón – Lluís Carulla Font – Joaquim Coello Brufau – Josep Colomer Viure – Josep Daniel i Lluïsa Fornos – Isabel Esteve Cruella – Casimiro Gracia Abian – Jordi Gual i Solé – Ramón Poch Segura – Juan Eusebio Pujol Chimeno – Juan Manuel Soler Pujol –Benefactors
Maria Victoria de Alós Martín – Mahala Alzamora Figueras-Dotti – Gemma Borràs i Llorens – Jordi Capdevila i Pons – David Carrasco Chiva – Oriol Coll – Rolando Correa – Elvira Gaspar Farreras – Pablo Giménez-Salinas Framis – Maite González Rodríguez – Irene Hidalgo de Vizcarrondo – Pepita Izquierdo Giralt – Immaculada Juncosa – Joan Oller i Cuartero – Rafael Pous Andrés – Inés Pujol Agenjo – Pepe Pujol Agenjo – Toni Pujol Agenjo – Olga Reglero Bragulat – Carla Sanfeliu – Josep Ll. Sanfeliu – Marc Sanfeliu – Elina Selin – Jordi Simó Sanahuja – M. Dolors Sobrequés i Callicó – Salvador Viñas Amat –