• Mariana en sombras de García Demestres
    —Un clam per la llibertat

    Palau Fronteres

    Dijous, 7 de juliol de 2022 – 20 h

    Petit Palau

  • Amb la col·laboració de:

    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • image/svg+xml
    • Logo nou Inaem

    Membre de:

    • image/svg+xml
  • Programa

    María Hinojosa, soprano - Mariana
    Joan Martín-Royo, baríton - Pedrosa
    Alberto García Demestresveu recitada – Daúride
    Marco Evangelistipiano
    Alba G. Corralartista visual


    Alberto García Demestres (1960)
    Mariana en sombras
    Llibret d’Antonio Carvajal (1943)

    Pròleg: preludi
    Escena 1: Pedrosa, Mariana, Daúride
    Escena 2: Pedrosa, solo
    Escena 3: Daúride en sombra
    Interludi musical I
    Escena 4: Mariana i Daúride
    Escena 5: Mariana i Daúride
    Escena 6: Mariana i Pedrosa
    Interludi musical II
    Escena 7: Daúride
    Escena 8: Pedrosa i Mariana
    Interludi musical III
    Escena 9: Mariana i Dáuride
    Interludi musical IV
    Escena 10: Daúride
    Escena 11: Pedrosa
    Escena 12: Mariana, Pedrosa, Daúride

    Durada aproximada del concert: 65 minuts, sense pausa.

    Concert enregistrat i emès en streaming per Palau Digital

    #jovestalents #nousformats #novacreació

  • Poema

    Les artèries galàctiques

    bressol esclau
    d’un desig
    on exaltar-se
    (carnadura d’anhel)

    la llum és l’entranya de l’univers


    Jaume C. Pons Alorda
    Carn vol dir desaparicions (2010)

  • Comentari

    Immortalitzada per diferents escriptors, entre ells el gran Federico García Lorca, a més de leitmotiv per a una sèrie de televisió, la figura de Mariana Pineda (1804-1831), la liberal granadina executada durant el regnat de Ferran VII se’ns presenta avui com un paradigma de la lluita per la llibertat i no només dins l’àmbit polític, sinó també el personal, el d’una dona sola en un món d’homes.

    Filla natural d’un capità de navili, vídua als divuit anys amb dos fills, Mariana Pineda va entrar en contacte amb els grups liberals durant els anys del Trienni Constitucional i un cop restaurat l’absolutisme donà suport als represaliats. Detinguda i jutjada per la seva suposada participació en una conspiració –la prova que la condemnà fou una bandera trobada a casa seva que portava brodades les paraules Llibertat, Igualtat i Llei–, va ser ajusticiada amb garrot el 26 de maig de 1831, en negar-se a delatar els seus companys.

    L’any 2002, per encàrrec de l’Ajuntament de Granada, el poeta Antonio Carvajal (Albolote, Granada, 1943) i el compositor Alberto García Demestres (Barcelona, 1960) la van convertir en una òpera de cambra, Mariana en sombras, estrenada el 24 de maig de 2001 a l’Auditorio Manuel de Falla d’aquella ciutat.

    Autor d’àmplia experiència lírica –més d’una dotzena de títols, dels quals Mariana és el quart–, García Demestres ens ofereix aquí un treball de delicada factura vocal, un inspirat lirisme i evidents evocacions de la música espanyola. L’obra, que discorre al llarg dels darrers dies de l’heroïna, està escrita per a soprano (Mariana), baríton (Pedrosa, el cap de policia que li ofereix salvar-la a canvi de correspondre als seus requeriments amorosos), narrador omniscient (Daúride, un personatge que l’autor ens presenta com a “duende del Darro, ninfa o arcángel”) i piano.

    Concebuda com a “secuencia lírica en un acto”, el llibret s’estructura en tretze escenes, un pròleg i tres interludis instrumentals, que tenen com a escenari principal les cases de Mariana i Pedrosa. Al llarg d’aquests passatges assistim a moments d’un dramatisme intens al costat d’altres de fonda expressivitat lírica que ens desvelen tota la força del personatge principal. Una dona valenta i ferma malgrat els dubtes i les vacil·lacions que la sacsegen. Una dona que proclama la seva llibertat –“¿Es mi cuerpo una plaza fuerte que ha de ganarse al asalto?”– i que camina cap al seu final tràgic amb un ideal ben clar: “Libertad, igualdad y ley marquen los pulsos y los pasos de las generaciones por venir. Esa es mi luz, mi fuerza y mi esperanza”.

    Ana María Dávila, periodista musical

  • Biografies

    María Hinojosa Montenegro, soprano

    Maria Hinojosa

    S’ha consolidat com un dels talents lírics més destacats dels darrers anys, tal com reflecteix una intensa activitat als principals festivals i sales d’Europa i Amèrica interpretant rols del repertori barroc, clàssic i contemporani.

    Va iniciar els seus estudis de cant a la seva ciutat, Sabadell, amb M. Teresa Boix, i es llicencià en cant i lied a l’ESMUC amb les màximes qualificacions i el premi d’honor pel projecte final de carrera. El 2007 va destacar a El dúo de La Africana, dirigida per Xavier Albertí, a la temporada del Teatre Lliure, per la qual va ser nominada al premi de millor actriu musical i va guanyar el premi de la crítica dels Premis Butaca del mateix any. El 2011 va ser distingida la seva participació a La carta blanca de Lluïsa Cunillé, novament com a millor actriu musical dels Butaca.

    Ha cantat en molts dels més prestigiosos teatres i sales de concerts del món, com el Musikverein i Theater an der Wien, Arena de Verona, Teatro Colón de Buenos Aires, Opera Philadelphia, Gran Teatre del Liceu, L’Auditori i Palau de la Música Catalana, Palau de la Música i Palau de les Arts de València, Salle Gaveau i Auditorium de la Maison de la Radio de París, i també al Teatro Real, Teatro de la Zarzuela i Auditorio Nacional de Madrid, Festival de Granada, i a les òperes de Lausana, Montpeller, Vichy i Frankfurt. Col·labora amb prestigiosos grups de música antiga i orquestres dirigides, entre d’altres, per David Afkham, Pablo Heras-Casado, Josep Pons, Gabriel Garrido, Giovanni Antonini, Enrico Onofri, Ottavio Dantone, Sir Neville Marriner, Francesco Corti, Stefano Montanari, Rinaldo Alessandrini, Fabio Biondi, Erich Hoebarth, Ivor Bolton, Corrado Rovaris, Francesc Prat, Paul Daniel, Pablo González, Leonardo García Alarcón i Martin Gester. En escena ha treballat amb Xavier Albertí, La Fura dels Baus, Comediants, Francisco Negrín, Robert Carsen, Kasper Holten, Lluís Pasqual, Lluïsa Cunillé, Rita Cosentino, Luis de Tavira, Juliette Deschamps i Alfred Kirchner.

    En la seva activitat discogràfica destaca Gli amori d’Apollo e di Dafne de Cavalli, dirigida per Gabriel Garrido; De vez en cuando la vida i Peter Phillips, un inglés en la Flandes española, amb Cappella Mediterranea (i direcció de Leonardo García Alarcón); Juditha triumphans de Vivaldi, dirigida por Ottavio Dantone, i les sarsueles barroques La fontana del placer de J. Castel, Clementina de L. Boccherini i L’isola disabitata de G. Bonno, dirigides per Pablo Heras-Casado (tots tres títols per a Harmonia Mundi); el DVD de l’òpera La Salustia de Pergolesi (Arthaus Musik); tres cedés amb l’Orquesta Barroca de Sevilla, sota la direcció d’Enrico Onofri i Vanni Moretto, així com també nombrosos enregistraments per a RNE, BBC Radio, Radio France i ORF. A més, ha enregistrat obres dels compositors catalans contemporanis Joan Guinjoan, Joan Magrané, Raquel García Tomás i Agustí Charles.

    Entre els seus compromisos recents destaquen dos rols protagonistes al Teatro de la Zarzuela: la dona a l’estrena absoluta de Policías y ladrones de Tomás Marco i Lucrecia en Donde no hay violencia no hay culpa de José de Nebra; l’estrena absoluta d’Andròmeda encadenada d’Agustí Charles al Palau de la Música Catalana, amb un èxit de crítica enorme, i posteriorment a Darmstadt; l’òpera de cambra Mariana en sombras i concerts amb Cappella Mediterranea i l’Orquestra Simfònica del Vallès al Palau de la Música; la Quarta de Mahler amb l’RFG a Santiago de Compostel·la i Vigo, i l’espectacle La Caramba amb Forma Antiqva a Santander i Dubai. La seva agenda inclou el retorn al Musikverein de Viena amb Concentus Musicus, al Palau amb el Bach Collegium Barcelona, una gira per França amb el guitarrista Eduard Iniesta i, a l’escenari operístic, el rol de Zdenka d’Arabella de Strauss a l’Ópera d’Oviedo.

    El seu objectiu artístic és oferir interpretacions ajustades i fidels a qualsevol repertori i estil vocal, des del naixement de la música fins als nostres dies, tot respectant-ne sempre el compositor, el seu temps, l’estil i la tècnica.

  • Joan Martín-Royo, baríton

    Joan Martín-Royo

    Nascut a Barcelona, estudià composició-instrumentació, piano, violí i fagot al Conservatori del Liceu. En l’apartat de cant va ser alumne de la soprano Mercè Puntí i va perfeccionar coneixements amb Carlos Chausson (tècnica vocal) i Marco Evangelisti (repertori). Ha pres part en masterclasses impartides per Christa Ludwig, Elisabeth Söderström, Lorraine Nubar, Thomas Quasthoff, Dalton Baldwin, Graham Johnson i Norman Shetler. Actualment treballa amb Didier Laclau-Barrère (tècnica) i amb Arnaud Décarsin (cos i interpretació actoral).

    Ha estat guardonat en diversos concursos internacionals. El seu repertori operístic es concentra especialment en Mozart i Rossini, tot destacant-hi els rols mozartians de Fígaro de Les noces de Fígaro, Guglielmo de Così fan tutte, Masetto de Don Giovanni, Papageno de La flauta màgica, i pel que fa a l’opus rossinià, els personatges de Dandini de La Cenerentola, Macrobio de La pietra del paragone, Figaro d’Il barbiere di Siviglia, Lord Sidney d’Il viaggio a Reims i Don Parmenione de L’occasione fa il ladro; a més de molts altres rols que ha interpretat als teatres més prestigiosos del circuit operístic.

    Molt actiu en la interpretació del repertori contemporani, ha estrenat les òperes Jo, Dalí de X. Benguerel, Mariana en sombras i WOW! d’A. García Demestres, El mercader de somnis de S. Brotons, i els oratoris The revelation of Saint John de D. Schnyder i Contes, tirallongues, jocs i colors d’A. García Demestres.

    Com a liederista ha actuat amb els pianistes Dalton Baldwin, Helmut Deutsch, Pierre Réach, Norman Shetler i Roger Vignoles a la Grosser Saal i a la Wiener Saal del Mozarteum de Salzburg, Leighton House Museum (Londres), Schubertíades de Vilabertran i Barcelona, Fundación Juan March (Madrid), Palau de la Música Catalana…

    Els seus enregistraments en CD inclouen Ànima (recital d’àries d’òpera amb l’Orquestra del Liceu, publicat per Columna Música), les òperes Adelgaza en tres días i Mariana en sombras de García Demestres (per al segell D+3), a més d’un dels discos que formen la integral liederística d’Antón García-Abril (Fundación BBVA-Bolamar Ediciones). Les seves aparicions més destacades en DVD són La pietra del paragone (Naïve) i La petita guineu astuta de Janáček (BBC).

    Entre els seus compromisos recents i futurs hi ha, entre d’altres: el paper de comte de Le nozze di Figaro al Teatro Real de Madrid, Papageno de Die Zauberflöte al Liceu, sota la batuta de Gustavo Dudamel, i el retorn al Châtelet de París.

  • Alberto García Demestres, compositor

    Alberto García Demestres

    Enfant terrible, outsider, polifacètic, interdisciplinari, subversiu, multidisciplinari, infraordinari, inadaptat, el compositor de la veu…, “compon com si tirés sobre el dolor de viure un miler de roses i lilàs”, “com tots els poetes enamorats pintats per Chagall, sap volar per sobre de qualsevol abisme”, “una música contemporània dirigida a tots els públics”, “compositor continuador i renovador hereu d’Alfred Jarry, de Georges Perec, d’Italo Calvino… ha posat una pedra miliar en el camí de la història de l’òpera”, “amaga la seva modernitat darrere de la quotidianitat”. Això ha dit la crítica d’aquest autor que ha estrenat més de cent cinquanta obres, dotze de les quals són òperes.

    Aplaudit tant per la crítica internacional («New York Times», «Frankfurter Allgemeine», «Bild», «La Repubblica», «Il Resto del Carlino», «Corriere della Sera», «Le Monde», «El País», «La Vanguardia»…) com pel públic, ha estat portada de les revistes «Motown» (Itàlia, 1990), «L’Opera» (Itàlia, 2009), «Il Mese Modena Magazine» (2009), «Revista Musical Catalana» (2017), portada del diari «Passauer Neue Presse» (1987) i de contraportades del «Daily Bolletin» (1981), «El País» (1987) i «El Periódico» (2017). Les revistes populars «Oggi» i «Telva» també han publicat articles sobre ell i la seva trajectòria.

    El 22 de maig de 2022 va estrenar a Amèrica la seva òpera Juana sin cielo al Palacio de Bellas Artes de México amb un èxit significatiu. El 2017 va rebre la Medalla d’Honor del Festival Internacional Castell de Peralada. El 2009 va fer història en ser programada la seva òpera Il sequestro a la temporada d’un teatre italià, cosa que no s’esdevenia amb un compositor català des de l’estrena d’Odio ed amore (1835) de Marià Obiols, i amb un compositor espanyol des de l’estrena de L’Atlàntida (1962) de Manuel de Falla.
    He estat convidat i premiat a YADDO (Saratoga Springs-NY), és soci fundador de la Galleria d’Arte APERTA (Mòdena), membre fundador de l’Associazione MusicAttuale italiana i de la seva revista, director artístic del festival Espanya Avui-Catalunya Avui (Itàlia), soci fundador i director artístic de l’editorial i discogràfica D+3, promotor i director dels Premis Tutto per a joves intèrprets, membre fundador de l’ensemble Suena de Alabastro, del Grupo del Bierzo i del grup Los Otros Contemporáneos. Va ser alumne del tenor Luciano Pavarotti.

    Apassionat per la vida, gaudeix fent de compositor, poeta, pintor, llibretista, articulista, performer, traductor, director d’orquestra, conferenciant, pianista, actor, locutor de ràdio, model de passarel·la i fotogràfic, videoartista, tenor, pallasso, productor vocal en discos de pop…

    Io -senz’altro- avrei voluto un bel mantello blu con tante tasche. Si capisce. Ma tutto ad un tratto aparve la ninfa dei fiumi e delle fonti. Ya no tiene remedio: Bésame bésame.

  • Marco Evangelisti, piano

    Marco Evengelisti

    El pianista Marco Evangelisti, nascut a Pietrasanta (Lucca, Itàlia) i establert a Barcelona, sempre ha estat vinculat al món de la veu i la lírica. Ha estat deixeble de Marco Balderi, Ilio Barontini i del compositor Gaetano Giani Luporini. Després de diplomar-se en piano al Conservatori Pietro Mascagni de Livorno va guanyar el premi del Laboratorio Lirico d’Alessandria.

    Ha treballat a la RAI de Milà, Radiotélévision Suisse de Lugano i a l’Ente Lirico Giuseppe Verdi de Trieste; ha estat director musical a l’Òpera de Montecarlo, i pianista i mestre apuntador durant diverses temporades al Festival del Maggio Musicale Fiorentino, amb els directors Zubin Mehta, Semyon Bychkov, Guennadi Rozhdestvenski, Bruno Bartoletti, Myung-Whun Chung, Gianandrea Gavazzeni, Gianandrea Noseda... Destaca la seva participació en la creació de noves produccions operístiques de Liliana Cavani, Julie Taymor, Bob Wilson, Pier Luigi Pizzi, Calixto Bieito i Xavier Albertí, entre altres directors d’escena.

    Com a intèrpret ha participat en nombrosos recitals lírics i de música de cambra acompanyant, entre d’altres, Montserrat Caballé, Ainhoa Arteta, Maria Guleghina, Elena Obraztsova, Fiorenza Cedolins, Sara Blanch, Josep Carreras, Joan Pons, Josep Bros, Rockwell Blake, Raúl Giménez, Carlos Chausson, Juan Jesús Rodríguez, Àngel Ódena o Stefano Palatchi. Ha estat molt significativa la seva llarga col·laboració amb el tenor Jaume Aragall, amb qui ha compartit una intensa activitat concertística.

    Ha actuat a teatres i auditoris (Gran Teatre del Liceu, Palau de la Música Catalana, Auditorio Nacional, Teatro Real, Teatro de la Maestranza, Teatro Principal de Saragossa, Teatro Campoamor, Auditorio Kursaal...) i festivals de música a Espanya (Peralada, Granada, Santander, El Escorial, Cap Roig, Pollença...), Europa i Amèrica del Sud. Amb l’Institut Ramon Llull ha participat en una gira de concerts, que culminà al Metropolitan Museum de Nova York en un concert al costat de Jaume Aragall i Joan Pons.

    En el seu vessant docent ha impartit classes a la Fondazione Arturo Toscanini de Mòdena i als tallers d’expressió i desenvolupament vocal de la professora Yva Barthélemy. Ha acompanyat classes magistrals de Jaume Aragall, Luciano Pavarotti, Montserrat Caballé, Raúl Giménez, Raina Kabaivanska, Arrigo Pola i Joan Pons.

    Ha enregistrat, entre d’altres, l’òpera de cambra contemporània Mariana en sombras d’Alberto García Demestres, i àlbums amb peces líriques de diversos compositors.

  • Alba G. Corral, artista visual & música electrònica

    Alba G. Corral

    ©Claudia Murall

    Alba G. Corral (Madrid, 1977) confessa que va trigar molt de temps a considerar-se artista. La precarietat massa associada a les arts digitals i el fet afegit de ser dona, la feien dues voltes rebel.

    Després de quinze anys instal·lada a Barcelona i de ser considerada un referent internacional en la seva disciplina, aquesta condició ja no la discuteix ningú. Per l’envergadura de la seva feina i per un posicionament gairebé polític de la seva condició de creadora.

    El Palau convida una programadora de codi, de software generatiu, una activista de l’art que coneix el pols de l’underground experimental barceloní de la darrera dècada. Des de sales ja extingides com el Zentraus Club de la Rambla del Raval, espais d’avantguarda com l’Hangar o centres de creació multimèdia com el Niu del Poblenou. Aquest és l’ecosistema d’una artista que ja ha passat per festivals imprescindibles, com Sónar, Eufònic, L.E.V. o Mutek. Una poètica visual que s’ha pogut veure a diferents continents amb formats que van de la instal·lació al full dome. L’estiu passat inaugurava el Festival Grec amb el mític Kronos Quartet en una nova fita com a creadora i performer.

    Però… què fa Alba G. Corral? Pintar paisatges digitals que dialoguen amb la música que acompanya. Exhibicions visuals a gran escala creades a partir de la programació d’un codi algorítmic –comportaments preestablerts– que la visualista condueix en directe. Un imaginari d’una riquesa cromàtica aclaparadora i esbossos que es ramifiquen creant figures improbables.

    En definitiva, i acomplint la profecia de Kandinski: llum, forma, moviment, color i espai que són música visual.

    Composició i programació. Organicitat natural i tecnificació urbana. Matemàtica i art. Binomis que Alba G. Corral ha posat al servei, principalment, de música electrònica i electroacústica, i que el Palau convida a imaginar amb el llenguatge de la clàssica en alguns dels seus concerts i activitats. Una estètica que no només amara la imatge gràfica de la temporada, sinó que es planteja el repte de multiplicar la gran raó de ser de la nostra sala: oferir experiències en viu que es gravin en la memòria.

  • 20220428 Anunci Palau100 T2223 DESKTOP
  • Llibret de l'Òpera

    MARIANA EN SOMBRAS
    Llibret d’Antonio Carvajal (1943)
    Música d'Alberto García Demestres (1960)


    PRÓLOGO - Piano solo

    ESCENA 1ª - Pedrosa, Mariana, Daúride
    De noche, cerca del río. Pedrosa lleva una bujía, una vela… que da poca luz.

    PEDROSA
    Un poco de recato en la mirada
    tal vez les vaya bien a las señoras,
    no esa altivez desafiante
    que puede confundirse con un reto,
    y no con una cita sosegada
    que pueda establecer entre nosotros
    puentes de paz...

    MARIANA
    ¿Puentes de paz?
    ¿Acaso encarno yo la guerra?
    Señor, la pobre luz que da en mis ojos
    la llama de esa tímida bujía
    tal vez os haga confundir mi gesto,
    que es de modestia y no de desafío.
    ¿Puedo llevar en la mirada
    algo más que respeto hacia quien siento
    urdir con dedos hábiles mi vida?

    PEDROSA
    Puede ser esta noche.
    No aplacéis la ventura
    que persigo en mi insomnio…

    DAÚRIDE
    Al alba le sale un alba
    desafiadora;…

    PEDROSA
    … desde que os vi
    ondear en la aurora
    como rama florida
    de almendro: Mariana,…

    DAÚRIDE
    … a la luz del nuevo día
    los ojos de mi señora,
    desafiadora;…

    PEDROSA
    os sueño mía, libre en mí.
    Mariana.

    MARIANA
    Libre nací, me fundo
    en esa libertad.
    No soy presa de nadie
    Ni crecí con cadenas,
    Libre nací.
    Libre nací, me fundo
    en esa libertad.
    No me gusta la noche
    ni el olor de las velas
    ni el temblor de las llamas
    sobre la piel desnuda.
    Amo la luz. Yo amo
    a los hombres de luz.
    Libre nací, me fundo
    en esa libertad.

    DAÚRIDE
    … a la rosa del rosal,
    la cara de mi señora
    desafiadora;…

    MARIANA
    Libre nací.
    Como las mariposas
    puedo quemar mis alas
    en una llamarada,
    no en los ambientes sórdidos
    ni en las citas a oscuras.

    PEDROSA
    Pensadlo bien. Mañana será tarde
    para mí.

    MARIANA
    Para mí no habrá mañana.

    DAÚRIDE
    … al aire que viene y va,
    qué libre va mi señora,
    desafiadora.
    ¡Qué bella y qué libre está!

    MARIANA
    Nunca hay mañana si se vive al día,
    contando los instantes que la muerte
    nos quiera regalar. Tengo en mi vida
    tantas muertes presentes, tanto hueco
    donde debiera estar el corazón,
    que las horas se quedan en mí quietas.

    PEDROSA
    Dadme una de esas horas,
    que yo podré moverla
    con todas las instancias del deseo.

    MARIANA
    Mañana, con la aurora,
    os abriré mi puerta,
    con la primera luz sobre mi cuerpo.


    ESCENA 2ª - Pedrosa
    En su casa por la mañana temprano.

    PEDROSA
    No le está bien al juez encapricharse con su presa.
    No le está bien al cuerpo esta fiebre.
    No le está bien al juez. No le está bien al juez.
    Ella esconde en sus palabras
    una declaración de amor a la libertad .
    Odio esa libertad que me la niega,
    odio esa libertad que convierte su mirada
    en un examen de mi vida,
    en un examen de mi vida,
    en una condena de mi deseo.
    Odio esa libertad.

    No le está bien al juez encapricharse con su presa.
    No le está bien al cuerpo esta fiebre.
    Puedo llegar a odiar mi cuerpo,
    que se atreve a ser libre contra mi voluntad,
    que acude a la llamada del cuerpo de Mariana
    como esa mariposa que ella dice ser en busca de las
    llamas.
    ¡Nos abrasaremos juntos!


    ESCENA 3ª - Daúride en sombra
    Por la mañana. En la casa de Pedrosa, un patio, se entrevé una fuente.

    DAÚRIDE
    Con tres bocas que tuviera
    te escupiría:
    con una boca de sangre
    te escupiría;
    con una boca de llamas
    te escupiría;
    con una boca de muerte
    te escupiría.

    Manchas la libertad cuando la nombras.
    Te escupiría.


    INTERLUDIO MUSICAL I
    Paso del tiempo del amanecer a la tarde/noche.
    Daúride se mueve de la casa de Pedrosa al río.

    ESCENA 4ª - Mariana y Daúride

    Por la tarde/noche. Encantamiento junto al río.

    MARIANA
    Aguas del Darro que envuelvan mi llanto,
    brisas del monte que oculten mi aliento,
    luz de la tarde que apague mis ojos
    cuando sus ojos sumerja en los míos,

    DAÚRIDE
    Agua del Darro, yo envuelvo tu llanto,

    MARIANA
    cuando su aliento me abrase la cara,

    DAÚRIDE
    brisa del monte, yo oculto tu aliento,

    MARIANA
    cuando su voz me haga flor del olvido.

    DAÚRIDE
    luz de la tarde, yo apago tus ojos.

    MARIANA
    Ah.
    (Mariana se queda pensativa).

    ESCENA 5ª - Mariana y Daúride
    Noche cerrada hacia el alba. Junto al río.
    Mariana se levanta y se dirige lentamente hacia su casa.

    MARIANA
    Nunca hay mañana si se vive el día
    contando las ausencias que la muerte
    deja en el alma.

    DAÚRIDE
    Tú, dulce madre...

    MARIANA
    Hija fui sin madre,
    nacida al mundo ilícita, nacida
    para la soledad.

    DAÚRIDE
    Tú, blanca huérfana...

    MARIANA
    No recuerdo a mi padre,
    de quien conozco que la sangre noble
    no fue bastante para sostenerlo
    en los naufragios de un hogar sin ley.

    DAÚRIDE
    Tú, frágil niña...

    MARIANA
    Frágil niña inmolada en los altares
    de injustas leyes, protegida sólo
    porque una ley no escrita, la lealtad,
    me instaló en un hogar, crecí entre afectos.

    DAÚRIDE
    Se acerca el alba. Límpiate, Mariana,
    las sombras de los ojos; mira el día
    claro como tus ojos, asomarse
    por los balcones de la nieve extensa.
    Llega Pedrosa...


    ESCENA 6ª - Mariana y Pedrosa
    Madrugada, a la puerta de la casa de Mariana.

    PEDROSA
    Señora, buenos días.

    MARIANA
    Señor, sed bienvenido.

    PEDROSA
    No veo vuestro cuerpo
    con la luz prometida.

    MARIANA
    Es interior su luz
    y quiere otros sentidos
    que puedan percibirla.

    PEDROSA
    Salamanca, ese joven
    malagueño, contaba
    ayer en el teatro
    que vos le desdeñáis.

    MARIANA
    No le desdeño. Estimo
    su fina voluntad
    y su conversación me da consuelo.

    PEDROSA
    Pero él busca...

    MARIANA
    ¿Mi cuerpo?
    ¿Es mi cuerpo una plaza
    fuerte que ha de ganarse
    al asalto? ¿Es mi cuerpo
    llano como una plaza
    pública en que se vende
    la carne a bajo precio?

    PEDROSA
    Duro dilema. Duro,
    pero mal planteado.
    Yo diría que es vaso
    transparente: Los ojos
    difunden una luz
    donde ha cabido todo,
    pero todo se oculta.

    MARIANA
    Don Ramón, me halagáis.
    Pero esta transparencia
    desvanecida es sólo
    producto de las lágrimas.

    PEDROSA
    ¿Lloráis por vos?

    MARIANA
    Lloraba,
    hasta tener mis hijos,
    por mí.

    PEDROSA
    ¿Ya no lloráis?

    MARIANA
    Procuro no llorar
    para escrutar las sombras
    de estos tiempos difíciles.

    PEDROSA
    Cerrad los ojos y dejad que el tiempo
    borre malos recuerdos, borre imágenes
    que no debieron imprimirse nunca
    en vuestro corazón.

    MARIANA
    ¿Queréis que niegue
    a mi esposo ya muerto,
    débil de cuerpo pero de alma limpia,
    en quien vibré de amor?

    PEDROSA
    Tanto no pido.
    Pero entremos, señora,
    que esta brisa ligera
    de amanecer penetra hasta los huesos.

    MARIANA
    Disculpad. Sois tan ágil
    en los requiebros que el rubor me enciende
    y el calor de mi rostro me ha impedido
    imaginar vuestra frialdad.
    (Entran en la casa de Mariana)


    INTERLUDIO MUSICAL II
    Paso del tiempo del amanecer al atardecer.
    Dentro de la casa de Mariana.


    ESCENA 7ª -
    Daúride
    Atardecer, junto al río. Mariana se queda quieta mientras Daúride camina a su alrededor. Durante la escena pasamos del atardecer a la mañana del día siguiente

    DAÚRIDE
    Esta es Mariana: Hija
    ilegítima, habida
    por Don Mariano de Pineda, noble
    capitán de navío,
    cincuentón y enfermizo,
    en María Dolores
    Muñoz y Bueno, casi
    una niña, una flor
    de Lucena, sus padres
    honrados, pero pobres.
    Dura ley la mantuvo
    como manceba. Leyes
    más duras (el instinto
    y el placer) la entregaron
    a los brazos de un preso
    en libertad bajo fianza, con quien
    tramaba matrimonio.
    Quedó Mariana sola,
    objeto de litigio
    que un mal amor y un hombre
    muerto en pie, disputaron
    y entregaron a un ciego.


    ESCENA 8ª - Pedrosa y Mariana
    Los dos en plena luz. Por la mañana. Pedrosa espera enfrente de la casa de Mariana.
    Mariana llega.

    PEDROSA
    Salamanca, ese joven
    estudiante de leyes,
    anoche, en el teatro,
    contaba con gracejo
    singular que vos sois
    una vestal que sólo
    quema incienso en las brasas
    de la revolución.

    MARIANA
    No reconozco
    esa palabra. Nadie
    podrá decir jamás
    que se oyera en mi casa y de mis labios.

    PEDROSA
    Es opinión común.

    MARIANA
    Las opiniones
    comunes no son ciertas,
    porque son opiniones, por comunes
    que sean.

    PEDROSA
    Pero vos
    sois confidente de ese cura insano,
    ¿cómo se llama?... Pedro
    García...

    MARIANA
    Soy sobrina
    suya. El deber filial,
    la gratitud por su cariño, el suave
    reposo que me da con la certeza
    de su celosa protección, son causa
    bastante para hacerme su rendida
    deudora.

    PEDROSA
    ¿Y compartir sus disparates?
    Libertad, igualdad, ley... ¿Es posible
    que una señora noble como vos...?

    MARIANA
    A medias, Don Ramón, a medias noble.

    PEDROSA
    Importa la semilla, no la tierra
    en que se siembra. Vos sois de Pineda.

    MARIANA
    Pero también Muñoz.

    PEDROSA
    No conocisteis
    a vuestra madre.

    MARIANA

    que a quien sus padres no le sonriyeron
    en la cuna, los dioses
    no lo protegen.

    PEDROSA
    No dice Salamanca
    que conocéis los versos de Virgilio

    MARIANA
    Bien pudiera decirlo
    si oyera mis palabras
    como salen de mi.

    PEDROSA
    Tal vez le ocurra
    que no puede entender la melodía
    con los ojos cerrados y precise
    mirar el instrumento en que se forma.

    MARIANA
    Yo os admiro, Pedrosa, porque entiendo
    sin miraros qué quieren
    vuestras palabras. Sois
    más que una carne ardida
    y acosadora, sois
    una mente que labra
    raros tapices cuyos hilos pueden
    cortar las Parcas.

    PEDROSA
    Raros
    tapices... Si tal fuera,
    si tuviera los hilos en las manos,
    otra fuera mi vida y otra fuera
    vuestra vida, Mariana. Dadme un hilo,
    el hilo que me falta: Vuestro amor
    con ese primo...

    MARIANA
    Nunca
    tuve amores ocultos: Mi marido,
    Casimiro Brodett, y basta. Miente,
    no sé con qué intención, quien otro diga.

    PEDROSA
    Pero Sotomayor os debe...

    MARIANA
    Nada
    me debe: Su respeto no me falta,
    y en paz estamos. Guardo
    la memoria del padre de mis hijos,
    Don Manuel de Peralta, que fue pobre
    de salud, generoso al rescatarme
    de mi ilegalidad de nacimiento.
    Guardo mi amor frustrado por Brodett,
    al que una injusta ley tachó de impuro
    e impidió nuestro enlace.
    No hay más hombres, Pedrosa,
    en cuyo amor yo ardiera.

    PEDROSA
    Esa ley que llamáis injusta...

    MARIANA
    Es ley
    que pudiera cambiarse. Es ley de hombres.

    PEDROSA
    Es necesaria para el buen gobierno.

    MARIANA
    No es buen gobierno el que destroza vidas.

    PEDROSA
    Señora...

    MARIANA
    Disculpadme.
    Me reclaman mis hijos, pues mi anciana
    tutora apenas puede con su alma,
    cuanto menos con vidas tan urgentes
    cual son las de los niños.

    PEDROSA
    ¿Me autorizáis que vuelva
    a importunaros?

    MARIANA
    Nunca
    sois importuno, sino bienvenido.

    PEDROSA
    Quedad con Dios.

    MARIANA
    Que Él os acompañe.


    INTERLUDIO MUSICAL III
    Paso del tiempo del mediodía a la tarde.
    En casa de Mariana.

    ESCENA 9ª - Daúride y Mariana

    En la tarde, en casa de Mariana.

    MARIANA
    Pedrosa quiere mi cuerpo,
    pero quiere más: mi vida.
    Es duro. Duro. Su temple
    me sobrecoge y admira.

    DAÚRIDE
    Abandonada de todos

    MARIANA
    Sola estoy. Yo fuera hiedra
    sobre su tronco, lasciva,
    y el me llevara a no sé
    qué cumbres o qué delicias.

    DAÚRIDE
    como lámpara votiva

    MARIANA
    donde esplendiera la luz
    de mi juventud. Podría
    triunfar en sus brazos, ser
    halagada y bienquerida.

    DAÚRIDE
    que se consume olvidada

    MARIANA
    Sotomayor ha encarnado
    mi lucha con la injusticia,
    nunca el amor. Por la idea
    es necesario que el viva

    DAÚRIDE
    en una incierta capilla

    MARIANA
    Y vivan con él aquellos
    que libertad necesitan
    para hacernos libres, libres
    a todos. ¿Cómo podría

    DAÚRIDE
    en capilla está Mariana

    MARIANA
    darme a Pedrosa, sin darlos
    a todos? Su fuerza excita
    deseos. Su fuerza excita
    deseos y miedo a un tiempo.
    Tengo miedo, miedo, de mí misma.
    Tengo miedo de mí misma.

    DAÚRIDE
    en capilla de sí misma.


    INTERLUDIO MUSICAL IV
    Paso del tiempo de la tarde a la noche.
    De casa de Mariana al río.

    ESCENA 10ª
    Noche, vacío. La voz de Daúride debe oírse progresivamente, acercándose.

    DAÚRIDE
    Es costumbre que los hermanos de la caridad paguen los gastos ocasionados en capilla por el preso que espera su ejecución. Algunos reales se gastan en bizcochos, buñuelos y chocolate. Los hombres suelen pedir tabaco de humo; algunos, de mascar. Piden papel sellado los que escriben, todos necesitan algodón y aceite para las lámparas, cera para las misas, un mozo que los asista, una cama, comida. Ninguno deja de comer, casi todos reclaman vino.
    Saben que van a morir y no esperan la muerte.
    Saben que van a morir y no esperan la muerte.


    ESCENA 11ª  - Pedrosa, solo
    Madrugada, en su casa.

    PEDROSA
    Sus antiguos valedores van cediendo.
    La trama que la protegía está deshecha.
    La quise amante y me la entregan víctima.
    Pero ella cederá.
    Incautados sus bienes,
    presa ella, presa su vieja tutora,
    sus hijos sin amparo,
    no me parece que sus ideas
    puedan más que sus sentimientos.
    ¡Y es tan bella!
    “Tengo el cuello demasiado corto”,
    me dijo cuando le deslicé
    la amenaza del garrote vil.
    Pero mi brazo, que no es enteco,
    bien podría rodear ese cuello
    en un largo éxtasis
    que me hiciera olvidarme
    de mi deber de justicia.
    Si respondiera a mi fuego,
    si se dejara abrasar,
    si cediera un poco...
    ¡Mariana...!


    ESCENA 12ª - Mariana, Pedrosa, Daúride
    Por la mañana, en casa de Pedrosa.
    Hacia el final de la escena luz de mediodía.

    MARIANA
    Estoy resuelta a daros
    cuanto tengo.

    PEDROSA
    Mariana,
    por fin. Bendita sea
    esta perseverancia mía, el celo
    con que os busqué, pues toco
    la gloria en vuestro cuerpo.

    MARIANA
    Moderad vuestro impulso,
    señor Pedrosa. Os digo
    que os doy cuanto tengo,
    el amor a mis hijos,
    esta vida cansada
    y mi silencio.

    PEDROSA
    Demasiado poco
    me dais, si bien vuestro silencio
    vale unas vidas que no valen nada
    si las comparo con la vuestra.
    Sotomayor, el padre
    de Luisa, vuestra hijita...

    MARIANA
    ¡Calumnias no, Pedrosa!
    Luisa es fruto tardío
    de mi amor por Brodett.

    PEDROSA
    Conozco vuestra historia
    mejor que vos.

    MARIANA
    No hay duda.
    Como sabéis mi historia, así mi casa,
    donde hallasteis banderas que no supe
    bordadas por mis manos
    que no saben bordar,
    donde los tiestos de geranios dieron
    tantas escarapelas tricolores
    en vez de flores rojas,
    no sé si con mirarlos
    o tocarlos, o vos
    o algún lacayo.

    PEDROSA
    Os pido
    disculpas. El amor...

    MARIANA
    Vuestro deseo...

    PEDROSA
    ...me hace
    no cuidar las palabras.
    Mi amor, vuestra soberbia...
    ¡No puede ser! ¡Mariana,
    dadme la paz, un nombre
    que valga vuestra vida!

    MARIANA
    Las vidas no se tasan.
    Amo la libertad, quiero una ley
    que nos iguale a todos,
    pero mi vida es mía.
    Ya la tenéis. Es todo
    cuanto os puedo ofrecer.

    PEDROSA
    Vuestros hijos...

    MARIANA
    Mis hijos
    valen más que una casa confiscada
    cuyo precio en subasta apenas cubre
    los gastos de una ejecución.

    PEDROSA
    Ya conocéis las penas:
    Diez años de prisión en el convento
    para vuestra tutora,
    prisión para el criado en la Gomera,
    huérfanos vuestros hijos...

    MARIANA
    Decidlo bien: Mariana, ejecutada.
    No es el garrote vil;
    viles son quienes quieren que los cuerpos
    y las almas estén siempre sumisos
    al dictado arbitrario y miserable
    de un rey mendaz.

    PEDROSA
    No puedo
    escucharos. Entiendo
    que el delirio os arroja
    a decir...

    MARIANA
    No es delirio,
    sino resolución. Vivan mis hijos
    pobres, huérfanos, solos,
    con el recuerdo de una madre libre,
    libres y limpios de la infamia. Mueran,
    si han de morir, por manos
    de este desorden que llamáis el Orden
    vuestro, y que le repugna a la conciencia.
    Mueran conmigo. Vivan los que salvo
    con mi silencio y con mi muerte. Vivan
    y traigan otros tiempos, otros días
    sin sombra de terror. Muero en la sombra,
    pero una luz más cierta que mi espanto
    al cadalso me acerca.
    Luz de un tiempo dichoso
    en el que libertad,
    en que igualdad y ley
    sean más que palabras
    susurradas con miedo.
    Libertad, igualdad y ley marquen
    los pulsos y los pasos
    de las generaciones por venir.
    Esta es mi luz, mi fuerza y mi esperanza.

    DAÚRIDE  Y PEDROSA (Al unísono con el último verso de Mariana)
    Esta es su luz, su fuerza y su esperanza.


    Marzo-abril, año 2001.
    Última revisión noviembre de 2018

  • També et pot interessar...

    Palau Bach. Festival Bachcelona. Estiu al Palau
    Dilluns, 11.07.22 – 20 h
    Petit Palau

    The well-tempered consort

    Phantasm Viol Consort:
    Laurence Dreyfus, viola soprano i director 
    Emilia Benjamin, viola soprano 
    Jonathan Manson, viola tenor 
    Heidi Gröger, viola baix 
    Markku Luolajan-Mikkola, viola baix 

    Johann Sebastian Bach:
    El clave ben temperat (selecció) 
    Exercicis per a teclat (selecció)

    Preu: 25 €

  • Mecenes d'Honor

    Mecenes Protectors

    Mitjans Col·laboradors

    Amics Benefactors

    Benefactors Palau XXI

Índex