LA VIDA A CANÇONS (L'escenari ho cura tot) pretén abastar, resumir, llargs anys de cançons i carretera. De “Soy un corazón tendido al sol” a “La sirena”, “Planta 14”, “El abuelo Vitor”, “Paxarinos”, del “Solo pienso en ti” a “La madre”, “Luna”, “Ay amor”, “Canción pequeña”, del “Cuélebre” a “Nada sabe tan dulce como su boca”, “Cruzar los brazos”, “Allá arriba al Norte”, “Digo España”, de “Danza de San Juan” a “No seré nunca juguete roto”, “Quien puso mas” "Bailarina” o “Déjame en paz”, de “El hijo del ferroviario” a “Como voy a olvidarme”, “Adonde irán los besos”, “Nada nuevo bajo el sol” o “Tu boca una nube blanca”…

L'escenari ho cura tot, subtítol del concert, és un vers de “No seré nunca juguete roto” cançó que Ana i jo cantem a “Para la ternura siempre hay tiempo” (1986). Efectivament, l'escenari guareix tot menys l'incurable.
Dit això i havent arribat fins aquí un agrairia que suaument, abans que facin més soroll les frontisses, l'estimat públic fos advertint-nos de quan ens hem d'anar a casa, encara que sempre exerceixi de jutge implacable, quan poses una entrada a la venda i no la compren… Aquest hauria de ser per a qualsevol el senyal definitiu. Encara que sigui molt trista la veritat, el que no té és remei…
On hauré escoltat jo això…?