Amb aquesta obra, Vivaldi va voler plasmar en la música els sentiments que li despertaven les estacions de l’any. Els violins, l’orquestra de cordes i el baix continu aconsegueixen imitar el cant dels ocells, els trets de l’escopeta, els lladrucs dels gossos, la remor de l’aigua dels rierols... Es tracta d’un exemple de música descriptiva o programàtica molt de moda en el període barroc, tot i que Vivaldi la va superar, incorporant-hi innovacions musicals i dotant-la d’una gran frescor i força expressiva.

Dins de la vasta producció compositiva d’Antonio Vivaldi, Les quatre estacions és la seva obra més famosa i difosa. Les quatre partitures que l’integren (La primavera, L’estiu, La tardor i L’hivern) formen part d’un conjunt de dotze concerts per a violí i orquestra estrenats a Amsterdam l’any 1725.

En la seva estrena l’obra va ser rebuda amb entusiasme, tot i que va ser a partir de la segona meitat del segle XIX que aquestes quatre peces es van incloure en nombrosos concerts i produccions discogràfiques, i van traspassar els límits de la música clàssica per conquerir el favor de tot tipus de públic.

Cànon, escrit cap a l'any 1680 per a tres violins i un continu, constitueix el major exponent del cànon (composició de dues o més veus que van entrant successivament, repetint cadascuna el cant de l'anterior). Pachelbel, compositor i organista, va conèixer a la família Bach i les seves obres van exercir una enorme influència sobre Johann Sebastian Bach.